LA TIERRA ERRANTE
流浪地球
(2018)

Cixin Liu

Editorial:
Nova
(2019)

Col.lecció:

Núm:

Pàgines: 399

Traductor:
Javier Altayó

Que Cixin liu és ja un escriptor de fama mundial gràcies a la trilogia de El problema de los tres cuerpos ,és un fet irrevocable. Arran d’aquest èxit la ciència-ficció xinesa s’ha posat de moda, o més aviat s’ha obert a occident i ha propiciat l’arribada d’altres autors com Chen Qiufan i Baoshu. Però ara toca parlar d’una antologia dels millors relats de Cixin Liu, La Tierra errante. El resultat? Extraordinari.  Poques vegades una antologia de contes d’un mateix autor ha assolit una qualitat tan alta com aquesta antologia. Se m’acudeixen noms com Martin i les seves autobiografies literàries, Ted Chiang, Paolo Bacigalupi, Mike Resnick, Anna Starobinets o sense anar massa lluny, César Mallorquí amb El círculo de Jericó. Encara que hi ha un fet que diferencia a Cixin liu i es que ell acostuma a utilitzar la ciència-ficció hard per donar vida a les seves obres. Això sí, un hard el suficientment amè per que estigui a l’abast de tothom.

Cixin Liu té, però, unes mancances comparant-lo amb tan il·lustres noms, potser per enfocar la seva atenció a la ciència i la tecnologia: Els personatges. Solen ser plans i poc desenvolupats i sovint només són utilitzats com a mitjà per a explicar històries, això sí, extraordinàries. Ja ho vam comprovar a la trilogia de El problema de los tres cuerpos i aquí, en el seu format breu, també es fa evident si exceptuem potser l’assassí a sou de “En beneficio de la humanidad”, el protagonista de “Con sus ojos” (potser per estar escrit en 1a persona) i molt especialment l’entranyable família xinesa de  “¿Quién cuidará de los dioses?” la resta de personatges pequen una mica de ser objectes a través dels quals Cixin Liu deixa anar les seves més que agosarades propostes.

Tanmateix, aquestes mancances que podrien allunyar-nos dels autors citats més amunt queden sobradament compensades per la imaginació desbordant de l’autor xinès. Cixin Liu ens presenta sovint reptes de com imaginar nous mons possibles, de com viatjar més enllà de les estrelles, de com sentir-se petit i esquifit enmig d’un univers inabastable però que alhora ens brillin els ulls d’emoció per la vitalitat de les seves idees. Cixin utilitza sovint especulacions tecnològiques per obrir-se camí dins el sentit de la meravella, però a més irradia una mena d’optimisme en les seves històries per molt que sovint tractin sobre la destrucció del planeta o de grans fenòmens còsmics que poden provocar-la. Certament la visió de Cixin va més enllà de les fronteres actuals de la ciència i de la comprensió de l’univers i sovint ens convida a avançar sense defallir en la conquesta  i exploració de la negror de l’espai infinit. Mireu aquest extracte:

“  (...) No preguntéis por qué, pero debéis emplear todas vuestras energías en marcharos de aquí; cuanto más lejos mejor. Será un proceso que costará mucho dinero y muchas vidas, pero debéis iros. ¡Cualquier civilización que permanezca en el planeta en que nació está condenada al suicidio! Adentraos en el universo y descubrid nuevos mundos, nuevos hogares, y dispersad a vuestros descendientes por toda la galaxia como si fueran gotas de lluvia primaveral.”

Aquest és el missatge que extraiem de la majoria dels seus relats. Com deia, doncs, tot i que existeixen mancances especialment en qüestió d’aprofundiment en els personatges i que en alguna ocasió alguns contes els podem considerar realment extravagants (“En beneficio de la humanidad” o la irònica i a vegades surrealista “El gran devorador”) la gran èmfasi que posa Cixin en l’explosió d’idees les compensa i sí, et deixa amb els ulls esbatanats... a tots els relats.

