LA HISTORIA DE ZOË
Zoë's tale
(2009)

John Scalzi

Editorial:
Minotauro
(2010)

Col.lecció:
Ciencia-ficción

Núm: ---

Pàgines: 319

Sèrie:
La vieja guardia /4

Lectures relacionades:
La vieja guardia
Las Brigadas fantasma
La colonia perdida

Suposo que tot escriptor té sempre el dubte de fins on pot explotar una sèrie o una història sense malmetre-la, sense que el nivell de qualitat se’n ressenteixi. John Scalzi s’ha fet un foradet dins el competitiu món de l’space opera amb tres novel·les notables ambientades dins l’univers que anomenarem de La vieja guardia (degut al títol del primer llibre) i que sense tenir unes especials pretensions, resultaren més que entretingudes i més que bones lectures.

Les esmentades novel·les, tot i que autoconclusives totes elles, tenien un nexe comú que narrava un futur on la terra és només un més dels mons habitats de la galàxia i on centenars de races es disputen la colonització i explotació dels recursos dels planetes. Tot això en un  ambient entre bèl·lic i aventurer magnífic i amb personatges carismàtics.

Aquesta quarta novel·la però és especial... per una banda no perd qualitat literària, l’autor continua tenint la mateixa capacitat narrativa i les mateixes bones maneres que en les altres entregues de la sèrie, però sembla que se li han acabat les idees doncs La Historia de Zoë és exactament la mateixa trama argumental que l’exposada a l’anterior entrega La colonia perdida. No, no estic dient que els arguments són molt semblants o que la novel·la recordi massa a La colonia perdida… és que és la mateixa novel·la… només que explicada sota el punt de vista de la Zoë, un personatge amb un rol un tant secundari que aquí esdevé protagonista absoluta narrant en primera persona les vivències que envoltaren a l’establiment de la colònia humana al planeta Roanoke.

Calia tornar a explicar la mateixa història? Segons l’autor sí: Per així acabar de polir alguns punts argumentals que a La colonia perdida no quedaven clars… potser sí, però el fet és que deixant de banda algunes parts finals on Zoë explica com va fer certes activitats que a la primera novel·la no es mencionaven, la resta és idèntica… això sí, tractada sota el punt de vista d’una noia adolescent.

No per això la lectura es veu malmesa… repetixo que Scalzi continua tenint la prosa amena, assequible i prou ben estructurada per que el llibre sigui també notable… però els que cerquin més aventures a l’univers de La vieja guardia es trobaran amb una decepció.

En tot cas, l’argument continua centrant-se més en les maniobres polítiques que realitza la Unió Colonial per fer front al Cònclave, aquell conjunt de races que desitgen una explotació recional de la galàxia enfront a les guerres i al consumisme massiu dels humans pel que fa a la conquesta interplanetària. Exactament els mateixos misstages que podíem entreveure a La colonia perdida els podem llegir aquí; simplement que el pes de la narració, al estar portat per una noia de 16 anys recau més en conflictes de caire adolescent que no pas en maniobres político-miliatars, les quals són resumides en el text.

En definitiva, una obra recomenable però amb el handicap a superar que si un té molt recent la lectura de La colonia perdida pot sortir amb uns quants nivells d’insatisfacció… és el que té que s’esgotin les idees… encara que continuem escrivint molt bé, encara que fem experiments sobre diferents puns de vista sobre la mateixa trama argumental, en el fons estem repetint el que ja havíem posat per escrit. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.