TERRA NOVA 3
(2014)

Diversos autors (seleccionat per
Mariano Villarreal)

Editorial:
Penguin
Random House
(2014)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: ---

Pàgines: 473

No és aquesta la primera antologia que llegeixo de relats seleccionats per Mariano Villarreal. En el seu moment ja vaig conèixer el Visiones 2006 també recopilat per ell. Però d’això fa un munt d’anys. Villarreal sempre ha estat al peu del canó en això de promoure la ciència-ficció i la fantasia a l’estat espanyol i és sense dubte un grandíssim coneixedor d’autors. Ara fa poc va iniciar (juntament amb Luis Pestarini) el que seria un enorme projecte a través de la serie d’antologies Terra Nova, antologías de ciencia-ficción contemporanea. La primera d’elles se’m va escapar inexplicablement. La segona, Terra Nova 2, haig de confessar que segueix a la pila a l’espera de ser devorada. Però Terra Nova 3, publicada a finals de del 2014 no podia córrer la mateixa sort i aquí teniu la ressenya.

La idea d’aquestes antologies de ciència-ficció contemporànies és incloure per una banda primers noms de la ciència-ficció mundial, els relats – molt sovint finalistes o guanyadors de diversos guardons- dels quals difícilment podrem llegir si no és en antologies com aquesta. I també, com no, promoure la publicació de relats inèdits per part d’autors espanyols. Així, les Terra Nova són una barreja del millor de dins i de fora i una proposta que mancava en castellà ja que bàsicament es publiquen antologies de contes però d’un mateix autor, poques vegades de tan diversa procedència.

El primer que ens crida l’atenció són els noms que signen els contes: la major part d’ells conegudíssims, tan a nivell estatal com internacional. Veure junts a Paolo Bacigalupi o China Miéville per una banda i a Eduardo Vaquerizo, Miguel Santander o Emilio Bueso per l’altra et posa la pella de gallina – els hagis llegit molt, poc o gens-. He posat noms d’exemple, alguns dels quals me’n declaro gran seguidor i d’altres que probablement ho sigui a partir d’ara, com Sofia Rhei o Eduardo Vaquerizo, noms que durant anys t’han envoltat però que encara no havia tingut l’oportunitat de llegir i descobrir. I aquest és un dels valors fonamentals d’aquesta Terra Nova 3.

Repassem el que ha donat de sí l’antologia: El primer conte és de Paolo Bacigalupi, un autor americà que conec força bé arran de la lectura de les seves novel·les i antologies, totes publicades dins el grup Penguin Random House i sempre traduïdes fidelment per Manuel de los Reyes. Bacigalupi va donar la campanada amb La Chica mecánica però també és molt bon relataire. De fet Fantascy va iniciar la seva col·lecció amb la imprescindible antologia La bomba número seis y otros relatos. El conte que ens ocupa aquí es titula “El jugador” i s’enclava dins l’univers que ja va desenvolupar a La Chica mecánica i al conte “Un bolsillo lleno de dharma”. En aquest cas però l’acció transcorre als EUA i s’endinsa dins en dos aspectes bàsics d’aquesta societat futura que comença a decaure a ritmes forçats: Per una banda la integració de persones immigrants al món ultra capitalista americà i per a l’altra la proliferació de les xarxes i els continguts d’internet com a mitjà publicitari i d’escapisme. Ong és un periodista de Laos, refugiat als EUA. La seva idea del món passa per explicar notícies útils però es veu immers en la voràgine de l’estupidesa tan pròpia de la societat occidental. I haurà d’escollir: Sí formar part de la corrent predominant, del consum de xafarderies o si plantar-se i seguir les seves creences. Un relat notable que com deia ens dóna pistes de com decau l’univers futur en que es basen les novel·les de Bacigalupi.

Per mi Ken Liu era un desconegut en el sentit que no havia llegit encara res d’ell. “Mono no aware” és un relat amb premissa catastrofista però també s’endinsa en una cultura com la japonesa capaç d’adaptar-se i de seguir sent ella mateixa tot i les adversitats. L’expressió fa referència a tot allò efímer que hi ha a l’univers, des d’una flor de cirerer a un amor o a una civilització sencera si convé. Un conte molt ben treballat. Potser m’ha faltat un final més original però sense dubte notable.

Sóc un gran seguidor de China Miéville. Les seves novel·les són quasi llibres de capçalera però fins ara no havia degustat cap relat seu. A  “La cuerda es el mundo” ja Villarreal avisa que es tracta d’un relat estrany en la carrera de l’autor, quasi un esbós per a una novel·la. Si ens el prenem així, el relat funciona i dóna idees molt suggerents de com podria ser la trama argumental. La història gira entorn a la construcció dels primers ascensors espacials de la Terra i també de la seva decadència- Un escenari molt prometedor que com deia dóna ales a escriure molt més. El relat però, peca de ser massa descriptiu, amb poc èmfasi. Me’l pendré com una introducció amb molt potencial.

Crecque tinc mala sort amb Emilio Bueso. És un dels noms que més m’han recomanat els darrers temps i de fet tinc encara una novel·la seva a la pila. Però amb els relats no estic de sort. Tan el conte que va aparèixer a Mañana Todavía, “Al garete” com el de la present antologia, titulat “La próxima vez que se desate la tormenta sobre nosotros” no m’han fet el pes. Bueso utilitza escenaris impactants (en aquest cas una mena de geriàtric a Groenlàndia) però les seves històries estan massa carregades de metàfores que no entenc. I no sé sincerament si és que no m’hi esforço prou o és que l’autor té una direcció a seguir que no deixa en cap moment i que el missatge de la qual no arriba a tothom. Decebut un altre cop doncs.

