|
Ja fa cinc anys i mig que vaig escriure la meva última ressenya d’una novel·la d’Isabel del Río. Com passa el temps. Entre la lectura de La casa del Torreon II i aquesta de Rojo sobre negro m’he perdut, malauradament, algunes obres de l’autora. Però al tornar a redescobrir els seus mons onírics he tingut la mateixa sensació que vaig tenir fa uns anys... un dejà vu.
Semblo un disc ratllat (això ja només ho diem els que passem dels quaranta crec) i és que aquesta sensació ja la vaig tenir fa uns anys. Isabel del Río ha tornat a publicar (aquest cop amb Apache Libros) una novel·la magníficament editada, amb la ja tradicional combinació de pàgines blanques i negres (aquí, a més, amb un doble missatge) i amb il·lustracions als marges de la mà de Jenni Conde. Vaja, que la presentació no podia ser més excel·lent. A l’autora li agrada cuidar aquest aspecte de les seves obres i aquest cop ha tornat a demostrar que hi ha una gran feina darrera. Dejà vu, com deia.
Fa massa anys que vaig llegir La casa de la Torre i La casa del Torreon II, dues novel·les que comparteixen univers... amb aquesta. No, no és imprescindible haver-les llegit abans, no hi ha cap problema al respecte; de fet la meva memòria no és capaç de recordar els detalls d’aquelles aventures i he gaudit igual de la present obra. Però he tornat a tenir la sensació que – deixant de banda les picades d’ullet a aquells universos- l’autora torna a jugar amb els mateixos paràmetres i elements de les esmentades obres passades: El món fantàstic, oníric quasi, que existeix amagat, al voltant nostre i al qual la nostra protagonista hi pot accedir. Es clar que llavors també entra en un món de foscor i neguit (representat físicament aquí amb les pàgines negres).
Carrie és una adolescent que sembla haver heretat les capacitats del seu avi per entrar en negre, en un estat d’immersió en un univers paral·lel o dimensió que s’intercala amb la nostra i que la porta a descobrir secrets de la seva família. La seva vida a l’institut no és la millor possible. Els amics la tracten de rareta, friqui i més insults desagradables i un dia Carrie perd els nervis i provoca una situació increïble entrant en negre. A partir d’aquí la seva vida canvia i es veu abocada a seguir les instruccions dels seus pares que per protegir-la l’envien a viure amb uns familiars a Londres.
Isabel del Río sap com tractar als personatges adolescents. Hi aboca passió i també, crec, part de la seva pròpia manera d’entendre el món. I aconsegueix que ens sentim còmodes amb els seus personatges. També té una immensa capacitat per transgredir d’un estat normal a un estat més espiritual a la dimensió fosca que exhibeix en aquest volum. La facilitat amb que ens trasllada per aquestes realitats és lloable. I el fet que les pàgines siguin blanques o negres no només ajuda sinó que ens fa sentir més immersos en la lectura.
La prosa és delicada, afable, encara que ens estigui descrivint una escena fosca on el terror impera. Quan Carrie entra en negre tot canvia i les emocions voregen la sinestèsia de manera que encara ens endinsem més en aquesta particular món oníric. I això, com deia, Isabel del Río sap perfectament com tractar-lo, com descriure’ns-el perquè ens sentim còmodes i al mateix temps neguitosos quan Carrie viatja en negre. A més, hi ha un factor extra que incorpora l’autora: La música. Tractar-la com part de l’essència de les persones. Podem seguir la música de les persones? Aquests conceptes tan eteris però comprensibles alhora són elements que s’integren dins l’esmentada sinestèsia, dins aquesta confusió de sentits que comporta entrar en negre.
La trama argumental però, l’he troba en ocasions un pèl confosa – això es pot deure a que he hagut de llegir el llibre a tongades, de manera que potser és culpa meva-. Potser perquè la meva ment massa racional no es deixa arrossegar amb facilitat per una Carrie que en tota la part final del llibre camina per realitats estranyes com una Alícia perduda en els seu país meravellós. I es clar, hi ha conceptes, relacions entre personatges (com el misteriós Doctor F), de les que espero més explicacions que m’arrelin a una realitat més palpable.
El final el podem considerar tant romàntic, com èpic, tant transcendent com delicat. I això és bo perquè cada lector escollirà quin sentiment li reporta el darrer capítol.
Potser l’autora amb Rojo sobre negro ha construït un pont més entre els seus llibres però estic segur que encara té material per continuar expandint aquest univers.
Eloi Puig, 04/03/2019
|
|
