LA VIEJA GUARDIA
John Scalzi
(2005)

John Scalzi

Editorial:
Minotauro
(2007)

Col.lecció:
Kronos

Núm: ---

Pàgines: 300

Serie:
La vieja guardia /1

Lectures relacionades:
Las Brigadas fantasma
La colonia perdida
La historia de Zoë

S’ha de reconèixer que començar una novel.la anunciant que el primer que va fer el protagonista al complir els 75 anys va ser visitar la tomba de la seva dona i allistar-se a l’exèrcit és si més no una bona manera de fer-nos despertar la curiositat.

I realment, la premissa de partida és molt suggerent: En un futur indeterminat, la Terra pateix una superpoblació desproporcionada que en part ha propiciat el viatge interestelar per colonitzar nous mons, però els colons no s’han trobat l’univers buit i un gran nombre de races alienígenes tenen objectius semblants als de la humanitat cosa que es tradueix en que el cosmos és un formiguer ple de cultures extraterrestres, cadascuna interessada en posseir el màxim de territori, sigui convivint amb altres races… o no. Des de la Terra s’han creat les FDC (Forces de defensa Colonials), una elit de guerrers que tenen… 75 anys! I aquí és on l’imaginació de Scalzi esclata, doncs tots aquells voluntaris amb aquesta mínima edat que ingressen a l’exèrcit reben un misteriós tractament de rejoveniment; a canvi cal que aquests es deslliguin completament de la seva vida passada (de fet consten oficialment com a morts una vegada són allistats).

A priori doncs, ens pot semblar que la novel.la segueix els passos d’aquella encomiable Space Cowboys del Clint Eastwood però no res més allunyat de la realitat. La Vieja Guardia és un pur space opera, un entretiment força ben dissenyat que té també alguns tocs filosòfics sobre la vida i la creació de la vida –vegem aquí el mite de Frankenstein reviscut en alguns capítols-. Però el més important és que l’autor és capaç de treure’s de la màniga un univers força coherent, divers i ple de curiositats. En pocs capítols la seva prosa dinàmica, amena i farcida de diàlegs ens aboca de ple a les peripècies de John Perry – el nostre protagonista- en un món totalment diferent del que havia conegut a la Terra: El món de la guerra. Potser ara algú pensarà que la novel.la és una mena d’homenatge a la pel.lícula Starship troopers (no pas del llibre de Heinlein però, molt diferent i molt millor que el film) i també s’equivocaria. En tot cas recorda més, pel tipus de literatura, a la saga de Miles Vorkosigan encara que sense el carisma dels seus personatges. La vieja Guardia doncs, té ingredients d’aquestes obres esmentades abans però se li ha de reconèixer un caràcter propi, un estil i un argument que arriben molt bé al lector i li fan passar una estona més que agradable.

Com dèiem, John Perry és el focus a través del qual descobrirem en què consisteix el tractament que atorga una nova vida a una gent que estava a punt de finalitzar-la, quines repercussions té en la psique dels personatges i com esdevindrà la vida a l’exèrcit. Scalzi proposa una narració en primera persona (per tant sabem sempre el que sap el personatge) estructurada en tres parts. La primera és una presentació de l’estrany reclutament de tropes septuagenàries, probablement sigui la millor part del llibre; en canvi el tram central de la novel.la és potser el més típic en una novel.la bèl.lica: Entrenament, camps de pràctiques… res que no haguem vist abans tot i el toc personal que li dóna Scalzi. Finalment la darrera secció del llibre està dedicada a oferir-nos una barreja molt ben aconseguida d’acció i moralina metafísica… tot plegat molt lleuger, àgil, però ben combinat.

Molt recomanada per qui vulgui literatura escapista, per qui desitgi passar-s’ho bé amb un bon space opera –per cert finalista al premi Hugo 2006 i  guanyador del Premi Campbell al millor autor novell-. L’autor ha escrit més novel.les sobre el mateix univers –quatre per ara- i Minotauro té previstes editar-les totes – ja ho ha fet amb Las brigadas fantasma- i ho farà properament amb La Colonia perdida.

Eloi Puig, 18/11/08