A la meitat del recull, trobem alguns dels contes més interessants. “M34” és el segon treball que llegeixo d’Eduardo Vaquerizo, després de “Luz inhumana”, integrat a Franco, una historia alternativa. I m’ha agradat molt. Una història policíaca al voltant de l’anàlisi del comportament dun ciborg en una societat futura on la presència d’humans amb pròtesis fins i tot al cervell és normal com també l’experimentació de màquines amb intel·ligència no massa artificials que cerquen la consciència. On és la frontera que delimita uns i altres? Ambientació excel·lent en una península ibèrica amb les mesetas devastades però on les costes del mar cantàbric semblen tenir una segona oportunitat. Robòtica, filosofia i molt bona prosa fan d’aquest relat un dels meus preferits.

I no menys preferit és “Prolang” una interessant aproximació a un llenguatge inventat que pot produir alteracions en el comportament i les relacions de les persones. Un conte que va in crescendo i que especula sobre la capacitat dels sons i la llengua per modificar primer subtilment i després de forma dràstica la personalitat de qui parla l’esmentat idioma. El seu autor és Ricardo Montesinos amb el que m’estreno com a lector. Probablement una de les apostes més originals de l’antologia.

Un dels grans moments de Terra Nova 3 l’ha proporcionat Liu Cixin amb el relat “¿Quién cuidará de los dioses?”. Grans dosis d’humor subtil a la Xina profunda en una trama delirant i summament original: Què passaria si milions de déus envaïssin la Terra demanant aixopluc com a compensació d’haver creat a la humanitat? Liu Cixin narra una aventura nova per a la humanitat sota el prisma de l’humor i amb un punt de nostàlgia. Una lectura molt absorbent sobre déus en decadència. Fantàstica!

Jorge Baradit ens presenta una altra història especialment innovadora: “Policía del Karma”. El relat posseeix una ambientació notable en un futur replet de tecnologia, implants i pseudociències. Un dejà vu del ciberpunk. La premissa és la mateixa sorpresa del conte. En aquest cas però, tot i quedar impressionat de tot el que ens insinua l’autor en tan poques pàgines, m’ha semblat que una mica més d’informació pel tram final hagués estat adient.

Un altre dels autors internacionals conegut per molts – no és el meu cas- degut a diverses novel·les que han estat traduïdes al castellà és Paul McAuley. “La decisión” és una història força atractiva. Al començament parteix d’unes premisses molt prometedores: La Terra ha patit canvis sobtats en el clima com ara el desgel dels pols que han inundat bona part de la superfície terrestre. Paral·lelament, l’existència de races extraterrestres ha forjat aliances entre nacions i l’existència d’aquestes ja no estranya a la població. Però quan una nau cau o s’encalla en un canal proper, Lucas i un company s’apressen a investigar. El resultat és un conte correcte – que sembla tindrà continuacions per part de l’autor- però que no assoleix les expectatives creades de bon principi. Massa llarg pel que ens aporta i massa poc transcendental. M’esperava més.

I arribem a la traca final. “Ànima” de Sofia Rhei és un dels millors relats de l’antologia. En un futur no molt llunyà la humanitat sembla perfectament controlada a través de la procreació in vitro que només certes parelles amb recursos es poden permetre. Reproducció assistida on la genètica és la clau. Un argument que recorda breument pel·lícules com Gattaca. Però la nostra protagonista, Ànima, té altres ambicions i no sempre està d’acord amb les lleis vigents. Poc a poc, sense proposar-s’ho prendrà una decisió dràstica que la farà experimentar el que és viure plenament en el món insípid que s’ha convertit la Terra.

A Miguel Santander li dec encara la lectura de la seva opera prima, El legado de Prometeo, una novel·la hard que malauradament segueix a la pila. Tot el contrari és la present novel·la curta que ha tanca l’antologia: “La epopeya de los amantes”. Es tracta d’una història que cavalca entre el món babilònic i un present que ressegueix amb admiració i tenacitat la vida adulta del científic Nikola Tesla; per tant estem parlant d’una fantasia històrica amb viatges en el temps i paradoxes temporals de tot tipus. La part primera està narrada en un llenguatge èpic, poètic, el llenguatge que molt probablement utilitzarien en les epopeies de l’època. M’ha encantat però no sorprès donat que una de les novel·les més desconegudes de la ciència-ficció d’aquest país, la per mi increïble La gesta d’Utnoa d’Abel Montagut – escrita originalment en esperanto i traduïda posteriorment per ell mateix al català- ens endinsa profundament també en la societat babilònica en una trama de ciència-ficció i curiosament també amb el mateix protagonista: Noe (tot i que els noms varien òbviament). L’estil, doncs, emprat per Miguel Santander m’ha captivat de la mateix manera i el recolzo solemnement. La història èpica que Tesla pot llegir en unes tauletes de fang mesopotàmiques són l’origen d’una grandíssima aventura que l’arrossegarà fins a la seva mort. La segona part de la novel·la, centrada com deia en Nikola Tesla és un exercici per què l’autor vagi lligant caps i unint els ponts que Santander va construint entre les dues realitats. No triguem a entrellucar per on van els trets però això no li treu gràcia a una novel·la molt ben construïda i ben documentada. Un gran final.

Terra Nova 3 segueix creixent en èxit després de les seves predecessores. Esperem que per molts anys el projecte de Mariano Villarreal tingui èxit i puguem continuar delectant-nos amb el bo i millor de la ciència-ficció contemporània.

Eloi Puig, 23/02/15