El primer que penses quan acabes de llegir una novel·la de la talla de Luna nueva és... Com és que ningú ho havia fet abans? Sí, d'exemples de sagues espacials amb més o menys fama i amb més certes similituds en podríem trobar però almenys per la meva modesta experiència, que tinguin lloc en un escenari tan pròxim – relativament parlant- com és el nostre benvolgut satèl·lit i que barregi amb tanta elegància els elements hards amb els les trames pròpies de literatura més d'evasió no ho havia vist mai abans. I no, no posaré l'exemple de la mediocre Trilogia de Mart de Kim Stanley Robinson que potser sí desenvolupa de forma interessant les premisses més científiques i humanístiques d'una terraformació marciana però que pel que fa a la vessant literària, els personatges i l'ambientació es queda a anys lluny d'aquesta Luna Nueva de Ian McDonald.
Retinguem breument el nom: Ian McDonald. Un autor anglès poc traduït per aquestes latituds i del qual un servidor només havia llegit fins ara una novel·la surrealista i quasi inclassificable com és Camino Desolación. Per tant, no sabia exactament què esperar-me d'un dels treballs de Ciència-Ficció que més polseguera ha aixecat darrerament. Les expectatives eren molt altes. S'han complert? Sí, naturalment però amb algunes pinzellades que m'agradaria comentar.
Abans de res, situem-nos. La família Corta és una de les principals sagues dinàstiques que controlen l'economia de la Lluna, un dels cinc Dracs. La seva matriarca d'origen brasilé, Adriana Corta, ha conduït amb mà de ferro els afers de la família des que va aixecar un imperi pràcticament del no res. Sí, la Lluna ja no és només un llunyà satèl·lit que interfereix en les marees de la Terra. És un lloc on s'hi viu i on s'hi treballa... sota condicions duríssimes en molts casos. Des de fa tres generacions els humans han començat a poblar-la, primer amb bases industrials d'on s'extreien recursos naturals i més tard en ciutats subterrànies on poc a poc s'hi ha creat una economia estable i on ara hi viuen quasi dos milions de persones. I els Cinc Dracs, les principals empreses lunars han rivalitzat durant dècades pel control de la seva economia. S'han contret matrimonis de conveniència entre membres de diversos clans, s'han redactat contractes d'explotació i s'ha establert una delicada treva entre les diferents faccions que en el passat havia provocat guerres industrials. Fins i tot es parla d'una independència propera d'una Terra envellida i plena de problemes econòmics.
Aquest és l'escenari, on, capítol rere capítol, l'autor recorda que et pot destruir en qualsevol moment. “La Luna quiere matarte y tiene mil formas de conseguirlo” ens diu el subtítol de la novel·la. Una bona frase comercial. No tan bona com les referències a George R. R. Martin que observem a la contraportada quan ens afirma que que el llibre és Joc de trons a la Lluna. I dic que no tan encertada perquè salvant les distàncies òbvies entre les obres, Luna Nueva no té la mateixa intensitat en el tractament dels personatges que l'obra de Martin. Parlem d'això: Aquesta primera part de la trilogia Luna és una obra coral, amb molts protagonistes, la majoria del clan Corta, que interactuen i ens fan veure la realitat d'aquest nou món: Des de la matriarca Adriana, passant per tots els seus fills (Rafa, el primogènit, Lucas el fill ambiciós, Ariel, l'advocada d'èxit i Wagner, el fill repudiat) però també trobem personatges del clan Mackenzie -els australians- o d'altres famílies menors. Cada capítol té diversos canvis d'escenari i de punts de vista de manera que per una banda la lectura és molt àgil i amena però l'autor dedica poc espai seguit a desenvolupar aquests personatges i per tant ens costa empatitzar amb ells.
Ja que parlem d'estructura comentaré també que deixant de banda els capítols normals on interactuen molts personatges alhora, cada un a la seva ciutat o lloc de treball, trobem tres capítols dedicats íntegrament a Adriana Corta que serveixen per narrar-nos a través de les seves memòries com es va començar a colonitzar la lluna i els fets que han portat al delicat equilibri actual a les cinc famílies. Són grandíssims capítols; potser els millors de la novel·la.
Canviem de tema per un moment: El que més m'ha cridat l'atenció de la novel·la no han estat les lluites dinàstiques, ni els personatges en sí, sinó la credibilitat amb que Ian Macdonald ens ha fet entrar en un nou món a través d'un element que destaca per sobre de la resta de forma indomable: l'ambientació. I no només l'ambientació sinó les regles d'aquesta nova societat que s'ha creat i que potser parteix d'una estructura similar a la de la Terra però que en tres generacions ja ha mutat per adaptar-se al seu entorn: La manca de policia i de lleis però en canvi la importància dels contractes (tant industrials com civils). La llibertat sexual, la incorporació de nous vocables de llengües com el portuguès o el coreà, la invenció d'una nova llengua (el globo) perquè aquesta sigui processada adequadament pels familiars – programes informàtics en espectre visible que suren al costat de les persones- o una economia basada en quatre grans elements controlats per una lentilla virtual: Aire, aigua, carboni i dades. Però també les diferències físiques dels nascuts a la lluna i els terrestres que la visiten, els canvis morfològics entre les darrera generació i la primera que es va establir al nou món...Tot plegat aporta sentit de la meravella amb majúscules però a més de forma, com deia, creïble. Sensacional. Un 10 per l'autor en aquest aspecte.
Però es clar, no tot és perfecte, encara que caldria valorar la obra sencera -em refereixo a la trilogia- per poder opinar amb tots els elements sobre la taula, de l'autor he trobat a faltar més explicacions detallades sobre segons quines tribus urbanes, com els clans de llops: també sobre estructures socials com els abusua i la seva capacitat de maniobra i fins i tot alguns passatges bruscs, narrats amb precipitació, especialment al començament de la novel·la, que no he trobat adhients. En definitiva, si bé la trama està narrada amb mestratge i l'ús d'alguns cliffhangers ens fan quedar atrapats a la seva lectura, m'ha faltat una mica més de paciència per part de l'autor a l'hora d'abocar-nos els seus esquemes mentals de com funcionen tots els estrats de la societat selenita o alguns aspectes de la tecnologia relativa als familiars i als chibs, les lentilles virtuals que porten tots els habitants de la Lluna. Potser això es polirà més endavant.
Sí, encara penso, com és que ningú ho havia fet abans? Però per sort sembla que la iniciativa de Ian McDonald és no només notable, sinó que frega l'excel·lent i per tant espero i desitjo que aviat es publiquin les continuacions. El llibre té fusta per què se'n parli... i molt!
Eloi Puig, 05/08/2016
|
|