FRIKI
(2009)

Enric Herce Escarrà

Editorial:
Edimater
(2009)

Col.lecció:
La osa menor

Núm: 07

Pàgines: 86

Enric Herce Escarrà és un d’aquells noms que sense proposar-t’ho et trobes per infinitat de revistes i fanzines. En el meu cas l’he llegit almenys en sis ocasions en els darrers dos anys, cosa que equival a que l’autor esdevingui un dels escriptors catalans més ressenyats a La Biblioteca del Kraken. L’Enric escriu tant en català com en castellà i cultiva relats de totes les vessants del fantàstic encara que potser predominen més els de terror. La seva única novel.la publicada fins ara era La luna dormida, una lectura plàcida amb ingredients de terror, curiosa i ben portada i que segueix els principis dels seus altres relats: Misteri, terror sobrenatural i tensió. Potser el millor exponent d’aquests és el relat “La casa del bosc” –finalista al II Premi Miasma de ciència-ficció i terror-.

Per aquest motiu no deixa de sorprendre descobrir que la seva segona novel.la s’allunya del terror per endinsar-se en la ciència-ficció (per cert que el darrer relat publicat de ciència-ficció de l’autor, “CPU” és més que lloable) i sobretot s’aparta de les malsanes influències que podíem observar en els seus relats per esdevenir una novel.la infantil. Així és, Friki és una novel.la recomanada per nens a partir de 9 anys, està escrita en castellà i aborda bàsicament dos temes: El primer contacte i el frikisme.

Tomás és el prototipus de futur friki: Un nano al que li encanta llegir, dibuixar, que segueix sèries interminables de còmics... i que en canvi deixa de banda la pilota. És un nano intel.ligent, grassonet i porta ulleres (només li manca una samarreta negra i barba d’aquí a uns anys i serà el friki perfecte). A l’escola té els problemes típics de la seva edat: Ell és diferent i altres nois més grans -i més ignorants- li comencen a dir “friki” sense que Tomás sàpiga exactament el significat de la paraula –res que un nen d’avui en dia no pugui solucionar a internet-. Així doncs un dels pilars de la novel.la és demostrar al Tomás (i de passada al lector) que això de ser “friki” no té res de dolent. Sempre sota paraules amables i amb una línia d’acció simple i orientada als nens.

L’altra carta que juga l’autor és la de presentar-nos un Primer Contacte a l’escola del Tomás. Sí, aquesta idea és rocambolesca però evidencia que la ciència-ficció és una de les grans aficions dels que estimem els gèneres fantàstics. Òbviament el Tomás hi tindrà un paper important i evidenciarà que ser “friki” pot comportar algunes avantatges sobretot si parlem d’imaginació.

La novel·la, com deia, està focalitzada per a un públic infantil– no m’atreviria dir que sigui juvenil- i combina l’acció a la Terra amb l’acció amb la utopia alienígena que ha de decidir si la el nostre planeta ha de quedar en mans d’una espècie que l’està destruint – nosaltres-. Sí, aquí, el missatge mediambiental per als nens és constant i l’autor no se n’amaga. Aprofita la novel.la per exposar l’explotació sistemàtica de la natura per part de l’home, així com la contaminació i altres aspectes mediambientals. Interessant és que expliqui als nanos què fou el protocol de Kioto o l’efecte hivernacle. També aprofita per comentar breument alguns aspectes polítics com la supervivència del poble saharaui – aquí el tema del racisme per part dels enemics de Tomás encara no està madurat, però sí insinuat, doncs la millor amiga del Tomás és d’aquesta nacionalitat-.

En definitiva, una aventura amena, sense més pretensions que ensenyar alguns valors als nanos i que entreté el suficient com per que un adult la finalitzi amb un somriure als llavis. Difícil de valorar per que va dirigit a un públic que fa molt de temps que no sóc jo. Ideal per llegir als nostre fills. La novel.la està acompanyada d’unes magnífiques il.lustracions de David M. Rus