FÒRVID
(2021)

Elena Bartomeu

Editorial:
Males Herbes
(2021)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 81

Pàgines: 284

Hi ha ressenyes fàcils i hi ha ressenyes difícils d’escriure. I no, això no té res a veure amb la qualitat de l’obre ressenyada. Una ressenya senzilla és aquella que et surt sola pràcticament a l’acabar la lectura: aboques les teves impressions de forma fluïda, tant si t’ha encantat l’experiència lectora com si t’has avorrit.

Les difícils son figues d’un altre paner. Son ressenyes que has de meditar perquè no saps com afrontar-les. Potser degut a que la trama és complexa, o perquè no t’atreveixes a dir que no has captat del tot la intenció de l’autor, o simplement no goses a enfrontar-te a una història que et supera. O potser, simplement, perquè no saps com expressar el que penses d’una obra de qualitat, que potser no entens del tot però que t’ha resultat, en el fons plaent. Com aquesta, com és Fòrvid.

Una fet rellevant d’aquesta novel·la és que no saps què t’enfrontes... en cap moment. I és que l’Elena Bartomeu comença la seva narració en un ambient distès, d’un poble de la Franja on la nostra protagonista la Isis, s’hi acosta per ocupar-se temporalment d’una torre familiar després de ser acomiadada com a tècnica de so d’uns estudis de televisió. Potser sí que a l’arribar nota alguna cosa estranya però no en fa massa cas. Al poble es trobarà amb el Sisco, que li fa de masover als camps i també coneixerà al Pió, un noi cregudet que també hi treballa.

Un ambient, doncs, relaxat, de poble, I de fet la novel·la segueix aquest ritme lànguid, costa d’arrencar en interès però paradoxalment l’estupenda prosa de l’autora en acompanya de forma inherent i no ens fa adonar com quasi de cop i volta transcorre una tercera part de la novel·la. I no ha passat res? Bé, sí, un gos s’ha ofegat, i sembla que la torre pateixi tremolors d’alguna mena, sinó, no s’explica la disposició de la vaixella als armaris. Abans he dit que no saps a què t’enfrontes i és així. Primer penses en una típica casa embruixada però més tard descobreixes quelcom de més pertorbador que de fet l’autora no ha intentat amagar en cap moment.... simplement esperava la millor ocasió per fer aparèixer el fòrvid.

I què és un fòrvid? No, no us donaré mastegat el que signifiquen aquestes paraules. En teniu prou sabent que a la finca també ocorren de tant en tant uns fenòmens estranys d’origen sònic que no només poden resultar perillosos, sinó que també desperten el sentit de la meravella de la novel·la. I la Isis s’hi sent atreta de forma molt malaltissa, potser el fet que tingui una oïda entrenada li atorga un paper més predominant en aquest història però sigui com sigui, el fòrvid i la Isis viuran una relació d’atracció i repulsió alhora que serà un dels efectes que més pertorbaran als companys d’aventura: El Sisco i el Pió.

Però cal dir que aquesta novel·la és gran també en un altre sentit: Els dels seus personatges: tres, bàsicament, que Bartomeu explora de manera magnífica. En pocs capítols te’ls fa teus, et preocupes per ells, pateixes per les decisions que prenen o per si estan en perill o no. I això té un valor més enllà de la trama de la novel·la, el valor de que ens sentim còmodes amb ells i vulguem saber què els depararà el futur.

Fòrvid és una novel·la estranya, que ens acosta a una realitat que no podem entendre del tot, a una presència que no sembla lligada a les regles del nostre món. Però és una exploració molt personal que empalma també amb l’estat d’ànim de la Isis i del seu entorn. A vegades pot resultar una força devastadora, d’altres cops pot esdevenir com una encanteri deliciós. Puntualment trobarem passatges meravellosos que ens descriuen de forma onírica una presència, terror o si voleu, essència fluctuant, que no podem entendre però que igualment ens resulta captivadora. Aquesta és el secret de l’autora: Acostar-nos a uns fets incomprensibles però que igualment ens atrapin de forma hipnòtica.

L’estructura de la novel·la m’ha semblat molt ideal. Capítols curts repartits en tres parts ben diferenciades de l’obra que primer insinuen, després desencadenen i finalment reflexionen sobre allò que no entenem ni cal que ho intentem. I és que Fòrvid a vegades ens semblarà una novel·la fantàstica, d’altres una història de pura especulació dins la ciència-ficció i també en alguns moments semblarà acostar-se al terror còsmic. Cada lector haurà de decidir amb què es queda de tot plegat (o potser escollirà que amb una mica de tot) però amb això vull deixar entendre que costa definir la novel·la i també les seves intencions. També no és gens clar si l’autora pretenia forçar un encontre on la comunicació entre éssers radicalment diferents en concepció seria l’eix de la trama o si més aviat volia explorar les dificultats entrellaçant-se amb la vida quotidiana i els sentiments de la nostra protagonista.

Soc un lector que sovint prefereix que li expliquin les coses, que no em deixin massa caps per lligar, necessito saber, entusiasmar-me amb una idea que m’esbatani els ulls. I sí, entenc que també cal utilitzar la imaginació i que l’autor o autora no ha de resoldre els meus problemes de comprensió sempre. Però jo soc més d’aquesta escola on m’agraden els finals rodons i ben acabadets. Fòrvid no seria un exemple d’això últim perquè mai ha pretès oferir totes les explicacions possibles. També és cert que això fomenta més el debat entre lectors o fins hi tot entre les intencions de l’autora i el seu públic.

Elena Bartomeu és una escriptora que no posa les coses fàcils al lector. Tant als contes “Comando butxaca”, aparegut a l’antologia Extraordinàries, com amb “Avidence”, un relat massa hard per mi —però que em va agradar— publicat dins Arcana Sectarium, l’autora demostra que escriu amb una profunditat inusual i que el lector ha d’estar més concentrat del normal a les seves sàvies paraules. A l’igual que aquí, a Fòrvid, que necessita una lectura atenta, tot i la notable prosa i ritme que li ha insuflat l’autora.

Cal reconèixer-li el mèrit, tant de ser original com de voler trencar motlles. Potser per aquets motiu el jurat del festival 42 va atorgar-li el premi a la millor obra original en català en l’edició del 2022.

Eloi Puig
23/12/2023