EL RASTRE
DEL LLAMP
Trail of lighting
(2018)

Rebecca Roanhorse

Editorial:
Mai Més Llibres
(2019)

Col·lecció:
Nüwa

Sèrie:
El sisè món/ 1

Núm: 01

Pàgines: 284

Traductora:
Scherehezade Surià

De les tres col·leccions amb les que ha engegat la seva producció la recentment creada editorial Mai més Llibres com son Refugi 87, dedicada a grans clàssics; Catxap, enfocada a autors emergents i gèneres poc classificables i finalment Nüwa que ens porta el més nou del panorama internacional, haig de confessar que precisament aquesta última era la que més il·lusió em feia (i em fa). No per que menystingui a les altres, (al contrari) sinó perquè la col·lecció Nüwa aposta per portar-nos novel·les de gènere plenament actuals, algunes d’elles premiades i de primeríssim ordre que poc sovint trobem en la nostra llengua i per les que fins ara havíem d’esperar un miracle o anys i panys a que fossin traduïdes.

La primera aposta de la col·lecció ha estat l’autora Rebecca Roanhorse i la seva premiada El rastre del Llamp (Ull, que ha aconseguit el premi Locus però també ha estat nominada als Hugo, Nebula i World Fantasy!). Una novel·la que és l’inici de la saga de El sisè món i que ens porta a una barreja a priori curiosa sobre ciència-ficció post-apocalíptica i fantasia. Un fet que voldria comentar és que vaig deixar aquesta novel·la a la pila expressament durant un parell de mesos perquè feia poc acabava de llegir una obra mítica del subgènere catastrofista/ Post- apocalíptic com és La Tierra permanece de George Stewart. El motiu? Intentar no comparar una novel·la amb un clàssic indiscutible com aquell per no influenciar-me. Però el cas és que casualment acabo de finalitzar una altra obra que també utilitza la fantasia en un rerefons post-apocalíptic ( i per tant molt més semblant a El rastre del llamp en molts aspectes) com és Qui tem la mort de Nnedi Okorafor. Trobo que darrerament aquest tipus de premissa (Cataclisme climàtic + màgia) sembla ser de l'agrat de molts autors. A casa nostra també en tenim un exemple: Hanami de Jordi Balaguer  I jo que normalment vull evitar repetir temàtiques de manera molt seguida m’he trobat amb dues premisses molt similars en dues novel·les recentment traduïdes al català.

Però millor que deixi de divagar i em poso a comentar-vos el meu parer sobre El rastre del llamp. Situem-nos: Després d’un període caòtic amb grans inundacions (suposadament degudes al canvi climàtic) la majoria de les nacions han desaparegut o s’han reconvertit en alguna cosa diferent. El poble navajo ha sobreviscut; el que abans era una de les reserves indies més grans dels Estats Units repartida al voltant de les absurdes línies artificials del Four corners, ara és un poble que sobreviu amb lleis pròpies comerciant amb altres territoris reconvertits en nacions (com els mormons de Utah o els habitants de Denver i les seves rodalies) tenint en compte que Califòrnia o la costa est estan completament inundades i devastades. L’escenari és, doncs, molt interessant i prometedor. I a diferència del que passava per exemple amb l’autor Paolo Bacigalupi i l’ambientació depriment i xocant que va crear per la novel·la Cuchillo de agua (que transcorre en una àrea molt propera a la reserva navajo), Rebecca Roanhorse li insufla un aire molt diferent a l’utilitzar la fantasia.

