I LA SERP DIGUÉ
(2018)

Joan Marcé

Editorial:
Autoedició
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 430

Sèrie:
El missatge/ 3

Lectures relacionades:
Un intrús a l'estany
El visitant

Si una cosa és evident del tarannà de Joan Marcé és la seva tossuderia a l’hora d’escriure la  història que tenia pensada des de bon començament i que per diverses dificultats ha trigat diversos anys a completar. Estic parlant de la trilogia de El missatge. I sí, gràcies a a aquesta esmentada obstinació avui ja podem gaudir de les tres novel·les i d’un thriller de ciència-ficció que especula amb els contactes extraterrestres com poques vegades s’ha vist abans en la nostra llengua.

Que la primera novel·la, Un intrus a l’estany (finalista dels Premis Ictineu 2012) fos publicada en una editorial del calibre d’Edicions 62 no vol dir res avui dia. Ja que la segona part, El visitant, i aquesta darrera, I la serp digué, han hagut de ser publicades per autoedició. I és una llàstima doncs poques vegades podreu trobar en català una història de pura ciència-ficció narrada en un format de thriller, d’aquests que acostumen a acaparar les principals llistes de vendes al món aglosaxó.

Una característica també bastant única en la trilogia és que cada novel·la té la seva pròpia identitat. Joan Marcé ens va presentar a Un intrús a l’estany un thriller que es regia sota una trama aplicada a la biologia i per tant a l’especulació científica, mentre que a la segona part la mirada estava posada en l’arqueologia i finalment, en aquesta darrera entrega, ens topem amb la política i especialment amb l’església. I no una qualsevol: El mateix vaticà. Així doncs cada volum comporta una sèrie de diferències en llur enfocament però no pas en l’estil que segueix més o menys uniforme sempre: Aquest ha estat definit des de ben començament com una carrera contrarellotge on l’acció, l’intriga i la tensió es palpa a cada pàgina.

L’autor ha escollit centrar-se amb un argument que apunta cap a les prioritats dels grans blocs polítics del nostre món i cap a les conspiracions mediàtiques però sense oblidar el que els Manel anomenarien intrigues vaticanes de final inesperat. I la serp digué conclou la història iniciada amb la descoberta que el nostre ADN, que tot l’ADN del nostre planeta de fet, conté una codificació que es repeteix i que per tant és d’origen artificial. També les proves aportades als descobriments a Iraq que transcorren durant la lectura del segon volum, El visitant. faciliten que la mateixa ONU es pronunciï a favor de contactar amb els enigmàtics extraterrestres que sembla van iniciar a vida al nostre món.

Però amb un plantejament totalment coherent, Marcé juga a introduir a les potències mundials al nou ordre que sembla haver de començar, a la nova era. Al mateix temps, el Papa de Roma, el màxim exponent de l’església catòlica al mon, mor i s’inicien els processos per escollir un nou pontificat. Les tensions entre els aspirants d’idees conservadores i els que tendeixen més cap a l’esquerra i el progrés (els jesuïtes) serà una de les línies argumentals que l’autor treballarà més i que ens presentarà en aquest tercer volum.

Al mateix temps, s’inicien les obres per construïr una tecnologia capaç de comunicar-se amb la galaxia M51 d’on prové el missatge. Aquí tornarem a trobar-nos amb el Pere Verdaguer i el seu equip que juntament amb la secretària de l’ONU, seran un dels blocs que perseguiran aquesta fita.

Però hi ha més coses, moltes més: Assassinats, enganys, jesuites exiliats, secrets d’estat… tot plegat amanit amb conspiracions del més alt nivell. En aquest tercer volum, l’especulació científica queda més restringida i és substituïda per l’espionatge i l’acció. Marcé ens apropa a un final, com deia, coherent amb el pensament actual de la nostra civilització. Naturalment forçat en alguna moments però tanmateix vàlid.

El mateix autor comentava en la darrera Ter-Cat que es va inspirar amb la narració de Dan Brown alhora de plantejar la novel·la. No pel contingut de les seves novel·les (encara que també parlin d’intrigues vaticanes) sinó més aviat pel seu estil directe i que no deixa un moment de respir. I efectivament, puc afirmar que Marcé ha emprat una narració vibrant que canvia d’escenari constantment i que ens vol proporcionar el màxim d’informació instantànea encara que els protagonistes distin milers de quilòmetres entre sí. Això repercuteix en la novel·la de forma un tan ambigua doncs per una banda atorga a la lectura una rapidesa extrema, anem passant capítols a un ritme frenètic i diversos cliffhangers ens ajuden encara més a devorar-les. Però per altra banda pateix el mateix problema narratiu que l’autor de El Codi Da Vinci: Tants salts i tants canvis provoca que no aprofundim massa en la lectura, en els escenaris, en les sensacions que ens deixen els protagonistes.

Si bé, agraeixo sempre una lectura fresca i desacomplexada, crec que Marcé ha utilitzat massa sovint el recurs del canvi d’escenari. A vegades ens traslladem a Xile només perquè ens expliquin un sopar, a vegades tornem l’atenció a Roma només per relatar que tot continua igual. Tot i que aplaudeixo, com deia, l’acció i el ritme, també he trobat faltar una major concentració en el que ocorre a cada lloc. A vegades sembla que la narració se li escapi de les mans i es converteixi en un guió cinematogràfic i repercuteixi en la qualitat literària.

Potser a nivell de personatges m’hagués agradat més que aquesta patissin una mica més (físicament em refereixo) doncs a vegades tot sembla massa fàcil, esclar que això potser és més aviat una dèria meva. El protagonisme de tota la trilogia és compartit i molt coral i alguns personatges desapareixen a la segona novel·la per donar pas a altres sense cap problema, cosa que torno a aplaudir perquè això també dóna més versemblança a la història. Però deixant de banda això sí que trobo que els personatges són al meu parer massa plans i estan completament sotmesos a la trama sense possibilitat de moure’s del seu encasellament. Però donat que l’autor ha dirigit els seus esforços especialment en mantenir el ritme i la coherència de la trama, és normal que altres elements (com el cas dels personatges) se’n ressenteixin més.

Tanmateix, el que importa és que l’arc argumental queda tancat de forma acurada  i que Joan Marcé ha demostrat que també es pot escriure thriller en català i a més a més de ciència-ficció. Una lectura en conjunt molt addictiva i ben treballada a nivell de documentació, cosa que li atorga més valor encara.

La trilogia de El missatge és una obra que per les seves especulacions científiques i pel seu toc de sentit de la meravella, però especialment pel seu ritme, agradarà tant als afeccionats a la ciència-ficció com als lectors acostumats al mainstream, una trilogia que en el seu conjunt merexeria ser publicada en una editorial normal.

Eloi Puig, 20/02/2019