LA MUSA FINGIDA
(2020)

Max Besora

Editorial:
Males Herbes
(2020)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 79

Pàgines: 190

Altres edicions:

Castellà:
2020 Orciny Press

Haig de dir que quan em vaig assabentar que Males Herbes treia una novel·la catalogada com a bizarra els meus ulls es van obrir de cop. I més quan vaig descobrir una magnífica portada que m’evocava a pel·lis xungues dels anys setanta al més pur estil de Tarantino, amb grans dosis de violència, paràgrafs metafísics i femmes fatals de mirada mortal. Al descobrir que l’autor era en Max Besora, haig de confessar, també, que em vaig desinflar una mica. I és que la meva escassa experiència amb aquest autor (sempre a través del format curt) ha estat per dir-ho d’alguna manera fina, poc agraciada. Tan en el contes “J'espère que vouz ferez bon voyage!” aparegut dins el recull Punts de fuga com amb el relat ‘Manuel’ que trobàvem a la interessant  antologia Deu relats ecofuturistes no vaig connectar amb ell.

Però què coi, cal donar oportunitats als escriptors que s’envalenteixen per construir obres refrescants, directes i de gènere ambigu però sempre pertorbador com és el bizarro. A més, els meus referents d’aquest particular gènere surrealista eren molt bons gràcies a l’esperit que ha insuflat l’editorial Orciny Press a obres magnífiques —algunes directament extraordinàries— que et llancen un gerro d’aigua a freda a cada pàgina que llegeixes (per cert, la versió en castellà de La musa fingida ha sortit també dins la col·lecció Midian d’Orciny Press).

Així que dit i fet. Pel Sant Jordi de la pandèmia em vaig comprar la novel·la... però no l’he llegit fins ara —coses de la pila— . Ara m’hi he posat perquè volia tenir criteri per valorar-la donat que ha arribat a la final dels Premis Ictineu 2021 en la categoria de millor novel·la fantàstica escrita en català. Cosa que m’agrada perquè no és fàcil que una novel·la de mirada esbiaixada i que navega pels marges — com agrada dir a can Males Herbes— assoleixi aquesta fita.

Així doncs... per una banda els ulls em guspirejaven d’emoció per una portada i una lectura que es presentava estranya i visceral... per l’altra patia una suor freda per comprovar si en Max Besora continuava sent un autor inclassificable, extravagant, i per què no dir-ho, un tant irracional. Un autor d’aquells que et pot fer estimar amb devoció un paràgraf, un capítol, una escena i també deixar-te sense ànims de seguir llegint degut al que podríem definir vulgarment (i carinyosament) com ‘anades d’olla’ de l’artista.

El resultat de tot plegat és La musa fingida, una novel·la surrealista, metaliterària, que brilla per moments i que et frustra en molts d’altres. Som-hi: Max Besora ha estructurat la seva història en tres parts molt diferenciades: Una primera — sense dubte la més aconseguida— dedicada a presentar personatges estrafolaris com els membres de la família Holofernes, o la Meritxell, que s’enamora d’un hàmster mutant anomenat Manuel (Diria que el mateix del conte homònim que comentava abans), un noi que es un vampir estressat o un paio que canvia de forma i es transforma en goril·la. Tot normal fins aquí. Sí, gent, això pot ser bizarro... ho aneu entenent? La narració es mostra per capítols on cada personatge es presenta a sí mateix. Besora no utilitza ni majúscules ni signes de puntuació en cap moment. Deixem-ho aquí per ara.

La segona part està escrita en forma de diàlegs teatrals i se suposa que és el nus de la història, on conflueixen la majoria dels personatges que anteriorment s’han  presentat degudament. I a la tercera part, Besora experimenta amb la metaliteratura i provoca que un dels seus personatges, Amanda, surti del seu text per parlar amb ell i hmm... intercanviar parers amb el seu creador.

