LAMPUN
(2021)

Ruy D'Aleixo

Editorial:
Males herbes
(2021)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 77

Pàgines: 125

Conec poc l’obra de Ruy d’Aleixo (o Aleix Ruiz, si ho preferiu). Bàsicament he gaudit molt d’un conte seu aparegut a l’antologia Punts de fuga i no tant, d’un altre que va ser publicat al recull Deu relats ecofuturistes. L’autor ha publicat també altres obres amb l’editorial Males Herbes, especialment el conjunt de contes que conformen El nom dels seus déus (que no he tingut el plaer de llegir encara). Però és cert que m’intrigava aventurar-me amb un text més llarg d’un autor que sento anomenar cada cop més.

Potser Lampun, la present novel·la, és una història massa estranya per fer-me una idea del tarannà de l’autor però tanmateix la seva lectura m’ha deixat sensacions curioses. Ruy d’Aleixo viatja sovint al subcontinent indostànic i té una gran experiència en els països de la zona i llurs religions i costums. Potser l'atracció que desperta aquesta regió del planeta atrapi de forma molt intensa i particular la creativitat dels escriptors que han viscut en ella. Altres autors com ara Ian McDonald també tenen predilecció per ambientar diverses de les seves obres a la cultura indostànica. I com no, Ruy d'Aleixo ho ha reflectit àmpliament en aquesta història sobre éssers mitològics, reis, pagesos i... xilòfons

No tinc massa experiència amb la religió hindú o amb la budista; i només conec a grans trets la seva mitologia de forma molt genèrica. Però hi ha un tema que m’ha encuriosit d’aquesta història i és el tracte que fa l’autor a l’instrument del xilòfon, com una mena de comunicació no verbal que potser ens connecta o almenys produeix una espècie de mantra musical que s’introdueix dins el teu cap. He tingut el plaer d’observar  (i gaudir molt) d’espectacles d’aquest tipus a l’illa de Bali (la única d’Indonèsia amb una religió majoritàriament hindú) i certament la percussió dels xilòfons et transporta a un estat de serenor molt curiós. L’autor col·loca aquest instrument en mans d’un ésser mitològic i s’entreveu que el seu toc pot comportar assolir una estabilitat emocional.

Però tornem a la novel·la: Lampun és el nom d’un naga, un ésser sobrenatural que segons diu la tradició, porta sort i bonança als qui estan al seu voltant. També sembla que pot predir el futur i aportar consells sobre com afrontar-lo. És un esperit molt lligat a l’aigua (de fet, quan està a terra es mareja). L’Ishant i el seu cosí Abhinav són pagesos que tot just veuen acabar una guerra que ha sacsejat la seva regió. Troben feina com a botxins en una fortalesa i allí exerceixen de forma eficient la seva cruel feina. I un dels presoners a qui han de vigilar és el naga anomenat Lampun. Aquest és molt afable i dòcil i es comporta de forma amical. Sap que aviat l’enterraran als fonaments de la fortalesa per que aquesta esdevingui prospera i segura i el cert és que se’n fa càrrec i no hi posa pegues.

Potser aquí caldria fer un incís en idees tan interessants com aquesta (que ens recorden un dels contes més premiats de l’autora Ursula K. Le Guin):

(...) “ Sigues pacient. Diuen que el naga portarà bona sort. Farà que tot vagi millor a la ciutat. Diuen que val la pena sacrificar una persona per salvar una ciutat” (...)

El tarannà del naga afecta als cosins i aquests miren d’esbrinar més sobre el seu passat. A partir d’aquí la novel·la sembla portar camins diferents als que a priori pensàvem doncs deixa a una banda a Lampun i el seu destí i enfoca l’atenció en desenvolupar una mica la mitologia i superstició sobre els nagues en la cultura local (suposem que d’alguna regió del nord del subcontinent com India, Nepal o Bhutan) però també aquest camí es distorsiona perquè observem com es deixen caure temes tan banals en els humans com la lluita pel poder, la guerra, el control de la informació o sentiments com la cobdícia, la supervivència i l’amistat però sense que aquests fets estiguin enfocats directament al personatge de Lampun. És estrany tot plegat perquè a priori no veiem la relació entre el naga i el que ocorre després del seu enterrament.

D’Aleixo empra una prosa senzilla però efectiva mitjançant diàlegs curts i descripcions escarides, i ens narra la trama tant des d’una afable serenor fins a una crueltat absoluta i que ens transporta lleugerament al conte exòtic i de temps passats. M’ha recordat —salvant les distàncies— aquella obra magna del còmic històric que és Buda, d’Ozama Tezuka, que interpretava els camins del budisme sense renunciar a les tràgiques lluites entre els pobles. Aquí, com comentava, l’autor tampoc escatima escenes de sang i fetge (especialment durant les execucions) combinades amb un ritme relaxat que relata de forma senzilla les peripècies dels cosins.

Una lectura, doncs, senzilla i ràpida de llegir però tot i això resulta un tant descol·locada. La interacció entre el protagonista i el naga o la influència exercida per aquest últim no resulta massa clara ni transmet complicitats, cosa que sobta una mica. El fet, però, de conèixer històries, llegendes sobre de llocs tan rics mitològicament parlant, sempre és un punt, que a mi particularment, m’esperona per interessar-m’hi.

Continuo afirmant que aquesta breu novel·la és potser un pèl massa estranya per fer-me una idea de l’estil de Ruy d’Aleixo. Espero llegir-ne més perquè almenys el cuquet me l’ha despertat.

Eloi Puig
04/03/2021