BUSCANDO A JAKE Y OTRO SRELATOS
Looking for Jack
(2005)

China Miéville

Editorial:
La Máquina que
hace Ping
(2019)

Col.lecció:
Ojos de plato

Núm:

Pàgines: 337

Traductors:
Maria Pilar San Roman
Silvia Schettin
Arrate Hidalgo
Cristina Jurado
Marcelo Cohen
Cristian Arenós

Fins a dia d’avui només havia llegit un relat del meu admirat China Miéville: “La cuerda es el mundo”, publicat fa uns anys a l’antologia Terra Nova 3. No em va semblar res d’especial, almenys comparat amb la imaginació desbordant de les seves novel·les. Però ara, L’editorial La máquina que hace ping, s’ha llançat a publicar l’antologia Buscando a Jake y otros relatos i la meva percepció sobre l’obra curta de Miéville s’ha ampliat i transformat de manera extremadament positiva.

Els relats encabits en la present antologia són una mostra eclèctica dels primers anys de carrera de l’autor britànic. Però no només perquè toca moltes temàtiques sinó perquè també se’ns presenten en diferents formats: Des de la narració continguda i esperada,fins a trames que cal destriar enmig de lectures de cartes i retalls de diaris, també relats expressats en format periodístic, enciclopèdic i fins tot el còmic. La fantasia és potser el subgènere més tractat en aquesta antologia però no hem d’oblidar algunes dosis de terror i també com Miéville demostra saber tractar l’humor i la ironia de forma excel·lent.  El resultat és fascinant perquè la immensa majoria dels contes són abans de res, originals, i ens obren les portes a mons que sovint difícilment podem encabir dins la nostra pobra ment humana. Comencem:

El conte que obra l’antologia i li dóna títol és “Buscando a Jake”. Aquí Miéville ens presenta a Londres com un element que canvia i muta a ulls del narrador. Una transformació fantàstica subtil, potser un antecedent, un precursor o una inspiració a obres com La Estación de la calle Perdido o La Ciutat i la Ciutat. És un relat relaxat i descriptiu que t’embolcalla de sensacions estranyes i d’idees fosques i aclaparadores. No és el meu preferit ni molt menys però és un bon començament.

“Cimiento” és un relat fantàstic i molt cru edificat sobre un fet històric (soldats iraquians enterrats vius). Té molta força i l’autor transmet neguit i energia per igual. Possiblement una de les històries més originals del recull. Boníssim

Miéville també sap tocar el terror fantàstic amb “El parque de bolas”, un intens conte d’intriga al voltant d’un parc infantil de boles de plàstic d’uns grans magatzems. La tensió impregna les pàgines i l’autor s’expressa de forma molt oberta. El final, però, és una mica ambigu pel meu gust. A destacar que va ser escrit amb dos col·laboradors: Emma Bircham y Max Schaefer.

La primera raresa extrema de l’antologia la trobem a “Informes sobre diversos sucesos acaecidos en Londres”. Possiblement la història que ens demostra amb més claredat la imaginació desbordant de l’autor inclús per la fantasia més avantguardista o experimental. Potser, però, la manera en que Miéville ens la exposa (retalls de diari, cartes etc…) no és la més adequada doncs deixa al lector durant una bona estona sense entendre què ens està proposant l’autor. El resultat és tan fascinant que resulta brillant. Prefereixo no avançar de res de la trama per que us sorprengueu a mesura que aneu desxifrant la trama.
                                                                                          
El següent relat, “Familiar” ens permet comprovar com Miéville sap descriure’ns una evolució bilògica d’una ent familiar (un ésser màgic lligat a un bruixot o similar). Podria haver narrat les primeres passes d’un extraterrestre si hagués calgut doncs el procés seria similar al de històries clàssiques de la ciència-ficció com Heinlein i el seu Amos de Títeres i molt especialment La mente invasora de Frederic Brown) El ritme és elevat i no ens deixa temps a acomodar-nos. Molt bo.

“Entrada extraída de una enciclopedia médica” és un altre curiós relat, en aquest cas narrat a base d’articles en el format esmentat a l títol. Es nota aquí l’interès de Miéville pel llenguatge al tractar una història d’una malaltia que es transmet a través de la veu. Potser va ser una inspiració per després escriure la molt notable EmbassyTown

Oh! “Detalles” és una altra meravella escrita del londinenc. Tot i recordar-me a una altre extraordinari relat de José Antonio Cotrina, (“Entre líneas”), aquesta historia és igual de terrorífica i angoixant, especialment al darrer tram. Un nen porta cada dia menjar a una senyora que viu tancada en una habitació pintada de blanc. La historia que amaga aquest fet estrany és pertorbadora  amb una trama que cultiva de forma lenta però demolidora el terror fantàstic.

