LAGO NEGRO
DE TUS OJOS
(2019)

Guillem López

Editorial:
Alianza Editorial
(2019)

Col.lecció:
Runas

Núm: ---

Pàgines: 133

Aquest home em farà parar boig. Sí, sí, estic parlant de Guillem López, l’autor de Castelló que fa un grapat d’anys va entrar de cop a les tranquil·les vides dels lectors de gènere amb aquella grandiosa Challenger. També em refereixo al mateix autor que ens va endinsar a les profunditats de la misèria amb La polilla en la casa del humo i que més tard ens va fer saltar el cap amb Arañas de Marte. I ara, no content del mal que ha fet, ens deixa anar com qui no vol la cosa Lago negro de tus ojos, una novel·la que tampoc és el que sembla i que ens deixarà amb els ulls esbatanats

Em farà parar boig. Però m’agrada.

Si és ben cert que a Arañas de Marte, López va manipular-nos amb una narració que sobreposava diverses capes de realitat alhora, aquí l’autor va més enllà i ens ofereix una història explicada per un narrador diferent, una persona suposadament partícip dels esdeveniments però que no podem creure’ns al 100%, que no podem refiar-nos del que ens diu. Potser perquè està boig, o potser perquè a la seva ment li arriben imatges nítides que ens transmet sovint com si descrivís un còmic. El fet és que aquest suggerent punt de vista narratiu és un afegit més a una trama que López condueix amb molt mestratge en la qual sembla que haguem de trobar molles, les pistes que ens calen per entendre un final que ens colpirà.

Vaig massa despresa, ja ho veig. Us estic confonent i no es tracta d’això. Encara que pugui semblar que Lago negro de tus ojos sigui una lectura estranya, això no és del tot cert. És una obra per consumir de forma lenta i relaxada i extreure’n les oportunes conclusions. De fet, vaig llegir-me íntegrament aquest llibre en unes vacances a la ciutat de Haarlem (Holanda) i bona part de les seves pàgines les vaig degustar al costat d’una bona cervesa  (Sí, d’acord, no era belga però també feia el fet) mentre el cambrer em preguntava de què anava la novel·la. Jo al començament li vaig dir senzillament “Ciència-ficció”. I sí, però no. Guillem López ens ha ofert un homenatge, també una visió particular sobre un fenomen que fa dècades que arrossega la literatura de terror i ciència-ficció. I el cert és que ha plasmat perfectament aquell esperit que molts altres autors han perseguit anteriorment sobre l’esmentat fenomen literari (estic utilitzant eufemismes per no fer spoliers). Un esperit i una trama que ja es desvetllen de forma clara quan llegim la darrera frase a la pàgina 110 (no mireu, tingueu paciència).

Anem una mica al gra: A El Clot, País Valencià, ha aparegut una estranya llacuna, un pèlag fosc de grans proporcions. De fet, aquest incident s’ha repetit per molts llocs del planeta, però el de El Clot és el més gran. Des de fa anys que el govern i certes agències de caràcter reservat els estudien. Els turistes hi venen a ramats, atrets per la singularitat i el morbo que provoquen les llacunes i els insectes s’hi acumulen de forma excepcional fent que la vida dels autòctons es torni cada cop menys suportable. A El Clot hi arriba Carla, nascuda al mateix poble i on encara hi té molts lligams tot i haver viscut molts anys a l’estranger. És periodista i cerca la pista d’una famosa desapareguda a prop de la llacuna. I s’hi trobarà al Bernat, el nostre protagonista, el nostre narrador que destapa poc a poc l’entramat del que passa al pèlag negre i als seus voltants, però que també ens indueix a pensar com ell que per alguna cosa és el narrador. Es clar que potser les percepcions del Bernat a posteriori ens haurien de fer reflexionar més i no només deixar-nos pensar que ha embogit, potser ha passat per un trauma tan extraordinari que es pensa que ens descriu la veritat, que la seva percepció de la realitat és la correcta i no un invent del subconscient. El més fàcil és creure això últim, es clar, però les novel·les de Guillem López no ens posa mai les coses fàcils.

La novel·la és un exercici introspectiu on el protagonista narra de forma omniscient però alhora sembla que també formi part d’ella des d’una perspectiva holística, com si la contemplés de lluny. La narració sovint és visual, extremadament cinematogràfica, que beu sense amagar-se del món del còmic fins i tot. La visualització d’aquesta narració de la que no et pots refiar, doncs, sembla un descens progressiu a la bogeria de Bernat. O no, perquè recordeu que estem llegint una història del Guillem López.

Sigui com sigui, Lago negro de tus ojos és una gran aposta per vincular un terror profund i massa pertorbador per descriure’l amb una trama simple i que lliga sentiments retrobats i una ambientació angoixant, propera i vibrant. A destacar uns capítols finals amb reminiscències sinestèsiques que són una delícia.

Ah! Que no m’acabeu d’entendre? Quasi millor, així llegireu la novel·la sense perjudicis i sense expectatives. Potser tampoc us hauríeu de refiar d’aquest humil ressenyador que us parla, total vaig llegir l’obra mentre bevia cervesa holandesa i estudiava la ciutat per si apareixia una llacuna negra. Així que vosaltres mateixos... però llegiu-la.

Eloi Puig
27/05/2019