PIRANESI
Piranesi
(2020)

Susanna Clarke

Editorial:
Ara Llibres
(2020)

Col.lecció:
Amsterdam

Núm: ---

Pàgines: 272

Traductor:
Ferran Ràfols

Altres edicions:

Castellà:
2021 Salamandra

Sembla que cada cop que Susana Clarke irromp a escena amb una nova novel·la, el fandom mundial trontolla d’emoció. Ja va ser així quan fa disset anys es va publicar aquella meravellosa història sobre dos mags anglesos, Jonathan Strange i el Sr. Norrell que va suposar una manera diferent d’acostar-se a la fantasia històrica i que ens va deixar a tots embadalits. Han passat molts anys però ara l’autora de Nothingham ens proposa una nova experiència literària amb una novel·la que també trenca esquemes: Piranesi.

Al començar a llegir la novel·la òbviament no sabia el que em trobaria però suposo que inconscientment tenia al cap l’estil i un argument semblant o almenys amb bases similars a la seva primera novel·la abans esmentada. I aquesta premissa, aquesta idea genèrica del que podria descobrir es va esquerdar al llegir la primera pàgina perquè Piranesi, cal dir-ho, ha superat un cop més les expectatives del que podem esperar d’una novel·la fantàstica. I sí, Susanna Clarke ho ha tornat a fer: ens ha tornat a sorprendre.

Piranesi és un home d’aproximadament trenta-cinc anys. Viu sol en una mena de mansió immensa, repleta d’infinites sales, vestíbuls, passadissos i escales... escolta i gaudeix cada dia de la remor de les onades del mar, comprova les estadístiques de les marees que van i venen, pesca i cuina de manera frugal a les sales baixes on l’aigua inunda les estances o contempla els núvols a les sales de dalt i sobretot estudia els milers d’enigmàtiques estàtues que poblen cada una de les cambres de la casa, d’aquest món tan personal però intens on viu el nostre protagonista.

I dos cops per setmana té una reunió amb l’Altre. En Piranesi no sap el seu nom però ja li està bé denominar-lo així. De fet, el seu nom tampoc és Piranesi (segons creu), simplement l’Altre l’ha batejat així. No cal trencar-s’hi el cap, pensa. El nostre protagonista té un caràcter ingenu, saludable, complidor i tenaç. I ajuda a l’Altre, contribueix com pot a la recerca d’un objectiu de caràcter científic: la recerca del Gran Coneixement Secret.

La narració que ens proposa Susanna Clarke està estructurada en un format de diaris personals que Piranesi va escrivint de forma metòdica (un fet clau per a l’obra). En aquests manuscrits redacta la seves sensacions, descobertes, dades oceanogràfiques o simplement anècdotes sobre les aus i els nius que troba en algunes sales. Però el conjunt de tot plegat és un compendi exhaustiu de tot allò observable i catalogable expressat per l’únic habitant de la casa-món on succeeix la novel·la. Aquest escenari on es desenvolupa la major part de l’acció de l’obra és realment un protagonista més, una mena de rerefons amb el qual ens hi sentim còmodes però del que necessitem saber-ne més.

Clarke es una virtuosa de la prosa, es capaç d'abduir-nos mentre llegim una fantasia inexplicable però embriagadora. Perquè té un estil senzill però no mancat de profunditat, un llenguatge hipnòtic, a més, posat al servei de la ment del nostre Piranesi i per tant absolutament deliciosa perquè sentim en primera mà el que preocupa o agrada a una persona solitària que viu feliç en un món infinit i estrany però ple de meravelles.

En el fons, estem davant una tergiversació de l’al·legoria de la caverna de Plató. Si una persona només veu o experimenta certes aspectes de la seva realitat, sinó coneix res més del que hi ha més enllà, acostuma a pensar que aquell és el món, l’univers real, el que habita, el que li proporciona escalf i menjar. No necessita res més. Però ah! La naturalesa de les persones en el fons és inconformista. Poc a poc la idiosincràsia humana, però especialment l’entrada d’estímuls exteriors, el trencament d’aquest mite de la caverna, porta a Piranesi a fer-se preguntes, a desitjar saber més, a combatre la innocent ignorància en la que viu. I aquí és on també el lector es pregunta sobre com funciona aquest món, aquesta casa acollidora però salvatge, laberíntica però també en certs aspectes reconfortant.

(...) M’he adonat que la recerca del Coneixement ens ha dut a veure la Casa com si fos una mena d’enigma per resoldre, un text per interpretar, i a pensar que si mai descobrim el Coneixement serà com si haguéssim extret tot el valor de la Casa i l’únic que en quedés fos el paisatge”.(...)

El lector, com comentava, també es fa preguntes. No entén —al principi— perquè el protagonista coneix certs conceptes com 'pastís de Nadal', 'Àtom', 'polímer' o 'plàstic'... també és cert que el mateix Piranesi es pregunta sobre noves paraules que sent o llegeix i que no li aporten cap imatge, no les entén. Tot plegat és part del misteri que Clarke s’encarrega de descobrir a poc a poc. És possible que al desenvolupament final li manquin algunes certeses i explicacions més racionals però no oblidem que ens trobem en el terreny de la fantasia més onírica i que sovint, això significa que és millor no conèixer-ho tot.

Piranesi resulta una lectura deliciosa i molt agradable. No podrem deixar la seva lectura perquè tot allò que ens transmet el protagonista va lligat amb el mateix misteri de la seva existència i de la realitat d’una casa impossible. Potser no és el primer cop que ens trobem amb novel·les fantàstiques ambientades en mansions d’habitacions infinites (recordem per exemple Evenmere. La Gran mansión de James Stoddard) però el toc personal d’una autora com Clarke es deixa notar, perquè la seva prosa t’atrapa des de la primera paraula fins a l’última. I això la fa molt especial.

Eloi Puig
03/09/2021