LOS ÚLTIMOS DÍAS
DE NUEVA PARÍS
The last Days
of New París
(2016)

China Miéville

Editorial:
Ediciones B
( 2017)

Col.lecció:
Solaris

Núm: ---

Pàgines: 235

Traductora:
Silvia Schettin

Consti que ho sabia. Estava al corrent que China Miéville tenia algunes obres on el nivell d’exigència per part del lector havia de ser molt més elevat del normal. De tota la seva bibliografia, hi havia dos noms propis que sempre es ressalten com per confirmar aquest fet: Kraken (quines paradoxes de la vida, encara no l’he llegit!) i Los Últimos días de Nueva París. Potser per aquest motiu la present novel·la ha estat esperant torn a la pila quan normalment qualsevol aventura que em proposi un dels meus autors preferits con és en Miéville hagués caigut molt més ràpidament.

Però, es clar, no me n’he pogut estar tampoc i fa poc vaig llegir una d’aquestes exigents novel·les que he esmentat. En aquets cas, Los últimos días de Nueva París. El resultat? Confús, estrany, caòtic, fascinant, enlluernador i sobretot original. Fins aquí, aquests adjectius podrien aplicar-se a bona part de l’obra de l’autor anglès però en aquesta novel·la és on  aquests guanyen intensitat perquè sí, la novel·la és exigent, però especialment desconcertant perquè des d’una (com sempre) magnífica idea aquets cop, China Miéville, potser no n’ha sabut treure tot el profit esperat.

Com? Potser penseu que exagero o creieu que no sóc un bon lector del geni anglès? Fixeu-vos amb la trama: París, en plena II Guerra Mundial, ocupada pels nazis. Un escenari conegut, palpable, proper. Però el París que tots coneixem no és el que ens descriu el llibre. L’han batejat com a Nova París i amb raó: La ciutat està immersa en un malson surrealista des que va esclatar la bomba S i viu atrapada en una realitat on les obres d’art (escultures, pintures, poemes...) de caire surrealista o similar, han cobrat vida i campen per la ciutat matant nazis i parisencs per igual. Mentrestant l’exèrcit alemany també juga amb l’ocultisme i convoca dimonis i éssers sobrenaturals en una guerra aclaparadora dins una ciutat que no es reconeix a sí mateixa.

Em rendeixo al poder absolut que té Miévile per oferir-nos, cada cop que obrim un dels seus llibres, un esclat d’originalitat que com sovint passa barreja elements de ciència-ficció i fantasia. Que uneix mons, conceptes i filosofies i que sobretot ens deixa amb la boca oberta i els ulls esbatanats quasi bé sempre. Des que el vaig descobrir la monstruositat que és La Estación de la calle Perdido farà uns divuit anys fins a devorar la seva antologia Buscando a Jake y otros relatos, mai he deixat de sorprendre’m, però aquest cop la sensació final és agredolça perquè trobo que l’autor ha portat la novel·la de forma especialment espessa i amb una direcció gens diàfana.

El cert és que el primer que vaig pensar llegint-la és que em recordava a un altre escenari de ciutat repleta d’éssers sobrenaturals que viuen descontrolats. Parlo de la seva novel·la curta Azogue (que es pot trobar dins l’esmentat recull Buscando a Jake y otros relatos. En aquesta ocasió, però, Miéville m’ha deixat clar que li agrada cercar camins feixucs per narrar-nos les seves idees. A Los Últimos días de Nueva París comprovarem com l’acció es separa en dos períodes de temps diferents: El present ucrònic, l’any 1950, amb una guerra desgastadora que encara continua contra els nazis (per cert que no queda clar com s’està desenvolupant la guerra fora de París, que és un territori al marge del temps normal, com si l’autor recreés alguns dels paràmetres que ja va mostrar a La Ciutat i la Ciutat, per cert, recentment traduïda al català per part de Mai Més Llibres) i també el passat, l’any 1941, on un grup clandestí d’artistes (que va existir realment, anomenat Le Main à Plume) discuteix i treballa al voltant de l’art que més els apassiona: El surrealisme.

Miéville, doncs, ens planta in media res amb una escena pertorbadora que sembla extreta dels deliris de Dalí i a partir d’aquí ens exposa les vivències de Thibaut, un lluitador parisenc de la resistència que s’enfronta als nazis però que coneix molt bé del que són capaces les manifs, les obres d’art que es manifesten adquirint propietats, a vegades innòcues, però sovint fatals per ambdós bàndols. S’hi afegirà una reportera americana i junts ens mostraran una Nova París sota una mirada de bogeria i surrealisme, de monstres de l’infern i obres d’art impossibles que viuen i maten com si fossin els veritables amos de la ciutat.

L’autor sempre ha escrit molt bé, i sé que és un escriptor que es documenta al màxim i que  explora fins l’infinit com enfocar les seves obres perquè el públic les absorbeixi sota lectures que no sempre són properes, però trobo que aquest cop ha errat una mica la tècnica, provocant una lectura, que si bé és curta i directa, no deixa aposentar una trama ja de per sí molt compacta o difícil d’assimilar. Això sí, l’autor ja des de sempre ha estat un expert en mostrar-nos visions oníriques i surrealistes i aquí s’hi pot esplaiar la mar de bé.  Un exemple:

“(...) Bandadas de Hombres de negocios con ales de murciélago y damas con abrigos de otra época gritan monólogos interminables de ofertas especiales y obstruyen las hélices de los aviones con su propia y dudosa carne. Thibaut ha visto geometrías de monoplanos, biplanos y triplanos, esferas aladas y abominables husos de enorme tamaño, una larga ventana de cortinas negras, todos volando como muertos vivificados sobre los tejados de las casas, persiguiendo un bombardero Heinkel Greif errante, para anularlo con un toque desvivificador.”

I no, no penseu pas que l’autor se li’n va l’olla i exposa el primer que li passa pel cap. Tots aquests fragments referents a les manifs que es deixen veure sobre Nova París, corresponen a obres d’art concretes (i reals) i que al final de la novel·la Miévile ens referencia acuradament.

Així doncs, tenim davant nostre una altra aventura que s’escapa de la raó perpretada pel geni imaginatiu de China Miéville que tot i la gran posada en escena no m’ha arribat a satisfer ni de bon tros com altres obres magnes seves. No és una literatura fantàstica per a tots els públics i cal saber a què us enfronteu com a lectors quan obriu les seves pàgines. Això sí, és la seva obra més plàstica, mes artística... i com no... més surrealista.

Eloi Puig
06/04/2020