ESMORZAR DE CAMPIONS
(1973)

Kurt Vonnegut

Editorial:
Males Herbes
(2022)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 95

Pàgines: 330

Traductora:
Irma Triginé

Il·lustrador:
Toni Benages

L’avantatge de ja haver llegir prèviament dues novel·les de Kurt Vonnegut és que ja saps de quin peu calçava aquest senyor de ment desperta i ànim crític. I per tant ja no et sorprèn tant descobrir aquell humor subtil amagat entre una prosa aparentment senzilla, aquell deix en que no saps si t'està enredant o ensenyant, si et fa reflexionar o se'n fot de tot i tothom. Perquè això és un llibre de Kurt Vonnegut on tot pot passar i on no hi ha res que es pugui donar per fet.

Esmorzar de campions és una novel·la crítica però sota la fisonomia d’un text relaxat i que sembla llanguir a través de capítols i dibuixos realitzats pel mateix autor. Ens descriu una història on dos personatges que no es coneixen estan destinats a trobar-se. I això és així perquè l’autor així ho vol. I és que en Vonnegut també apareix al llibre, també participa de forma indirecta (o plenament conscient segons com es miri) en els fets que portaran a en Kilgore Trout a travessar mig país per assistir a un esdeveniment cultural. I a en Dwayne Hoover a tornar-se boig mentre també assisteix a aquesta convenció artística.

Kilgore Trout és un escriptor fracassat de ciència-ficció —juraria que no és el primer cop que Vonnegut utilitza aquesta peculiar professió en les seves obres i no sé fins a quin punt és una autoparodia referencial—. En Dwayne Hoover, en canvi és un home d’èxit que ven cotxes i posseeix un gran concessionari. Res els uneix i no tenen trets en comú però aquest és un llibre sobre l’Amèrica profunda, sobre la seva gent i també és una història que es va regalar Kurt Vonnegut pel seu cinquantè aniversari. Potser per això hi apareix, espectador però també com a manipulador últim de lla història que escriu.

Això vol dir que fins i tot Esmorzar de campions és una mica més especial que altres obres de rerefons humorístic i crític que ha publicat l’autor. Mireu, sinó, Galàpagos o Escorxador 5. M’ha fet l’efecte que és una obra més personal on l’autor es deixa anar més que mai. Observareu des de bon començament el seu estil directe, sorneguer, subtil i estranyament engrescador on l’autor ens parla a nosaltres, uns lectors que no coneix, de manera omniscient i un tant condescendent —és normal, ell ha creat tot aquell univers i ens està explicant el que vol i de la forma que vol—. Com deia, doncs, Vonnegut conversa amb nosaltres i ens narra una història trivial i a priori poc interessant, on sovint se’n va per les branques, que freqüentment dirigeix cap a personatges secundaris sense que entenguem el seu interès per presentar-nos-els. Però hi aplica un to de proximitat, de confidència. Ens sentim a prop de l’autor perquè ens parla i ens diu coses que ningú sap, només ell. És com un amic que ens truca per telèfon i ens descriu les xafarderies del barri.

I entre capítol i capítol, ens col·loca breus descripcions del seu entorn, d’aquells començaments dels setanta però també de les dècades anteriors. Hi entrelluquem una crítica a la societat americana, als seus excessos, al racisme intrínsec, el consumisme massiu, la contaminació... a tota una societat abocada a l’autodestrucció.

(...) “Sembla com si la única feina que pot trobar un nord-americà sigui la de suïcidar-se d’una manera o altra”

Vonnegut aplica especialment al personatge de Trout un to fatalista, o altrament realista, segons com es miri. El seu pessimisme és encomanadís. El seu tarannà sobre la religió i el fat és visceralment anodí però també enganxifós. Per Trout, tot està escrit i Déu, per exemple, no és ecològic. El que ha de passar, passarà, no cal trencar-s’hi el cap.

(...) “Però el seu cap ja no albergava idees de com podrien ser i com haurien de ser les coses al planeta, contràriament a com eren en realitat. Ara pensava que la Terra només podia ser d’una manera: de la que era.”

És un to, un estil, com podeu veure, escrit amb una senzillesa desconcertant. Esmorzar de campions és, doncs, una novel·la metaliterària, crítica però també absurda de plantejament i d’execució. Vonnegut no era pas mesell, era un escriptor amb les idees clares. I aquí aposta un cop més per riure’s de l’estupidesa humana a través d’històries mínimes de multitud de personatges anònims on també dona fe de la seva vida i del país on viu. Una novel·la que no deixa de repassar de manera fulminant tots els aspectes menys agradables d'aquells nació que s'emmiralla en sí mateixa però que es un pou d'incoherències i injustícies.

Per la banda més negativa podria parlar de la trama... inconnexa i poc gratificant en general. Sí que és cert que les expectatives que es creen al començament sobre la trobada final dels dos personatges son massa altes i al final... tampoc no n’hi ha per tant. De fet, potser et sents decebut fins i tot. Però llavors mires enrere i te n’adones que aquest llibre no anava sobre un escriptor fracassat anomenat Trout o sobre un ambivalent comercial que porta una vida fructífera però lamentable. No. Aquesta novel·la tracta sobre la gent, les persones, sobre tothom.

En Kurt Vonnegut diu que totes les persones de l'univers tenen la mateixa importància. Potser per això salta d'un personatge a un altre, arrepapant-se a la seva ombra, com volent explicar-ho tot, divagant i trencant el ritme de la novel·la. Potser per això la podem veure com una novel·la molt humana on els protagonistes no ho son tant i on tota la resta també formen part de la vida de cada dia.

“Jo penso que el final més adequat per a qualsevol història sobre una persona, tenint en compte que ara la vida és un polímer en la qual la Terra està molt ben embolicada, hauria de ser aquesta mateixa abreviació, que ara escric ben gran perquè em dona la gana:

ETC

Eloi Puig
09/05/2023