llengua materna
Native Tongue
(1984)

Suzette Haden Elgin

Editorial:
Chronos
(2020)

Col.lecció:
Arcàdia

Núm: 01

Pàgines: 493

Traductor:
Eduard Castanyo

Altres edicions:

CASTELLÀ
1989 Ultramar

No és el primer cop que començo una ressenya amb aquesta reflexió (ja ho vaig fer quan vaig escriure sobre la novel·la Qui vol el Panglòs?) però trobo que torna a estar justificada: Una vegada vaig tenir un company de feina francès, però d’origen italià. A part de la seva llengua materna —el francès— parlava amb desimboltura l’anglès, el castellà i bastant bé l’italià. Sovint em demanava que li parlés en català per aprendre’n i de fet tenia molta facilitat per seguir les converses i per en definitiva captar les bases estructurals de llengües foranes. Un dia vam debatre sobre la importància de no deixar de parlar la teva llengua materna, especialment com a llengua vulnerable que és en el cas del català, i va sorgir  aquella màxima que diu que cada llengua és una manera diferent de pensar i que si la deixem morir, desapareix una forma d’interpretar el nostre entorn.

Le llengües i les dificultats d’aprenentatge d’aquestes són un element que la ciència-ficció ha utilitzat moltes vegades. Sovint com una manera d’especular entre la comprensió cultural de races alienígenes —tenim un gran exemple amb Embassytown de China Miéville sense anar més lluny— i també com  a noves formes de comprensió de la realitat per persones que pateixen una discapacitat (recordem el magnífic conte “La persistencia de la visión” de John Varley) però aquest cop l’autora Suzette Haden Elgin ens presenta una perspectiva inèdita —almenys per mi— sobre el tractament del llenguatge i de com aquest pot afectar a la nostra realitat.

Però a més, la novel·la que tenim entre les mans, Llengua materna, (per cert amb una espectacular il·lustració de coberta de Manuel Gutiérrez i una traducció magistral d’Eduard Castanyo) ens aboca a un escenari distòpic on les dones han passat de ser considerades un gènere inferior i relegades a una condició poc més que de servitud perenne davant la supremacia masclista. Potser tots tenim al cap una novel·la de la mateixa època —tot i que publicada posteriorment— com és El conte de la serventa de Margaret Atwood; o fins i tot una altra aportació, fresca i desinhibida i molt més recent com El núcleo del Sol de la finlandesa Johanna Sinisalo però el fet és que Llengua Materna no només tracta de forma molt profunda aquest futur de malson pel gènere femení, sinó que aporta especulacions al voltant del llenguatge que et fan esclatar el cap... i la converteixen una obra molt més profunda i sòlida que aquests exemples que he comentat.

(...) “ Jo era una peça de cria de primera, i està acostumat a pensar en mi així. No té temps per a domar una dona nova i ensenyar-li a fer totes les coses que jo faig..., és menys feina aguantar-me. Al capdavall no li cal veure’m durant dies. Soc un estri, amb certes qualitats empipadores que pot evitar la majoria de vegades” (...)

Elgin ens situa en un escenari estrany, a finals de s. XXII en uns Estats Units que a l’igual que la resta del món han patit una involució en els drets de les dones fins a límits esperpèntics i ridículs: Tot i posseir una vida en semillibertat no tenen drets fonamentals per moure’s o treballar de forma remunerada. A més, els cal sempre el permís dels seus respectius marits, pares o germans per fer qualsevol cosa. Han de sotmetre’s a les decisions que els homes prenen per elles per a qualsevol tasca o activitat de casa —incloent el sexe o la criança dels fills— i no solen obtenir educació en res que no sigui útil per als homes de la família. Però en aquesta societat desigual hi ha un element encara més trencador: La humanitat fa dècades que s’ha expandit pel sistema solar i més enllà i ha establert relacions comercials amb desenes d’espècies alienígenes; la comunicació amb aquestes és un assumpte cabdal pels terrestres. I aquí és on entren en joc les diferents Nissagues, casals amb una població endogàmica on els seus membres són lingüistes experts. Parlen diversos idiomes terrestres i normalment també una o dues llengües extraterrestres. I sí, aquí les dones d’aquestes Nissagues tenen també un paper més important donat que també són utilitzades com a traductores o intèrprets. Els governs de tot el món depenen dels lingüistes per que les seves gestions comercials sobrevisquin a les diferències culturals i de comunicació amb els alienígenes

Elgin elabora una novel·la que ens deixa de bon principi in media res, i ens situa en una decisió que ha de prendre el consell de la Nissaga principal sobre una de les més grans lingüistes femenines que ha tingut mai la humanitat. Una decisió que ens deixarà esglaiats i perplexos i que donarà pas a un repàs de la vida de Nazareth i les seves companyes del casal Chornyak. A mesura que avancem en la lectura, Elgin ens anirà desvetllant la informació del funcionament d’aquestes Nissagues, les capacitats de certs nadons, els alienígenes, la vida en societat, el paper dels gèneres masculí i femení i els conceptes que prevalen en aquest món imprevisible.

