SINDBAD EN EL PAIS DEL SUEÑO
(2014)

Juan Miguel Aguilera

Editorial:
Random House Mondadori
(2014)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: ---

Pàgines: 312

Que Juan Miguel Aguilera cultiva sobradament el sentit de la meravella és cosa sabuda, sobretot si hem llegit les seves novel·les de ciència-ficció sobre la sèrie d’Akasa-Puspa. Però una altra característica que el defineix també és la recerca del sentit de l’aventura del que n’és tot un expert. Ho va demostrar en novel·les com La locura de Dios o Rihla i ara hi ha tornat amb aquesta fantasia heroica titulada Sindbad en el país del sueño.

Fa uns anys se’m va ocorre batejar-lo com el nou Salgari espanyol. Òbviament va ser un sobrenom afectuós però també molt reivindicatiu: La fantasia i la ciència-ficció ha de saber combinar reflexió i emoció; filosofia i aventura. Aquesta darrera paraula, aventura, barrejada amb tocs fantàstics és una de les marques de la casa d’Aguilera. A Sindbad hi torna, potser utilitzant més a fons els elements fantàstics i amb un resultat correcte però una mica allunyat de novel·les predecessores. Potser és cert que per afirmar tal cosa em baso massa amb comparacions prèvies però el cert és que Sindbad és una bona història d’aventures però que podrien assolir fites més altes en mans d’aquest autor.

Aguilera ens submergeix en els fantàstics mons de Les mil i una nits, en un golf pèrsic de finals del s. IX on el nostre heroi, Sindbad, ha tornat ja dels seus increïbles viatges i es dedica a comerciar. A Bàssora, la porta d’entrada al rius mesopotàmics i a la mítica Bagdad, descobreix un estrany vaixell que sembla estar impulsat pel vapor. Aquí el dejà vu amb La locura de Dios em va fer saltar del llit, però l’acció es desenvolupà per altres camins. A partir de la investigació de lenigmàtic enginy, Sindbad i els seus amics i companys es veuran immersos en una aventura d’alt voltatge, on apareixeran djinns, ciutats perdudes, màgia, i fins i tot una breu història d’amor.

Fins aquí tot correcte. El problema és que la novel·la no va més enllà, no aprofundeix ni en personatges, ni en història, ni en aportar-nos quelcom més; doncs els lectors d’Aguilera estem mal acostumats i preveiem que l’autor ens donarà més teca. Un dels desencerts, al meu entendre, ha estat utilitzar la figura d’un personatge per tots conegut, com és Sindbad. El fet que el lector ja s’hagi format una imatge seva abans de començar a llegir la novel·la, ha propiciat que el personatge no s’hagi desenvolupat, doncs tothom el coneix, l’autor no l’ha encaminat a un creixement personal, i les seves interactuacions amb els altres protagonistes són fredes, amb poca vida. Tothom té una idea prefixada de l’heroi marítim que és Sindbad i Aguilera no  la modela pas, al contrari, deixa que cadascú s’imagini el seu propi Sindbad sense aportar-hi res de nou de forma que en molts moments ens sembla un personatge un tan insípid, pla. Els secundaris tampoc han corregut molta més sort: compleixen en el seu paper però no alliberen passions o simpaties en el lector. Fins i tot un personatge històric com és Yazih està desaprofitat. El seu potencial es malbarata.

Aguilera té fama de documentar-se molt abans d’escriure una novel·la. I sense dubte en aquesta també ho ha fet però no sembla que tots els coneixements adquirits s’hagin plasmat en la novel·la. Ignoro si li volia donar un aire més juvenil o si pretenia simplement escriure una obra fresca que divertís al lector. Si és així, ho ha aconseguit, però a canvi de sacrificar profunditat i no sé fins a quin punt la decisió ha valgut la pena. Per contra, el ritme, l’acció i les aventures volen a través de les escasses 300 pàgines del llibre. El lector gaudeix a cada capítol d’una història lleugera i amena. Aguilera quasi no dóna respir i la seva prosa sembla un djinn amagat rere un núvol de pols del desert: Ràpida i efectiva.

Cal destacar una idea que intenta combinar les noves tecnologies amb la lectura clàssica. A finals de cada capítol trobarem un codi QR el qual es pot escanejar amb el lector del mòbil. L’adreça a la que ens trasllada donarà informació complementària de detalls del llibre o sobre alguns dels seus personatges com l’històric Al-Yahiz. Però l’autor va més enllà i seguint l’estela dels codis QR fins i tot podem llegir els contes originals de Sindbad a Les mil i una nits. En un principi aquesta idea no m’atreia massa doncs creia  que tota informació sobre l’ambientació i desenvolupament de la novel·la o dels seus personatges caldria estar integrada en la pròpia novel·la, sense que la part literària se’n ressentís (aquí està la dificultat, es clar). El mateix autor em va donar una solució sobre el tema animant-me que veiés aquests codis QR com peus de pàgina que si volem podem llegir i si no volem no. És una resposta que me’ls fa veure de forma diferent.

Deixant a una banda l’anècdota de l’original proposta dels codis QR, Sindbad en el país del sueño és doncs una història d’aventures que beu de les tradicions àrabs, fresca i lleugera de llegir. Apte per tots els públics però potser els més exigents demanin quelcom més elaborat, especialment coneixent el potencial de l’autor.

Eloi Puig, 30/03/2014