PAPA PUERCO
Hogfather
(1996)

Terry Pratchett

Editorial:
Plaza & Janés
(2007)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm: 20

Pàgines: 366

Lectures relacionades:
Mort
El segador
Soul Music

Era quasi inexcusable que després del trist traspàs de Terry Pratchett, fa un parell de setmanes, li dediqués una lectura de la saga que l’ha fet mundialment conegut, i de la que més he gaudit: El Mundodisco. Però aquesta ressenya serà també un exercici de nostàlgia sobre com vaig començar a llegir a Pratchett i com ha evolucionat la meva percepció del Mundodisco en els 23 anys que porto llegint-lo.

En aquests anys he llegit 24 novel·les de l’autor anglès, 18 de les quals corresponen als cicles del Mundodisco; però ara feia quasi 8 anys que no llegia res de l’univers sostingut per la tortura Gran A’tuin; sí en canvi que m’havia acostat a altres obres de l’autor doncs encara que sembli mentida també ha publicat altres llibres (estic parlant de la saga juvenil de Johnny Maxwell, de Nación, o de la recent sèrie de La Tierra Larga – que esperem que el seu coautor, Stephen Baxter pugui finalitzar-la).

El color de la magia i La Luz fantástica em van enganxar, per allà l’any 1992 a l’univers absurd però progressivament meravellós del Mundodisco. Aquestes dues primers novel·les són una introducció fantàstica però falsejada del que vindria després doncs a partir del tercer volum,  Ritos iguales, l’humor de Pratchett es torna més intel·ligent i menys inversemblant i planteja temes que ens fan pensar (i riure) molt més encara. Les bruixes, la Mort, la Guàrdia... tots són cicles amb alt-i-baixos però tots resulten entranyables i ens fan somriure mentre ens ensenyen filosofia, història, ètica, ciència-ficció, i mil coses més. Anys més tard vaig assaborir el que per mi encara són les millors novel·les: Dioses menores i Tiempos interesantes però poc a poc vaig notar que em costava acabar-les de manera plenament satisfactòria. Potser perquè els demanava encara aquell sentit de la meravella i aquelles riallades amb que les vaig descobrir i a les que m’havia anat acostumant progressivament.

Un fet que em va anar aturant de llegir el Mundodisco - i amb això ja enllaço amb la ressenya de Papa Puerco- és que hi havia sagues que m’enganxaven més que altres: Per exemple la Guàrdia que és potser a que ha mantingut un nivell de qualitat més elevat en contrast per exemple amb la saga de la Mort, el primer volum de la qual vaig trobar molt divertit però el següent, El segador, em va avorrir soberanement – la única cosa positiva que recordo és l’aparició de la Mort de les Rates-. Això, i el fet que el tercer llibre, Soul músic- tampoc tingués massa bones crítiques van endarrerir la lectura de la novel·la que ara comento: Papa Puerco

El Mundodisco està en perill degut a la desaparició d’un personatge que es dedica a entregar regals als nens la nit de la Vigilia dels Porcs mentre munta el seu trineu volador i és arrossegat per quatre porcs gegantins. I ara algú està fent la seva feina. Aquest algú té el cos esquelètic, la mirada profunda, un sentir de l’humor...peculiar i una tendència a parlar amb MAJÚSCULES. Sí, heu endevinat immediatament que la present novel·la és una paròdia amable del personatge del Pare Noel. Però òbviament amb Pratchett no existeixen paròdies sense missatges de rerefons i en aquest cas descobrim com les creences – o la manca d’elles- poden afectar al funcionament d’un món tan curiós com el Mundodisco – però del que podem treure’n molts paralel·lismes amb el nostre-.

Així doncs, la Mort i la seva néta Susan – que va aparèixer per primer cop a Soul Músic- hauran de desentrellar perquè ha desaparegut Papa Puerco i quines repercusions pot tenir això sobre l’equilibri del Mundodisco. També ajudarà la presència estelar de la Mort de les Rates o l’aparició dels ineptes mags de la Universitat Invisible i el robot Hex. Com sempre, Pratchett distribueix l’acció en diferents escenaris i dóna veu i vot a diversos personatges cosa que evidencia el riquíssim univers que ha anat creant.

Les idees que ens aporta Pratchett a Papa Puerco no són tan diferents a les que trobàvem a la que per mi és la seva millor obra: Dioses menores. Les creences i el poder de la fe són les bases amb que la novel·la es desenvolupa, tot i que com sempre acompanyat d’aquella barreja d’humor i de missatges directes a la iugular que resulten més que estimulants.

Papa Puerco no és la millor novel·la del Mundodisco però sí que mereix un notable pel seu ritme i pel contingut que arrossega i pàgina a pàgina. Curiosament és la novel·la que va ser adaptada en format de miniserie per la televisió britànica i m’atreviria a dir una de les obres de Pratchett on hi ha més presents les seves mítiques frases demolidores.

Haig de dir que el fet d’haver-me allunyat uns anys de les lectures del Mundodisco ha propiciat que agafés aquest volum amb una barreja de nostàlgia i fascinació, que m’ha obert les portes dels records a aquelles primeres lectures i a la seva màgia. I aquesta és la gran aportació de Terry Pratchett: Que per molts anys que faci que hem llegit les seves obres, sempre ens agradarà tornar a abocar-nos plàcidament i amb total devoció a reviure les aventures d’algun dels seus personatges i sagues. Per molt que haguem llegit sobre ells, mai ens farà mandra tornar a redescobrir-los doncs el Mundodisco és ja una aventura eterna que ens acompanyarà sempre, almenys a tots els que ens hem endinsat a les seves ciutats, paratges, deus i personatges inoblidables.

Gràcies per tants bon moments estimat Terry Pratchett, sense tu la fantasia no hagués estat el mateix.

Eloi Puig, 31/03/2015