Llengua materna és una novel·la complexa i coral i que reclama l'atenció del lector. Trobarem tres arcs argumentals que s’aniran entrellaçant entre ells: El principal ens narrarà la vida dins una de les Nissagues amb personatges claus com Nazareth o Thomas, el cap visible dels lingüistes a nivell mundial. Aquest darrer personatge és un dels punts forts de la novel·la: Pragmàtic però no malèvol. Fanàtic de la seva feina i del paper que exerceixen les Nissagues, íntegre, incombustible, negociador, intel·ligent, pactista i tanmateix un malparit sense cor. Una segona línia d’acció —malauradament massa poc tractada— és la que ens presenta a Michaela, una simple mestressa de casa que observa amb desesperació el pitjor mal al que li podia sotmetre el seu marit i com a partir d’aquell moment les seves accions aniran encaminades a la venjança. En un darrer arc narratiu—més fluix comparat amb els altres— coneixerem a diversos membres del govern dels EUA que investiguen amb nadons per intentar descobrir el secret dels lingüistes per desenvolupar vincles idiomàtics entre nens humans i la seva facilitat comunicativa amb els alienígenes.
Cal dir que els lingüistes estan mal vistos per la societat general però que son imprescindibles pels governs de la Terra. Aquesta relació amor-odi (o més aviat necessitat-repulsió) també serà un dels punts de tensió que tindrà lloc en diferents moments d’aquesta història.
També cal afegir que com a bona novel·la enfocada a la comunicació, els diàlegs tenen una prioritat a la narració i descobrim més en converses que en les descripcions que ens pugui oferir l’autora. Elgin es guarda la informació per proporcionar-la quan cal de manera que les peces van encaixant i la concepció d'aquesta estranya societat on els lingüistes tenen un paper tan fonamental es va fent evident i obrint pas dins la nostra ment. L'autora prefereix pressionar els personatges de manera indirecta. No descrius actes concrets per executar mal físic, més aviat son descripcions subtils, psicològiques, que augmenten el patiment o creen ansietat potser per la normalitat amb que són executats i que et deixen desarmat.

L’autora, Suzette Haden Elgin, fou una lingüista i feminista que va realitzar nombrosos treballs en aquests camps i que estava molt interessada en les avantatges de la ciència-ficció per desenvolupar les seves tesis especialment en el camp del feminisme. Ella mateixa va comentar en una entrevista:

 “La ciència-ficció és l'únic gènere de la literatura en què és possible que una escriptora explori la pregunta de què seria aquest món si pogués desfer-se de [X], on [X] es pot omplir amb qualsevol de tots els fets al món real que limiten i oprimeixen les dones”

Un dels projectes més interessants d’Elgin fou la creació del làadam, una llengua planificada — que existeix en realitat— i generada per l’autora per atorgar un punt de vista femení a la nostra realitat a través —precisament— de les paraules. I aquesta llengua està incorporada a Llengua materna.

Pel que fa a l’estructura de la novel·la, potser a vegades no queda del tot ben construïda (Hi ha personatges que es deixen massa de banda i que apareixen de forma massa esporàdica per exemple) i les interrelacions entre els tres arcs argumentals cedeixen molt sota el pes de la trama principal on hi ha els personatges més ben dissenyats. Tanmateix, Elgin, ens transmet una energia increïble i ens delecta amb una trama addictiva que transcorre en diversos anys i que ens atrapa fermament. El lector desitja saber com es desenvolupa la història i conceptes tan revolucionaris com el llenguatge secret de les dones i la seva pretensió de canviar la concepció de la realitat existent. Haig dir, com a ignorant que soc en temes com l’evolució de les idiomes,  que potser m’hagués agradat més que l’autora hagués exposat de forma més clara i directa les seves especulacions al voltant del làadam doncs els mecanismes d’aprenentatge i creació d’aquesta llengua, el com es construeix, no queda pel meu gust massa clar.

(...) I aleshores quan més i més noies adquireixin el làadan i comencin a parlar una llengua que expressa les percepcions de les dones més que no pas la dels homes, la realitat començarà  a canviar (...)
 
És cert que el final és poc colpidor però cal tenir en compte que Elgin va escriure una trilogia molt meditada i que les seves teories sobre la creació i difusió d’una llengua no es podien dur a terme en el període d’una sola generació. Però la reflexió i l’especulació hi és, i la trobareu molt fixada en aquesta sensacional obra que és Llengua materna i que sembla formar part del mateix ADN de l’autora.

Interessantíssim també, l’assaig final del llibre a càrrec de Susan Squier i Julie Vedder, realitzat uns anys després de la publicació de la novel·la on s’analitza la repercussió d’aquesta i les teories intrínseques de l’autora.

Al començament comentava que una llengua és una visió concreta del nostre entorn, de la nostra realitat. Després de llegir aquesta sensacional novel·la també podem determinar que una llengua és també un instrument, una eina per modelar-la. Recordeu que Elgin va deixar escrit:

“La nostra llengua determina la nostra percepció de la realitat”

Eloi Puig
16/09/2020