|
Els membres de la TerBi, La Tertulia de Ciencia-Ficción de Bilbao van ser els encarregats de triar les obres d’aquesta antologia publicada per la AEFCFT (Asociación Española de Fantasía, Ciencia-Ficción y terror), uns relats que comparteixen un denominador comú: Van ser publicades durant el 2005 en diferents revistes, ja siguin de paper o virtuals. Els resultats són força interessants, òbviament hi ha una mescla força heterogènia de relats que toquen els tres grans gèneres fantàstics: La ciència-ficció, la fantasia i el terror. La tria ha estat força encertada.
El primer relat que ens trobem és un clar homenatge a Isaac Asimov amb el conte “La Quinta ley” d’Elia Barceló. Un conte distès, ben portat, amb tocs sentimentals i com deia homenatjant les tres lleis de la robòtica postulades pel bon doctor. Barceló s’esplaia explicant-nos la història d’una relació d’amistat entre un home i el seu androide. Una història sincera que viu de nostàlgies passades amb final tràgic inclòs.
Seguidament m’he tornat a topar amb el talent de la granadina Luisa María García a “El Ángel oscuro”, una escriptora de la qual ja havia llegit una entranyable història a l’antologia Visiones 2006, “El coche rojo” i que en aquesta ocasió ens presenta un original relat de terror on res és el que sembla i amb un final digne de qualsevol història de suspens. Una jove parella que acaba de comprar una casa descobreix un diari que explica fets tràgics i misteriosos. A partir d’aquí la imaginació de l’autora es mou entre la raó i l’imaginació dels protagonistes mentre hi incorpora poesies i paràgrafs de estils canviants que sincerament m’han atret molt. Potser s’hagués pogut polir un pèl l’argument en algun moment per fer-lo més rodó però l’obra en sí és el que m’esperava d’una bona història de misteri.
Un dels meus relats preferits és “Sushi” de Marc Rodríguez o com escriure un relat de terror curt, original i sense abusar d’éssers sobrenaturals. Un dels millors contes de terror psicològic que recordo, precisament degut a la seva senzillesa. La ment del nostre protagonista li comença a fer males passades quan es posa a pensar si la seva parella que jeu al seu costat del llit és morta o no.
En canvi “El deudor” és una paranoia fantàstica que no em va acabar de fer el pes. Humor negre i molt de surrealisme són les bases per un relat original però que necessitaria un final també del mateix estil i no tant arreglat. Sergio Gaut Vel Hartman és l’autor de la història d’un home al que poc a poc li van arrencant els òrgans del cos a causa d’un deute misteriós. Com deia, l’argument és curiós i està ben narrat però potser m’esperava quelcom de més diferent.
“Ambrotos” és el nom d’una espècie al.lienígena i telèpata que cohabita amb un nàufrag en un remot planeta. El conte pretén entendrir-nos mostrant-nos aquesta simbiòtica relació (el monstre procura aliment al’humà i aquest li fa companyia) fins que un rescat canviarà per sempre el modus vivendi dels dos amics. La reacció dels rescatadors la trobo fora de context (cal dir que sembla que la història estigui ubicada en un rerefons d’space opera del qual no t’expliquen massa però del que l’autor n’incorpora el que li interessa). No m’ha acabat d’agradar tot i que es llegeix força bé.
Un exemple del gènere fantàstic el tenim a “Los Olvidados de Dios”, una barreja de apocalipsi religiosa i humor negre amb tocs argumentals ben trobats però amb un final una mica insuls amb moralina encoberta que desvirtua alguna d’aquestes bones idees de les que parlava. Es tracta de la fi dels temps on les hordes de Déu baixen per acomplir el Judici Final. Es clar que el primer món creu que encara no és l’hora i prefereix fer pactes curiosos amb els angels i arcangels. Com deia la idea no funciona tot i brillar per moments.
Una de les més macabres i també surrealistes històries que trobem en aquesta antologia és sense dubte “No me miren” de Gabriel Mérida on un parell d’investigadors han de cercar el responsable d’una mort en un banc de cultiu d’òrgans. També té alguna concepte inquietant i ben trobat, enfocat més cap al terror fantàstic, però la seva estructura i el seu final ambigu no em convencen.
