MEDIA GUERRA
Half WAR
(2015)

Joe Abercrombie

Editorial:
Penguin
Random House
(2016)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: ---

Pàgines: 445

Serie:
El Mar quebrado/ e

Obres relacionades:
Medio rey
Medio mundo

Altres edicions:
2016 Rosa dels vents (Català)

Sí senyor! Cal proclamar-ho amb rotunditat absoluta: La tercera part de la trilogia de El marc trencat, Mitja Guerra, és un acabament rodó per aquesta història d'influències vikingues pretesament juvenil que ens ha presentat Joe Abercombie.

Dic pretesa perquè si bé bona part dels personatges són joves i per tant es deixen endur per passions més pròpies de la seva edat i per tant semblen estar dissenyats per agradar a un públic més adolescent, almenys en contrapartida d'aquella barreja de veterania i nostàlgia que trobem en altres novel·les d'Abercrombie on els personatges eren molt més adults, les situacions que ens ha preparat l'autor han passat del viatge iniciàtic a la política, la guerra i la reflexió... i no són tan allunyades d'altres narracions considerades més adultes.

Mitja Guerra és un gran colofó, com deia, a la història de rerefons que poc a poc ha anat trenant Joe Abercombie: la lluita pel poder al Mar Trencat. Les relacions entre els actuals regnes i el seu passat fosc i misteriós. El gran encert – que ja vaig lloar a l'anterior volum- és que ha presentat personatges nous a cada llibre obligant-nos a desentendre'ns una mica dels protagonistes que ja coneixíem. El millor d'aquesta jugada però ha estat que l'habilitat d'Abercrombie per crear i sobretot modelar personatges no ha minvat a mesura que llegíem els llibres, ans al contrari: a cada volum hem trobat personatges més interessants i engrescadors. Com per exemple Raith, el portaespases de Grom-Gil-Gorm, el rei de Vansterlàndia. Un enemic, un malparit, un assassí, jove, indisciplinat i encegat per la figura del seu rei. En definitiva un pobre desgraciat que rep el destestable encàrrec de protegir la jove reina Skara, de Trovenlàndia. Aquest personatge serà el que Abercombie destriparà, reformarà i canviarà al seu gust demostrant un cop més que els personatges odiosos poden resultar ser els més creïbles un cop penetres a la seva ment.

També trobarem, com comentava, la reina Skara, una jove promesa que l'autor fa seguir pels camins de l'astúcia i que esdevé crucial per a compensar les constants trifulgues entre els exèrcits aliats de Gettlàndia i Vansterlàndia que actualment esperen l'enfrontament final contra l'Alt Rei. També retrobarem a Koll, que a Mig Món va passar com un personatge secundari i aquí agafa molt més protagonisme convertit en la mà dreta del Pare Iarvi. I es clar, aquest últim serà omnipresent, ni que sigui entre les ombres de tot el que passa al Mar trencat, obsessionat a complir el jurament-sol i el jurament-lluna que va realizat al primer volum, Mig rei.

Fixeu-vos que estic parlant molt dels personatges i poc de la trama argumental. I es que aquesta, sense desmerèixe-la en cap moment, no deixa de ser un reflex de la lluita pel poder i de la recerca de l'equilibri que tantes vegades hem vist en la fantasia èpica. Però són les persones que ens presenta l'autor, el pare Iarvi, Espina, Raith, Skara, inclús Grom-Gil-Gorm ,els que realment valen la pena en aquesta història, els que porten sobre seu la difícil missió de crear l'empatia amb el lector. Són personatges que evolucionen constantment, i no sempre cap a la llum, sinó que també cauen dins les previsibles mancances humanes.

Però també he afirmat que Mitja Guerra és un gran final per la trilogia. I així és per diverses raons: En primer lloc perquè poc o molt uneix en un escenari comú als diferents personatges que han anat apareixent durant els llibres anteriors. En segon lloc perquè no deixa pràcticament cap punt per tancar i aconsegueix un final més que rodó; i en tercer lloc perquè combina molt bé la reflexió amb l'acció, les paraules amb la lluita: “Només mitja guerra es guanya amb espases. L'altra mitja es guanya amb les paraules” afirma un dit dels clergues del Mar Trencat. I així és. Abercrombie ens demostra un cop més que la força no ho és tot i que cal també la diplomàcia, les bones paraules però especialment els mots adequats per instigar una revolta o per aturar una rebel·lió.

Com a únic punt a millorar estaria aquella sensació de deux ex Machina que apareix en moments crucials com quan per intentar vèncer a un exèrcit molt superior, hi ha a disposició dels protagonistes un seguit d'armes a punt, com esperant l'ocasió a ser utilitzades. Aquí entra fortament la trama de les ruïnes “èlfiques” - que havien estat mencionades en els altres volums- i intuïm realment el que són en realitat. M'haguessin agradat més explicacions en aquest sentit però no es pot tenir tot.

La trilogia doncs, comença bé però finalitza millor, va de menys a més – un fet curiós si més no- doncs partim d'un simple viatge iniciàtic amb una trama que beu de diversos estereotips de l'èpica i amb passatges un tant accelerats i poc definits, a una història més complexa amb personatges que s'enduen la glòria per la seva afinitat i empatia, com va ser el cas de Mig món, i per acabar amb una conclusió més que digna, gairebé grandiosa, amb duels mortals, paraules que apunyalen els cors febles, amors impossibles, traïcions increïbles on l'èpica dóna lloc a l'aventura, a la confrontació i a la reflexió en un cicle inacabable que sembla condemnar a la humanitat fins a la fi dels temps.

Eloi Puig 24/02/16