SÓLO EL ACERO
The steel remains
(2008)

Richard Morgan

Editorial:
Alamut
(2012)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 407

Traducció:
Manuel de los Reyes

Richard Morgan és conegut per aquestes latituds especialment per la seva vessant literària orientada a la ciència-ficció. Les seves dues obres traduïdes del gènere ho evidencien, tant la més que notable Carbono alterado – de la que es rumoreja aviat se'n farà una nova edició, possiblement de la trilogia completa- com la no menys excel·lent Leyes de mercado abordaven temàtiques pròpies de la ciència-ficció però ara toca presentar la vessant fantàstica de Morgan. Avui parlarem de Sólo el acero, la novel·la que demostra que l'autor es defèn també la mar de bé amb l'èpica fantàstica.

Sólo el acero és una història bruta i descarnada. Directa en molts sentits però també ambigua en altres, especialment en els afers més místics, en el rerefons històric i màgic. És com si agaféssim la violència que aboca Joe Abercombie en els seus llibres i li afegíssim sexe explícit, diàlegs memorables, un sarcasme gairebé constant, insults i mala llet i una sensació d'estar escoltant homes i dones del carrer que sense floritures diuen el què pensen i per tant són converses d'un realisme extrem – aquí, certament la gran traducció de Manuel de los Reyes s'ha deixat notar-. I si a més ho amaním amb personatges políticament incorrectes ens dóna una novel·la sòlida que pot competir amb les millors dels darrers anys del gènere. Això és Sólo el acero, una fantasia èpica per adults, vital, a vegades desmesurada, però sobretot trencadora de motlles en molts aspectes.

El primer que notem és que a l'escenari èpic li manca un bon mapa on situar-nos. No és ni molt menys imprescindible però hagués ajudat a un lector perdut que no sap localitzar els imperis i lligues de nacions i altres civilitzacions que poblen aquest estrany món. Sólo el acero està ambientada en un univers de fantasia medieval a la carta, un món curiosament sense lluna – però amb un sospitós cinturó d'asteroides que l'envolten- i que a part dels humans també té altres races com els Kiriath o els enigmàtics Dwenda. Aquí els Kiriath equivaldrien més o menys als coneguts elfs, però no als il·luminats noldor o sindar de la factoria Tolkien sinó més aviat als elfs malparits de La espada rota de Poul Anderson.

Morgan ens presenta a tres personatges, tres veterans de guerra ara retirats i que segueixen el seu propi camí de formes molt diferents. Són ara llegendes ja entrades en la maduresa i que recorden de forma constant llurs papers en la darrera gran guerra. Egar Matadracs és un nòrdic que ara ha esdevingut cap tribal però que enyora els temps passats i les meravelles de la civilització. És fort i té pinta d'amic fidel. També tenim a Archeth, mig humana i mig Kiriath, consellera de l'emperador. Intel·ligent i disciplinada. I per sobre de tots, trobem a Ringil, fill d'una noble família, valent, honest i un exemple a seguir... tot un heroi de guerra que va dirigir la resistència contra el setge del poble escamós, els llangardaixos que van atacar el món conegut dues dècades enrere. Ah! Se m'oblidava, Ringil seria el nostre típic heroi de fantasia èpica sinó fos perquè la seva família l'ha repudiat per gai, sinó fos que els seus enemics li diuen degenerat i corrupte i perquè li van els mascles. Sí senyors! Aquí es on Morgan ja trenca esquemes presentar-nos l'homosexualitat del personatge principal com un fet important que l'ha condicionat tota la vida com es pot comprovar en els nombrosos flashbacks que ens ofereix la novel·la.

Ringil és un puto menjapolles, com dirien els seus enemics (Si, se m'està enganxant el vocabulari dels personatges, què voleu que us digui). I és cert, i a més ho podem comprovar amb algunes escenes de sexe explícit i violent. Morgan no se n'està de res i és d'agrair perquè tan per la violència emprada com pel sexe desinhibit – sigui amb dones o amb homes- Sólo el acero és una novel·la que trenca les normes implícites en la majoria de novel·les d'aquest tipus. Olé tu! que dirien alguns.

Els tres amics doncs, són antics lluitadors que s'hauran d'enfrontar cada un a la seva manera a una amenaça creixent. Potser Archeth és la qui la detecta primer quan un poble de l'Imperi és literalment esborrat del mapa. Mentrestant Ringil ha d'investigar la venda d'una cosina seva com a esclava i Egar ha de fer front a una traïció dins la seva tribu. La confluència de les accions de Ringil, Egar i Archeth serà la fita que perseguirem durant tota la novel·la on descobrirem enigmàtiques races del passat com els dwenda que sembla volen tornar a aquest món per quedar-s'hi.

Si bé Morgan demostra que sap crear un ritme trepidant en bona part dels capítols de la novel·la també s'enrareix en altres – com al pròleg- o especialment als trams dedicats al món dels dwenda que trobo un pèl massa oníric i inversemblant. Algú m'ha dit que és possible que aquests temes es desenvolupin en novel·les posteriors. És probable. Cal recordar que Sólo el acero és part d'una trilogia però que té un final prou tancat de manera que no necessitem a priori llegir la resta de novel·les– que per cert no estan traduïdes encara-

L'autor britànic ens ha obert una mica els ulls amb una novel·la que si bé no aporta res de nou sobre trames fantàstiques sí que ens ofereix una visió més bruta i punyent dels seus personatges i situa a Morgan dins del cercle d'escriptors que en els últims anys estan revolucionant la fantasia èpica, potser més a prop d'Abercrombie i Sapkowski que de Sanderson o Rotfuss. D'aquí a poques setmanes el podrem conèixer a l'Eurocon de Barcelona, de la qual és un dels convidats. Esperem que la seva visita animi a les editorials d'aquest país a continuar publicant la seva obra.

Eloi Puig, 14/10/16