La llum fantàstica és la continuació directa de la primera novel·la del Discmón, El color de la màgia, les úniques novel·les intrínsecament unides per una mateixa línia argumental de l’univers del Discmón on el mag Gratavent, el turista Doslliris i el seu particular equipatge continuen corrent, fugint, i escapant-se dels perills i en definitiva miren de mantenir-se vius... mentre la tortuga Gran Atu’in continua solcant impertèrrita l’univers.
Tot i ser una continuació directa, aquesta segona entrega que Terry Pratchett va escriure tres anys després, és molt diferent a la primera. A La llum fantàstica la història té un objectiu molt més clar i ben definit, no ens trobem amb històries independents, sinó amb una trama delirant que assoleix una profunditat còsmica: Un nou estel rogenc ha aparegut al cel i es va fent més gran cada dia que passa. I sembla que Gran A’tuin s’hi dirigeix de forma directa. I no cal ser un gran expert en astronomia o en quelonis espacials per intuir que si un món, per molt pla que sigui, va directe a estavellar-se contra una estrella... no pot ser massa bo.
Si bé, vam deixat al nostre inútil mag Gratavent penjant d’una branca a la fi del món, ben aviat veurem com se’n surt d’una situació tan complicada i és que el nostre protagonista continua tenint al cap un dels vuit grans encanteris que malda per ser pronunciat en veu alta. Alguns mags de la Universitat No Vista pensen que la única possibilitat de salvar el món de la seva imminent destrucció és trobar a Gratavent i forçar-lo a que pronunciï l’encanteri.
Veurem com en aquest segon volum tot flueix més, els gags afloren, els secundaris s’integren molt millor a la novel·la; rius força i vols continuar amb una història que et té força intrigat per molt esbojarrada que sigui. I a més tenim uns secundaris de luxe que prenen el relleu quan els protagonistes ho necessiten. Estem parlant en primer lloc del mític Equipatge que aquí encara aconsegueix que ens l’apreciem més i d’un nou personatge que tindrà molt de renom en algunes de les següents aventures de la saga dels mags (com a la imprescindible Temps interessants). Ens referim a Cohen, el bàrbar, el qual podeu veure retratat de forma magnífica a la coberta il·lustrada per la Marina Vidal.
“A la llum de les torxes va veure que era un home molt vell d’aquells esprimatxats que generalment son qualificats com a “actius”, amb un cap completament calb, una barba que gairebé li arribava als genolls, i un parell de cames que semblaven llumins, on les varius li havien dibuixat el mapa de carrers d’una ciutat de mida considerable. Tot i la neu, no duia res més que un sarró de cuiro amb tatxes i un parell de botes on hi haurien pogut cabre tranquil·lament un altre parell de peus”
Cohen, no cal dir-ho, és una paròdia del no menys mític Cònan, el bàrbar. Però una paròdia meravellosament divertida doncs ens trobem amb un iaio de quasi bé noranta anys però que segueix destruint, saquejant, matant i salvant a les joves princeses que estan a punt de ser sacrificades... tot i el reuma, l’artrosi i les llagues. Cohen és una llegenda viva —literalment— i el que més greu li sap és haver perdut la majoria de les dents i haver de parlar papissot. Per mi, sense dubte, un dels grans secundaris del Discmón:
(...) “ Aqueixta éix la xaga de la meva vida. Vuitanta anys al negoci i què n’he tret? Mal d’eixquena, moreneix, mala digeixtió i xent reixepteix diferentx per fer xopa. Xopa! No xuporto la xopa!” (...)
La Llum fantàstica és una aventura repleta de detalls però també ens obre les portes a conèixer més sobre un Discmón que a El color de la màgia només estava esbossat: Ens permetrà conèixer entre d’altres punts, la senzilla —i perillosa— estratificació laboral dels mags de la Universitat Mai Vista, o el particular tarannà dels trolls de les muntanyes, les partides de cartes de la MORT i els seus curiosos amics; sense oblidar-nos de certs druides als que els agrada complir la tradició d’adorar estranys déus que (diuen) reclamen sacrificar joves verges per apaivagar la seva còlera. Tot es va cohesionant, ara sí, sense fissures i el disc sembla preparat per allotjar a un munt més de personatges i situacions inversemblantment quotidianes.
Però la qüestió és que Terry Pratchett, en aquest segon volum, torna a trencar esquemes en el sentit que te n’adones que això de l’humor a la fantasia pot quallar realment i que a més de divertir-te, comencen a aflorar certes temàtiques i trames crítiques que sí, s’exposen a través del sentit de l’humor però que resulten inspiradores i compromeses també. En aquest cas destacaria, per exemple, la crítica al fanatisme religiós i a la ignorància a que es veuen immerses les masses quan no troben una explicació possible a un fenomen desconegut.
Així, Pratchett no només assenta amb encara més fermesa les bases del que seria el seu extens univers del Discmón sinó que ens dona pistes de cap a on aniran els trets a partir d’ara: Cap a un univers que sense renunciar a l’humor intel·ligent, ens ensenya els propis problemes del nostre món a través d’una mirada divertida però també crítica, un tipus de literatura al que encara no estàvem acostumats però que resultaria transgressora i completament addictiva a partir dels següents volums quan l’autor desplegués la seva imaginació i mestratge per obrir altres sagues (les Bruixes, La Guàrdia, la Mort...etc) que aprofundirien en temes molt diferents que no deixen der ser un reflex de la nostra vida en aquest avorrit món esfèric en el que vivim.
La Llum fantàstica ja apuntava, doncs, a ser el principi d’una amistat i una relació indissoluble entre Terry Pratchett i milions de lectors de tot el món. A mi al seu moment, per allà el 1992, em va enamorar de forma fulminant. Ara potser no la vegi amb els mateixos ulls però segur que si la llegiu per primera vegada, us deixarà bocabadats.
Eloi Puig
23/11/2024
|
|