L'OCEÀ AL
FINAL DEL CAMÍ
The Ocean at the
End of the Lane
(2013)

Neil Gaiman

Editorial:
Obscura Editorial
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 192

Traductor:
Lluís Delgado

Il·lustrador:
Marc Vilaplana

La darrera lectura del 2023 va ser una grata sorpresa i es va convertir en una de les millors de l’any. Neil Gaiman té un prestigi innegable però aquesta novel·la, L’oceà al final del camí, és d’aquells títols que no retenia al cap i del qual no en sabia res. Així que vaig arribar a la seva lectura una mica despistat i encuriosit per comprovar què ens volia explicar l’autor anglès.

I no és que Gaiman ens hagi descobert res de nou o hagi transgredit els seus propis temes preferits (els contes de fades, la fantasia amb sentit de la meravella...), és que s’hi reafirma encara més però amb una prosa i una solvència que m’ha fet escollir aquesta novel·la com la millor que he tingut el plaer de llegir de l’autor fins ara

I és que Neil Gaiman ens acosta a un món màgic ple de meravelles però també perillós. Molt. Recordem que les seves novel·les juvenils, en especial Coraline, ja miren d’aprofundir en trames molt fosques i que no s’estan de mostrar-nos el pur horror encara que presumiblement vagin dirigides als més joves.

(...) Què faré amb tu? Alguna cosa adient. Potser t’hauria de capgirar com un mitjó i deixar-te amb el cor, el cervell i la carn a part de fora i la pell a la banda de dins. Et guardaria embolcallada a la meva habitació i els teus ulls mirarien per sempre més la foscor del teu interior. Podria fer-ho” (...)

Sento que Gaiman és un autor que utilitza la màgia i la fantasia com els contes de fades tradicionals (abans de ser ensucrats o fins i tot canviats per la nostra puritana cultura occidental). Si els contes clàssics —La caputxeta vermella, Hansel i Gretel etc— tenien en origen una mala llet molt més ferma i grotesca de com ens han arribat, les històries de Gaiman també es dirigeixen per aquest camí.

El nostre protagonista és un home madur, que torna al poble de la seva infantesa per un enterrament d’un conegut. Un cop allí, decideix visitar el lloc on hi havia hagut casa seva, on va passar els seus primers anys, però també se sent atret per la casa del final del camí, una granja veïna, on li sembla recordar que tenia una amiga, la Lettie. I llavors es posa a recordar... aquell estiu on un senyor va tenir un accident de cotxe davant de casa seva i va morir, quan va conèixer la Lettie, uns anys més gran que ell; quan l’horror va trucar la porta de casa seva o quan va sentir per primer cop la frustració i la impotència de no poder fer res per ajudar als seus pares.

El terror pot tenir moltes formes. Algunes d’òbviament feréstegues, d’altres d’amables. Gaiman sap jugar amb els sentiments infantils per provocar reaccions que arriben al lector com fuetades i aquí no se n‘està pas, especialment a partir de la meitat final de l’obra. El nostre protagonista serà com un titella que observa com el seu món es desintegra —literalment— davant els seus ulls. Només la presència de la Lettie que amaga un poder que no entén podrà allunyar-lo de la bogeria. Cal dir que el nen que observa aquest terror només té set o vuit anys i que el malestar i la impotència li afecten d’una manera molt més visceral que als adults. 

Però no només una trama fosca és el que m‘ha captivat d’aquesta novel·la. La prosa de Gaiman és més acurada que mai i estic convençut que en Lluís Delgado, el traductor, l’ha sabut traslladar perfectament a la nostra llengua; la seva capacitat de fer-nos somiar i portar-nos a realitats i moments onírics és sublim. No podem de deixar de llegir el que li passa al nostre jove protagonista, ni tan sols quan la fantasia s’apodera de forma total de la trama de la forma més subtil, sota una prosa, recalco, acurada i preciosa encara que estigui descrivint quelcom ominós.

“Allò era el buit. No era ni la negror ni el no-res. Allò era el que s’amagava rere el llenç recobert per una capa fina de pintura que era la realitat”

L’oceà al final del camí ens trasllada al passat amb el poder de sentir nostàlgia per un moment i uns fets que no hem viscut, que pertanyen a un altre; també amb el lligam de l’amistat i l’admiració vers a persones que saps que et protegiran. Torna a reafirmar que el jovent posseeix una imaginació desbordant que potser s’apaga amb les persones adultes.

(...) “Els adults segueixen camins. Els nens exploren. Els adults es conformen a recórrer el mateix camí centenars de vegades, o milers; i potser no se’ls acut mai la possibilitat de sortir del camí, d’esmunyir-se sota els rododendres i trobar els espais oberts entre les tanques.” (...)

M’han agafat ganes de llegir més de Gaiman. Les meves darreres lectures de l’autor han estat ben satisfactòries: Nevewhere, pel seu plantejament original de fantasia urbana, Mites nòrdics, com a lectura relaxada sobre els déus escandinaus i també el conte il·lustrat L’agulla i la noia adormida va estar bé, però després d’aquesta novel·la, busco més intensitat emocional, com la que vaig trobar fa anys amb Coraline. Repassant la ressenya d’aquest últim llibre, que data del 2010, em deia a mi mateix que hauria de ser hora que em posés a llegir d’un cop El llibre del cementiri o el seu recull de relats (Objetos frágiles) que segueixen a la pila de can Kraken des de fa eons. Com veieu no he fet massa cas al meu jo del passat. Però això ha de canviar sí o sí, tan per la relectura de Bons averanys que m’espera des de fa temps  com sobretot per la novel·la que sortirà properament en català gràcies a Obscura Editorial: Un dels seus clàssics: Stardust.

Eloi Puig
18/01/2024