|
Mig món, és la continuació directa de la saga de El mar Trencat, l’aposta juvenil de Joe Abercrombie per acostar-nos a epopeies d’aires nòrdics amb una trama senzilla però eficient, marca de la casa.
L'extraordinària portada de la novel·la -per mi una de les millors de l'any- evidencia per on aniran els trets: Efectivament, aquesta segona part continua amb les tensions dels regnes que conviuen – o malviuen- al voltant del mar trencat. Però atenció! Si al primer volum, Mig Rei, l’autor enfocava la seva atenció en el viatge iniciàtic del personatge de Iarvi, el fill tolit del rei de Gettlandia, el qual havia d’esdevenir clergue però que les circumstàncies fatals de la mort del seu pare i el seu germà gran van convertir en un miserable esclau; ara Abercrombie només utilitza a Iarvi com a acompanyament, com a eix de suport de la trama genèrica que en aquest segon volum es consolida: la revolta de les nacions contra el Gran Rei.
Com deia, Iarvi és poc més que un fil conductor ara, un clergue experimentat i astuciós que té com a missió salvar la seva nació de la més que probable guerra que s’acosta. Abercombie en un clar exercici d’innovació, renova la trama i la centra en dos joves que s’embarquen amb Iarvi a la recerca de noves aliances per Gettlandia: El formós, valent, bon jan i també innocent Brand, el qual és deshonrat per dir la veritat i per demanar justícia; i Espina, una imprevisible noia de molt caràcter, que ha de lluitar el doble o el triple que els seus companys a causa de la seva condició femenina. Tots dos creixeran i maduraran durant la remuntada i baixada dels rius que condueixen a l’altre confí del continent, allí on els costums i el clima estan molt allunyats de les regions fredes.
És un viatge iniciàtic un altre cop, però també un periple amb dosis de romanticisme salvatge i de complicitat entre la tripulació del Vent del sud, el drakar que els portarà a visitar nous regnes. I com sempre, la gran virtut d’Abercrombie és la de presentar-nos personatges creïbles i que empatitzem amb ells a l’instant. En aquest cas, Brand i Espina, però també els secundaris que van apareixent durant la novel·la.
Com a fet interessant ressaltar que per primer cop des del començament de la trilogia, la màgia apareix de forma explícita, tot i que de forma puntual, només en un breu moment de la novel·la. Tot i així, les contínues referències al passat màgic èlfic dels territoris del mar Trencat fan pensar que la màgia pot tenir un paper més important en la darrera novel·la.
La novel·la té un tarannà diferent de la seva predecessora. L’autor no perd la paciència com a vegades notàvem a Mig Rei. La trama està més consolidada i els enigmes sobre com finalitzarà es presenten de forma correcta. Les reflexions sobre la lluita i la guerra tornen a ser-hi presents, és habitual en l’autor al qui no agrada presentar una matança mostrant només la part victoriosa sinó també la cara amarga de la derrota o dels ferits i morts en combat. En aquest punt he notat que hi ha més semblances amb les acarnissades batalles que podíem llegir a la trilogia de La Primera ley. Potser Mig món és una novel·la juvenil —especialment pels afers amorosos entre els seus protagonistes—, però l’efectivitat de la trama a poc a poc va acostant-se a la novel·la adulta
Mig Món és una segona part bastant més entretinguda que la primera, plena d’aventures, d’excel·lents personatges i narrada amb una amenitat que fa basarda. Abercrombie demostra valer-se igualment bé en el món juvenil que amb el més adult tot i que les fronteres són cada cop més difoses. Llegiu-la, us ho passareu molt bé.
La novel·la està publicada en castellà per Fantascy i en català per Rosa dels vents, gràcies al grup Penguin Random House que sembla apostar cada cop més per treure novel·les en les dues llengües, cosa que els fa capdavanters en aquest punt. Aquest gener s’espera la sortida al carrer de la seva conclusió, Mitja Guerra
Eloi Puig, 22/12/15
|
|
