guilleries
(2022)

Ferran Garcia

Editorial:
Males Herbes
(2022)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 87

Pàgines: 184

Les Guilleries és una regió muntanyosa força inhòspita de la Catalunya interior. A mig camí de tot arreu i prou lluny de tothom, sembla estar a quatre passes de la plana i per tant de la civilització però també a 100 llegües de distància del govern i la llei. Les Guilleries són, doncs, un escenari conegut i feréstec alhora, un indret on segles enrere campava al seu aire el mític Joan Sala —Serrallonga— i on també es van produir alguns dels trets de la darrera Guerra Carlina.

Però aquesta no pretén ser una novel·la històrica, no vol apropar al lector a un conflicte concret (del que recordo diversos autors han aprofitat per involucrar-hi també la fantasia, penseu en Les Històries naturals o La Companyia nòrdica). No, Guilleries, de Ferran Garcia és una història sobre les ànimes que poblaven aquestes muntanyes i valls: els pagesos i vilatans, els bandolers i també els cagots, una ètnia marginada de la que se’n coneix poc.

La novel·la ens acosta a un temps on les Guilleries eren encara més feréstegues i on tothom mirava per sí mateix. Un territori a la vora del desordre, poc accessible i prou allunyat de les capitals perquè fos refugi de gent de tota mena. Allí hi trobem en Boi, al que se li acaba de morir la mare. El pare se’n duu la germana i el deixa sota la custòdia de l’àvia. En Boi és un noi que creix a Taradell en un moment delicat de la història de la regió. I un dia descobreix a una dona ferida i al seu acompanyant en una riera boscosa, descansant però vigilants, a l’aguait de qui els pot descobrir.

I es clar, la seva ja adusta vida, canvia i es veu involucrat en una història que poc o gens té a veure amb la carlinada de torn sinó amb fets més mundans: L’amor, l’enveja, la possessió, la venjança. A través de flasbacks constants, l’autor ens transporta a èpoques pretèrites de la vida d’en Boi i ens presenta aquesta aventura sota una narrativa ferma, ben dominada, que t’enganxa des del començament i no et deixa, més aviat se’t clava a la carn.

Els diàlegs curts, feréstecs, precisos, son la marca de la casa. Evidencien un parlar i un estil esquerp d’una gent que està acostumada a patir. Ferran Garcia sap sovint trobar un adjectiu perfecte, una al·legoria que et deixa marcat. A vegades per la sordidesa, sovint també per una poesia oculta entre línies.

“I jo vaig acostar-me a ella i li vaig agafar la navalla. La vaig abraçar i ella es va deixar fer, com fan les bardisses amb els ratolins que busquen un lloc on fer niu”.

Un del punts forts, tanmateix, son els personatges secundaris que resulten intensos. En podem citar dos: L’àvia, Madame Laveau, la personificació de la dona forta i malpensada, protectora però sense moixaines inútils, de caràcter marcat però que amaga un gran dolor al cor. Un personatge que quasi bé no obre boca però que ho diu tot amb una mirada, amb un gest. I l’altre: En Joan Tur, ambigu però amb un carisma innat i una personalitat que va més enllà del bé o del mal. Una d’aquelles persones que tant et poden trair com ajudar-te, a la que no saps si odiar o estimar, si vigilar de prop o refiar-te’n plenament. Un bon exemple de vividor sense llar, de bandoler galant i d’amic terrible.

Aquests personatges i d’altres que poc a poc s’afegeixen a aquesta història els embolcallen, com deia, les guerres carlines amb referències llunyanes tant al bàndol lliberal com al carlí i amb un afegit que és el bandolerisme intrínsec d’aquesta serra que permet saquejar i actuar amb total impunitat. Hi afegirem un toc històric molt desconegut: El dels cagots —que trobo que l’autor explota poc—, aquesta ètnia muntanyenca, sembla que d’origen basc que era repudiada com la pesta però acceptada de mala manera en aquells temps moderns de finals del s. XIX

I tot això a què ens porta? Dons a una novel·la que beu de l’aventura i que es fixa —es diu— en el western però que podem extrapolar a la realitat catalana vuitcentista. En tot cas seria més aviat un esperit de western introspectiu que no busca exaltar gestes, ni perpetuar venjances, sinó més aviat apuntar a un moment, una època, un lloc. Aquesta trama que busca enfonsar els seus fonaments en la ruralitat que envolta la novel·la com una bèstia sempre a punt de saltar i matar.

En Boi és una excusa per retratar aquesta brutalitat. La seva no és la típica pèrdua d'innocència doncs la vida esquerpa l'ha perseguit sempre, de forma perenne. És la constatació que allí fora, tot et pot fer mal.

Aquest, doncs, és un retrat cruel, viu, esquerp, que amb una prosa poderosa ens trasllada a la ruralitat de boscos i pujols en un moment anàrquic i amb uns personatges plens de vida però condemnats a passar comptes entre ells.

Eloi Puig
14/05/2023