I arribem al conte hard d’aquest Fabricantes de Sueños 2006. En aquest cas escrit per Víctor Conde i titulat “La invariante CHON”. Bé, no entès ni la meitat del conte, cosa que cal tenir en compte al llegir aquesta ressenya. Sí, la base principal, l’estudi d’una cultura que ha de ser “examinada” per veure si compleix els requisits per entrar a formar part d’una mena de Federació o conjunt superior de races sí que l’entenc, però els intringulis científics que ens exposa Conde se m’escapen. Suposo que altre públic més avesat a la ciència-ficció més dura el gaudiran més. En tot cas, sí que he trobat que la prosa de l’autor és fluida i àgil i que sincerament m’ha resultat agradable… però el contingut és massa espès per mi. Potser em cal una segona relectura.
En canvi “La biblioteca de Alejandría” el considero probablement el millor conte d’aquest recull… una història que es mou a cavall de la ciència-ficció més refinada i que resulta senzillament memorable. Fernando, un erudit que viu al Perú del segle XVIII colonitzat pels espanyols, viu una aventura fantàstica quan és enviat aparentment al passat i coneix una cultura indígena única. Però també haig de dir que a mesura que llegia el conte tenia un sentiment de déjà vu molt poderós. I efectivament 10 o 15 pàgines abans de finalitzar el relat ja sabia com acabaria. A la ment em va venir un episodi de la sèrie Star Trek la Nova Generació que havia vist recentment que té una base argumental idèntica – canviant òbviament noms i llocs-. I així és, el capítol 125 d’aquesta mítica sèrie, titulat La Luz interior ens mostrava un argument igual que a l’exposat a “La biblioteca de Alejandría”. Fins al punt que les darreres pàgines cada cop que llegia el que li passava al Francisco, veia la imatge del capità Picard. En fi, no se fins a quin punt Carlos Abraham s’ha inspirat amb aquest episodi per escriure el seu relat o fins a quin punt tot plegat ha estat casualitat, el cert és que una cosa no treu l’altra i l’estil pausat, metòdic però brillant d’Abraham m’han encantat. Una prosa magnífica per un argument, almenys per mi, conegut.
I ara passem a l’acció, a la ciència-ficció allunyada d’utopies o de contactes extraterrestres per fixar-nos en un relat al més estil ciberpunk: violent, on es retrat una civilització decadent, corrupta i desesperada. El seu títol és “Final” i el firma Ezequiel Delutri. L’argument no és cap fita d’originalitat però la prosa viva i trencadora de Delutri ajuden a que aquesta qualli en la nostra ment. Les darreres hores de vida d’un hacker d’altes esferes és la premissa per on es mou l’autor per descobrir-nos el pitjor d’aquest món fosc, podrit i impersonal on els implants artificials corren per cada cos i on la llei del més fort és la que mana. Divertit i molt entretingut.
Una altra gran troballa és “Ulysses” de José Ángel Menéndez. Una precisa i ben planejada història sobre robòtica que m’ha semblat de lo milloret de l’antologia. En aquest cas, el protagonista és un robot dissenyat per combatre que després de 24 anys de servei ha après a subsistir a les missions. Un molt bon relat sobre intel.ligència artificial, escrit al detall i amb una prosa serena i que t’envolta de forma magnífica. Molt bé.
“Tiempo muerto” és un conte poc original sobre el típic rellotge que pot aturar el temps. N’hem llegit d’altres per l'estil i aquest no és molt millor. Sí que és veritat que té un final més que decent però que no concorda massa amb el que passa en el seu interior. Dóna la sensació que hi ha una mica de palla, tot i la brevetat del conte.
I finalment, arribem el conte més llarg , “La traición de Judas”, un altre retrobament al ciberpunk que durant bona part de les seves pàgines m’ha semblat que rellegia les aventures de Mârid Audran a la trilogia Ciberpunk vuitantera escrita per George A. Effinger. No és cap crítica, m’ho vaig passar força bé llegint aquelles aventures i les que ens narra Joaquín Revuelta no són menys interessants. Però com que no tenia prou de fer-nos passar una estona agradable immersos en vells clixés dels barris baixos, Revuelta ens ofereix una argument més profund, potser més en la línia de novel.les com Carbono alterado. El problema es que dedica poques pàgines a aquesta nova situació que crea per donar un tomb més originall relat i no tots els aspectes argumentals queden clars. En tot cas, una lloable aproximació al ciberpunk, més ben escrit que “Final” però sense tanta força en la seva prosa, probablement per haver-lo dotat d’un argument més treballat.
Eloi Puig, 31/03/08
|
|
|