Mirem les trames de tots ells, una a un:

“La Tierra errante”, que dóna títol al volum és una epopeia de caràcter majestuós on la humanitat intenta escapar dels efectes devastadors d’una explosió solar que es preveu per al cap de pocs segles. Com? Col·locant milers de motors a la Terra per enviar-la a orbitar a una altra estrella i de passada convertir-la en una nau generacional. Reminiscències de la novel·la Hèctor Servadac de Jules Verne m’han vingut al cap. Tot i que la premissa sembla extravagant Cixin es mou amb calma i tenacitat introduint tecnologies que la farien possible. Naturalment els efectes a curt termini també es veuen explicats: Fòbia al Sol, canvis psicològics en la població... tot plegat fan d’aquest conte una porta d’entrada perfecta pel que ens espera més endavant, doncs tot i ser una notable història no és i de bon tros la millor.

Potser el millor relat recaigui en “Montañas” un increïble conte sobre l’arribada d’uns extraterrestres i de com el nostre protagonista aconsegueix dialogar amb ells després d’arribar a nadar sobre una columna d’aigua quilomètrica. Cert és el que els diàlegs són molt planers i no estan precisament treballats. Això es deu a que Cixin ens vols explicar només la història de com van arribar aquesta raça alienígena al nostre planeta i us asseguro que l’experiència és fascinant. El final ens transmet una metàfora alpina per animar a la humanitat a anar més enllà del que sembla possible, a escalar muntanyes, per impossibles que siguin.  El relat desperta les passions pel coneixement i per la superació personal i de la mateixa humanitat Excel·lent

A “El Sol de China”, Cixin ens trasllada a un escenari més conegut: La Xina rural, des d’on segueix l’evolució d’un camperol que viatja a ciutats cada cop més grans i acaba treballant de neteja vidres d’una mirall solar. Un conte que a traves de la tecnologia ens permet veure l'evolució d'un home humil i també les ànsies de coneixement i exploració terrestres que poden comportar un estancament en l'economia i el desenvolupament.

Passem a un dels contes més inversemblants: “En beneficio de la humanidad”. Curiós, esperpèntic, trencador, crític... són alguns adjectius que em venen al cap per definir-lo. Però cap s’hi acosta del tot. Cixin ens narra les peripècies d'un assassí professional i de la visita extraterrestre que està a punt de canviar la vida a la Terra. Critica salvatge i irònica cap al capitalisme desmesurat el conte està estructurat en una trama que a priori sembla de caire policíac quant alguns dels magnats més poderosos de la Terra demanen a un sicari eliminar a una sèrie de rodamóns sense llar. L’estrany de la missió es va convertint en tot un descobriment del que pretenen fer els extraterrestres un cop s’assentin al planeta. Però a més Cixin introdueix una història de rerefons del perquè aquests alienígenes han vingut a la Terra que és el punt d’extravagància i perplexitat que potser més ens deixa l’autor en aquesta antologia. Pot resultar poc creïble però obra les portes a especular sobre els límits del capitalisme i de la propietat privada. Ah... que no m’enteneu? Vosaltres llegiu-lo i ja em direu.

“Maldición 5.0” trenca bastant l’esquema de la resta dels contes i ens trobem resseguint la vida d’un virus informàtic a priori inofensiu que evoluciona a través dels anys. M’ha encantat la facilitat amb que l’autor  ens transmet com el virus va mutant el seu estatus amb progressió pràcticament exponencial. Divertit, ben trobat, excel·lent un altre cop.

Passem a un conte d’aquells que tan agraden a Cixin, “La Era Micro”: Sota una premissa apocalíptica cal fer quelcom per salvar la humanitat. Fixeu-vos amb quin començament més demolidor:

“El precursor era el último ser humano que quedava en todo el universo”

Sí, només per aquesta sentència, ja ens concentrem més per saber què ens dirà l’autor a continuació: Una ràfega d’energia provinent del Sol eliminaria la vida a la Terra en poques dècades. Desenes de naus tripulades van ser enviades a l’exterior per buscar un refugi on la humanitat pogués emigrar. Però l’esforç ha estat en va i el nostre astronauta arriba a la Terra per trobar-se quelcom que no s’esperava. No faig spoilers si considerem que el títol és prou definitori oi? Però millor ho deixo aquí. La qüestió és que la sorpresa del nostre astronauta li fa canviar la manera de pensar fins al punt que trobem amb un final dràstic i taxatiu que no deixa de ser també un crit de protesta a l’actual societat humana. Una història que potser ens pot semblar una mica infantil a vegades però que es canalitza la mar de bé cap a un missatge honest i potent. Notable.