Pel que fa a “Mensajero”, el podríem definir com un relat psicològic excel·lent del qual no sabem si es tracta d’una paranoia del personatge principal o tot el contrari. Potser el menys fantàstic de tots però portat amb gran habilitat. Un noi rep missatges aparentment provinents d’espies i trobats en llocs insòlits i impossibles de preveure. Però ell segueix sempre les indicacions que li arriben fins que un dia decideix no fer-ho…


M’ha encantat també  “Cielos diferentes” o com parlar sobre altres dimensions amb una base terrorífica. Un senyor d’edat avançada compra un dia una finestra decorativa però poc a poc intueix que no està sol a casa seva quan sent veus i sorolls que provenen d’aquesta. Miéville ens ofereix una gran narració plena d’intriga i calfreds i amb un final digne. Molt bé.

Una de les històries menys fantàstiques (almenys quan va ser escrita) és “Acaba con el hambre”, una profunda crítica a empreses i ONG’s que juguen amb la nostre sensibilitat però que en el fons són només companyies ideades per recaptar diners. Aquí Miéville ens mostra un món de hackers i de la tecnologia que envolta internet que es va avançar una mica al seu temps. L’autor juga amb l’esperit revolucionari i romàntic d’un hacker que cerca desestabilitzar una empresa que s’anuncia a les xarxes com a promotora de la lluita contra la fam al mon. El relat és intens però potser poc conclusiu.

“Noche de paz” és l’exemple de com el londinenc pot utilitzar l’humor en una història que no deixa de ser una crítica al consumisme massiu del Nadal però utilitzant una ambientació que no deixa de fer-nos somriure: Els productes ja no és la única cosa que es patenta en aquest futur absurd en que es troba Londres: Les tradicions, les cançons… tot és susceptible de ser registrat i per tant de cobrar un càrrec a les persones que l’utilitzen. Miéville ens porta una ironia esplèndida sobre la societat capitalista de consum, però ho fa de forma altament divertida.

Haig de dir que “Jack” és un conte que m’ha portat records increïbles. El relat està integrat dins l’univers de la ciutat de Nova Crobuzon, aquella immensa, desmesurada, impossible urb que era l’epicentre de la novel·la La Estación de la calle perdido. I sí, m’he emocionat retrobant-me amb les mateixes sensacions que vaig tenir al llegir-la fa més de tres lustres. La sensació de descobrir constantment llocs, formes de vida, professions estrambòtiques, éssers refets,  màgia, ciència… tot en un conte dinàmic i molt especial. Ignoro si va ser un assaig per la desproporcionada novel·la esmentada però sigui com sigui, és un conte que m’ha refrescat intensos records amb motiu dels quals em vaig enamorar de les històries de China Miéville. Seguirem les peripècies d’un lladre, d’un saltaterrats i de com es va guanyar el respecte de tota una ciutat… fins i tot dels qui el perseguien.

Abans de passar a la novel·la curta que tanca el volum, Miéville ha volgut oferir-nos un experiment en forma de còmic (en aquest cas il·lustrat per Liam Sharp) titulat “Rumbo al frente”. No crec que es tracti d’una historia acabada però si més no afirmaria que li falta polir alguns aspectes. El dibuix de Sharp no m’ha agradat en general (excepte en algunes vinyetes concretes). Prefereixo no opinar d’un còmic que el veig una mica com un experiment sense acabar.

“El Azogue”, com deia abans, una novel·la curta, és la historia que tanca l’antologia. I a l’igual que amb el primer relat, tornem a Londres però a un Londres que ha canviat de forma irrevocable després d’una guerra màgica. L’origen és un reflex nostre i el descobrirem a mesura que avancem les pàgines de la novel·la però sí que puc avançar que el nostre univers ha estat envaït per éssers fantàstics anomenats imagos que presenten formes i essències com vampirs o  estranyes bèsties voladores. No és una història clàssica perquè l’autor ens fa reflexionar sobre l’essència d’aquests éssers a través de la lectura dels pensaments i reflexions d’un imago en primera persona que s’intercalen a les del protagonista principal, aquest narrat en tercera persona. Una historia molt poderosa que us deixarà bocabadats.

L’antologia d’aquests contes de China Mieville, doncs, es troba a l’alçada de les seves novel·les: És imaginativa, fascinant, pertorbadora i sorprèn a cada pàgina que devores. Cert és que algunes de les apostes fantàstiques que ens presenta aquí no s’ajustaran al gust de tothom però ningú podrà afirmar mai que el deixaran indiferent. A un autor com China Miéville no se li pot dir això… mai!.

Eloi Puig
26/11/2019