LA LUZ DEL INFINITO
(2009)

José Antonio Suárez

Editorial:
Equipo Sirius
(2009)

Col.lecció:
Transversal

Núm: ---

Pàgines: 233

Fa aproximadament un any i mig vaig llegir una novel.la que em va deixar molt satisfet: Cristales de Fuego. Era un space opera com molts d’altres però tenia un dinamisme molt marcat i unes ambicions ben definides: Entretenir al lector amb una aventura espacial plena de tòpics però també amb pinzellades de ciència-ficció especulativa de caràcter hard. Per mi va ser una de les millors novel.les espanyoles de ciència-ficció del 2007, sense resultar cap obra mestra, però amb una frescor i fluïdesa que te la fan recordar per sobre d’altres de semblants. Ara m’ha arribat a les mans una altra obra del mateix autor, José Antonio Suárez, i haig de confirmar que aquest repeteix els esquemes que ja li van funcionar al passat. La Luz del infinito és un space opera concebut per distreure al lector, per enganxar-lo a una trama i estimular la nostra imaginació durant unes hores; alhora presenta elements de reflexió, que no són tractats amb profunditat però que ens deixen prou satisfets.

Certament, la novel.la segueix com deia, unes directrius semblants a l’esmentada Cristales de fuego encara que aquí utilitza tres o quatre línies d’acció diferents a cada capítol: Per una banda parteix d’un fet relativament poc important (en aquest cas l’estudi etològic i lingüístic d’una espècie intel.ligent que recorda molt als narvals de la nostra Terra) per acabar descobrint misteris de proporcions còsmiques. Un altre element concordant entre les trames d’ambdues novel.les és l’equilibri de poder entre diferents faccions, les imminents guerres o les lluites diplomàtiques. Els escenaris que ens presenta Suárez són sempre tensos, on qualsevol excusa és vàlida per donar peu a un enfrontament armat.

A l’autor li agrada anar al gra. No et prepara pel que ha de venir, escriu amb una fluïdesa envejable sobre tots els aspectes sociopolítics i científics que envolten un univers on els humans s’han dividit en dues formes de vida diferents: els que segueixen vinculats a la mortalitat- els de la Terra i les seves colònies- i els errants, uns humans que guarden còpia de la seva ment en complexes sistemes informàtics i que una vegada morts poden reencarnar-se en un altre cos cultivat artificialment– sempre que n’hi hagi de disponibles i que la família de la víctima s’ho pugui permetre-. Aquests humans van ser enviats a colonitzar la galàxia amb la ment emmagatzemada, en els temps en que la humanitat no disposava de la tecnologia del salt espacial i on per tant calien desenes d’anys per arribar a planetes habitables. Però una vegada aquelles consciències van desenvolupar-se en els nous mons es desvincularen de la Terra i van formar el seu propi imperi.

És curiós com el tema de les transferències de consciència sembla ser un ingredient clau en diverses novel.les de ciència-ficció dels darrers temps. Fa poques setmanes, per exemple, vaig tenir el plaer de llegir Las brigadas fantasma de John Scalzi on aquest tema també era tractat – més a fons, això sí-. Aquest seria un dels ingredients de la trama que invita a la reflexió doncs els errants no són considerats com a humans pels terraqüis per posseir aquesta tecnologia que burla la mort. Sovint són considerats com animals i per tant utilitzats com a esclaus. Això provoca que les diferents civilitzacions humanes es mirin de reüll: Els errants critiquen aquesta pràctica esclavista als terraqüis mentre que els segons menyspreen la manca de llibertat de pensament dels errants, sotmesos a intel.ligències artificials que poden modificar les seves consciències per mantenir un ordre amb signes clars d’esdevenir dictatorials.

A Suárez li encanta navegar entre la diplomàcia i la guerra, li agrada escriure sobre batalles i sobre tractats. I La luz del infinito no és un excepció: quan la civilització metahumana de Surya –els primers errants- pateix una mortalitat causada per un virus suposadament d’origen terrestre, l’escalada de retrets i acusacions fa pensar en una guerra devastadora entre aquesta i l’aliança entre Terra Unida i els utòpics –errants escindits de Surya per motius polítics-. Mentrestant la comunicació d’una científica amb uns narvals en un remot planeta destrossat mediambientalment pot ajudar a descobrir el més grans dels misteris de l’univers.

Llegir a Suárez significa fer-nos pujar l’adrenalina; significa mantenir-nos atents a uns escenaris molt allunyats del nostre enteniment però factibles gràcies a la mestria de l’autor a descriure’ns-els. Però a diferència de l’anterior novel.la, aquesta no està suficientment completada amb uns personatges que inspirin carisma. Suárez ens presenta uns personatges plans i amb poca empatia amb el lector de manera que la seva vida i mort ens acaben important poc. Ha preferit dedicar els esforços a plantejar-nos un space opera trepidant però que no ens quedarà tan retingut a la memòria com altres propostes de l’autor doncs la rapidesa en que es desenvolupen els esdeveniments va lligada íntimament amb la poca profunditat que dedica l’autor a la trama i a la seva gent. L’ús abusiu de diàlegs provoca per una banda que la novel•la sigui àgil i amena però per altra que li manqui capacitat retentiva. La nostra memòria no guardarà massa records de la trama de la novel.la d’aquí a uns mesos, excepte potser que aquesta ens va fer passar una estona entretinguda.

Podrem gaudir d’una aventura d’espionatge, tensions polítiques i algunes batalles –descrites de forma escarida, com per passar ràpidament a una altra cosa- en un univers que té la seva gràcia i que pot amagar encara grans secrets. Llàstima que els misteris de caràcter còsmic que ens resol la novel.la no siguin prou vinculants amb aquesta… la luz del infinito que dóna nom a la novel.la té poc a veure amb l’argument complex sobre consciències trasplantades, conflictes diplomàtics i nanobots mortals. Aquests són elements que ens quedaran com una prova més de la capacitat imaginativa de l’autor.