Ah! “El gran devorador”. Quan penso amb aquest títol i amb el que s’amaga darrera somric... potser per l’inversemblant que em resulta aquesta història dins aquesta antologia, potser perquè la forma directa i sense massa afinament la fan una mica juvenil. El gran Devorador és una nau gegantina que es mou per la galàxia devorant planetes (Sí, suposo que més d’un com jo va pensar amb Galactus, el personatge de còmic creat per Stan Lee i Jack Kirby). A la terra arriben emissaris de mons ja devastats avisant de l’imminent aparició de El gran Devorador (aquí Silver Surfer hagués tingut un paper destacat) i conseqüentment les ments de la Terra preparen una resposta adient. No explicaré els detalls perquè em semblen d’una èpica quasi desproporcionada (Això sí que està molt en la línia dels altres relats) però Cixin ens sorprèn un altre cop amb un final que no esperàvem i que ens deixa un missatge sobre el creixement, l’auge i la caiguda de les civilitzacions planetàries. Fantàstic

El següent relat té molt de respecte per mi. El vaig llegir per primer cop fa quatre anys i mig dins l’estupenda antologia Terra Nova 3 i em va fer descobrir – entre d’altres- a Cixin Liu. Es tracta de “¿Quién cuidarà de los dioses?” i aquest segon cop encara m’ha agradat més que el primer. A més, en aquest conte no se li pot retreure res a Cixin doncs els personatges, una família rural de la Xina profunda, són encantadors. D’un dia per l’altra milers, milions de senyors grans amb barba blanca i vestits amb túnica van apareixent sobre la Terra. Deambulen, malviuen i en principi no molesten. Al cap de poc confessen que són els nostres creadors, els nostres deus i que han vingut a passar els darrers anys de la seva vida aquí, entre els seus estimats fills, per gaudir còmodament de la vellesa. Delirant, imaginativa, una història que encara que sembli el contrari és de pura Ciència-Ficció i que ens torna a transmetre aquella necessitat d’exploració però, compte! També ens indica un camí a seguir fosc i ple de perills on qui ataca primer, té més possibilitats de vèncer i que segons el meu modest punt de vista encaixa perfectament amb la teoria definida a El bosque oscuro, la segona novel·la de la Trilogia dels tres cossos:

“Tenéis que ir a destruirlas antes que elles vengas a desturiros a vosotros”

Encara que siguin paraules dures, el to del relat és irònic, relaxat i molt divertit. Imprescindible.

A “Con sus ojos”, Cixin escriu un relat més intimista que juga amb la ignorància del lector i que està enllaçat de forma secundària amb el següent: “El gran cañón de la Tierra”. La relació entre un vulgar treballador d’empresa i una pilot que està navegant lluny de l’atmosfera terrestre és un vincle que es realitza a través d’un aparell que porta el primer i a través del qual la pilot pot percebre totes les sensacions que ell absorbeix del seu entorn. És un sistema molt utilitzat perquè els pilots no es trobin tan sols lluny de casa. És una història molt maca i trista.

I finalment ens trobem “El gran cañón de la Tierra” o el que ve a ser el mateix: L’enèsima manera que Cixin dissenya per especular sobre tecnologia i per tornar-nos a deixar amb la boca oberta. L’Antàrtida és el nou continent que les grans potències es disputen. La Xina preveu que els costos de transport siguin excessius i busca una altra manera d’arribar al continent blanc: A través del centre de la Terra on el viatge només duraria uns ¾ d’hora gràcies a la gravetat. Increïble un altre cop com l’autor ens enganxa amb una història que no pots imaginar-te de bon començament però que també aporta aplicacions especulatives fora de sèrie. Un altra bon conte que aplica el sentit de la meravella per animar-nos a explorar nous confins. Brutal

Deu contes, de universos que ens acosta Cixin Liu  amb un esclat d’imaginació que ens deixa exhaustes i que li van proporcionar 5 premis Galaxy (el més prestigiós de la ciència-ficció xinesa).

No sé a què espereu...

Eloi Puig
19/10/2019