Així és, potser els navajo hagin sobreviscut a les grans inundacions però també sembla que els vells deus, esperits i en definitiva la màgia dels clans s’ha despertat en aquesta nova era. També s’han alçat monstres i aquí és on intervé la nostra carismàtica protagonista, Maggie Hoskie. Una caçamonstres. No, no es tracta d’una versió femenina de Geralt de Rivia tot i que també comparteix particularitats com posseir armes diferents per combatre humans o monstres, emanar antipatia per allí on passa i especialment afrontar les contradiccions que comporten les seves habilitats. La màgia dels navajo funciona a través dels poders de clan. Cada clan posseeix un tipus de màgia lligada al nom del clan que algunes persones han adquirit especialment sota situacions traumàtiques – com és el cas de la Maggie- Tenint en compte que existeix una seixantena de clans navajo, les possibilitats són enormes però alhora diguem que les habilitats màgiques d’aquestes persones especials són de domini públic i acceptades. Ningú millor que la mateixa autora per descriure’ns aquests termes:

“Els poders dels clans són un do, no pas una maledicció. Potser no els entenem, no comprenem perquè només els heretem alguns o quin abast tenen realment, però ell estava convençut que són un instrument contra els temps foscos, contra els monstres que han de venir”

Però Maggie, a més, amaga un passat tèrbol. Fou rescatada per un déu, un immortal, i entrenada per aquest per aturar els monstres. Ara, en l’actualitat, la nostra caçamonstres viu retirada de l’acció fins que certes situacions l’empenyen a tornar a la lluita. Pel camí coneixerà a Kai Arviso i junts formaran un equip peculiar que esdevindrà un dels focus d’atenció de l’autora.

Què podrem trobar, doncs, dins El rastre del llamp? Abans de res, un ritme frenètic, una visió força diferent de com encaixar a deus i humans dins la mateixa història i molt especialment el tarannà d’una heroïna que no vol pas ser-ho però que no li queda més remei. La mateixa Maggie s’autodefineix així:

“Jo soc més una pistola que no pas un martell. Soc una arma. Creada específicament per matar.”

Maggie executa el rol d’una persona odiada i venerada alhora que sembla ser la punta de llança per l’esperança del poble diné  davant els efectes de l’aixecament d’aquesta era màgica  que va cobrant forma. Ella, però, viu dividida entre la dona navajo que desitja viure en pau i l’ànsia de matar del caçamonstres que porta a dins seu fins al punt que aquest dilema li fa preguntar-se sovint qui és el monstre en realitat.

El ritme de la novel·la, com comentava, és intens però Roanhorse es permet també incidir especialment en la relació dels dos companys de viatge: Ella és la bèstia, la dona d’acció, la del tarannà taciturn i esquerp; ell és el sanador, el simpàtic, el que més segur de sí mateix es troba. Junts formen un tàndem força especial, típic potser i prou conegut pel lector, però crec tot i la manca d’originalitat en aquest aspecte, que la cosa funciona prou bé i  ajuda a omplir els espais on el ritme s’atura a agafar aire i on podem comprovar les contradiccions a què s’enfronta la Maggie Hoskie.

La trama està ben disposada sobre aquest taulell que és Dinétah, les terres sagrades dels navajo. I la posada en escena ens porta a comprovar com l’autora és capaç de fer girs argumentals sobtats tot i que potser li mancaria una mica més de calma alhora de tancar aquesta primera etapa que és El rastre del llamp. Un parell de capítols més no haguessin fet mal, al meu parer.

Rebecca Roanhorse ens presenta només un primer incís dins aquest nou món creat després de l’hecatombe planetària. I sí, s’allunya ràpidament de la premissa de ciència-ficció per endinsar-se en les arrels fantàstiques i en la mitologia dels seus avantpassats per oferir-nos una aventura plena d’acció, de bons diàlegs i de força determinació encara que l’argument de rerefons sigui molt lineal i en certa manera arquetípic. Cert és que a mi particularment m’hagués agradat una mica més de context històric i conèixer el perquè d’aquesta nova era màgica o d’on surten els diversos immortals que poc a poc acaparen la nostra atenció – especialment el coiot, un personatge ambigu que estic segur donarà molt més de sí- doncs hagués lligat molt millor la història, però el fet és que si el que busquem és un gran entreteniment sota una prosa efectiva i amb una ambientació ben diferent al que normalment estem acostumats, aquest llibre és ideal.

Eloi Puig,
27/09/2019