Uau!, direu alguns. Què original! Sí. Què visceral i desequilibrant! També. Què podria anar malament en un text on tenim hàmsters mutants que treuen raig làsers pels ulls, noietes venjatives que volen assassinar el seu pare o vampirs que queixalen a la mínima que fas sorolls de crispetes al cinema? Bé... en primer lloc, quedi clar que no tinc cap problema amb els hàmsters mutants o amb els assassins viscerals. Però sí que tinc més problemes amb la coherència de tot plegat... el bizarro pot ser divertit, desvergonyit, absurd fins i tot, però també ha de guardar algunes regles de coherència perquè la història sigui un bloc entenedor que ens pot deixar amb els ulls esbatanats de la sorpresa, sí, però que també ens permeti dir emocionats mentre assentim amb fruïció: Aquest tio és un geni! — I si no pregunteu-li a Carlton Melick III—.

Però en el cas de La musa fingida, aquest sentiment de conjunt estrany i sorprenent passa sovint per una sensació de buidor i de no entendre què pretén l’autor. M’explico: Com comentava, la primera part de les presentacions és la més intensa i rica. Al no existir signes de puntuació, la lectura és súper fluïda, voles per sobre les pàgines. Ara bé, calia això? Era necessari no puntuar gairebé 2/3 parts d’una novel·la? Quina era la finalitat? Provocar? Si m’haguessin dit que no es puntuava el monòleg del personatge de l’Isabel II que podria passar per una recreació de com parlen els joves d’avui per les xarxes, ho entendria. Però els altres...

La qüestió és que aquesta primera part és força entretinguda però emprenya no poder llegir-la correctament. Tanmateix, el problema gros, per mi, ve després, a la segona part teatral. Allí conflueixen les històries, els personatges... però l’argument d’aquest segon tram és força insuls, les expectatives que ens podíem haver creat amb les presentacions inicials, et deixen fred amb una línia argumental fluixeta que no sembla portar a enlloc, o a cap espai interessant pel lector.

I llavors ens topem amb la darrera part on tot l’anterior es deixa de banda i Besora es posa a experimentar amb la metaliteratura... Això ja és hardcore senyors Perquè Amanda, la filla gran que vol matar son pare de cop i volta es pregunta més sobre la seva existència i sobre el nostre autor, Max Besora. No és que em desagradin aquests experiments literaris (de fet té moments divertits) però si ho embolcallem amb la resta de l’obra... no hi veig una fita, un objectiu integrador i un es pregunta... a on volia arribar l’autor? No ho sé.

Resumint, Max Besora ha escrit una novel·la extravagant que ataca que et diverteix i et desespera quan menys t’ho penses. Podríem pensar que ha tempteja, assaja amb diversos tipus de narració però tinc la sensació que més aviat s’ha deixat anar i ha començat a abocar tot el que li venia al cap. L’inconvenient, no obstant, no és aquesta mena de brainstorming creatiu, doncs hi trobem també bones idees; la qüestió aquí és que no ha sabut, al meu entendre, unir, encadellar, enganxar, col·locar les peces de manera que siguin aprofitables, de manera que ens quedi la sensació d’una història ben lligada, completa. Potser rareta sí, però també satisfactòria.

La musa fingida m’ha agradat més que els relats que havia llegit fins ara d’en Max Besora. Crec sincerament que ha escrit una novel·la valenta, lliure però també sense esquemes i un tant pretensiosa en alguns apartats. La valoració? És difícil. Com a amant del bizarro m’han atret molts del seus tics però com a amant de la literatura altres m’han deixat baldat. La barreja és explosiva sense dubte però podria haver-ho estat molt més amb una major coherència interna.

Novel·les així fan falta per normalitzar la nostra llengua i per poder oferir a tota mena de públic tot d’experiències literàries. Però també crec que en aquest cas s’ha quedat més en un intent que no pas en una obra ben elaborada, la qual sembla mancada d’objectius.
 
Eloi Puig
10/06/2021