CATARSI 20

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2017)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 20

Pàgines: 60

Traductors:

Carme Acuña
Edgar Cotes
Pep Burillo
menut

L'estiu per mi és una època més propicia per llegir contes i revistes. No per que em relaxi més, però sí que sembla que trobi més forats a la pila, o almenys me'l' busco amb més intensitat. El cert, però, és que he trigat massa a llegir aquest número 20 de la revista Catarsi doncs va sortir l'any passat. I me'n penedeixo de no haver-la atacat abans perquè crec que ens trobem davant d'uns dels millors números de la publicació.

Per començar, vull destacar la portada d'Ion Ander Ramírez, també una de les il·lustracions que més m'han agradat i impactat en els darrers anys de Catarsi. Excel·lent. Però posem-nos amb el contingut: La Catarsi 20 ens ofereix 5 contes, dels quals quatre es decantarien més per la Ciència-Ficció i el darrer per la fantasia més pura.

“Lladre de futurs” de Dwayne Minton” és un bon exemple de com visionar futurs propers amb tendències distòpiques i com especular amb el sentit de la meravella que per moments sembla fantasia pura. El relat està ambientat en una indonèsia repleta de gent i amb escassetat de recursos on tothom sobreviu com pot. Les comparacions amb novel·les molt més desenvolupades que també transcorren al sud-est asiàtic com La chica mecánica de Paolo Bacigalupi són inevitables. Però aquí s'acaben les semblances doncs “Lladre de futurs” manté una direcció diferent i en comptes de centrar-se amb les penúries de la població enfoca la seva atenció amb un personatge que pot robar les línies de futur de les seves víctimes. Normalment per a després demanar un rescat (en cas contrari la víctima queda en coma). És interessant i també inquietant aquesta idea i Minton la desenvolupa amb eficàcia sota una perspectiva pròpia de les novel·ls d'espies i dels bergants dels barris baixos. La conclusió final és notable però aquí sí que he trobat a faltar una mica de profunditat en el fet de saber com es roben aquests futurs. Tanmateix, molt entretinguda.

Simon Kewin en presenta “L'assaltadora”, un títol lletjot per a una història molt notable on un empresari es veurà immers en un complot informàtic quan travessa els portals de teletransportació que cobreixen com una xarxa la Terra. Tot i presentar-nos aquesta tecnologia com un fet quotidià, l'autor va més enllà i ens escriu sobre les possibilitats que tindrien certes organitzacions criminals per a incidir en ella i treure'n benefici. Molt bon conte també.

Jean- Louis Trudel ja és un petit clàssic dins la Catarsi i repeteix a la revista després del seu pas pel número 18. I si en aquell conte ja realitzava una crítica contra les multinacionals ambientada en futur que és a la cantonada, en aquest excel·lent relat també ens apropa a una visió depriment de fins a quin punt les multinacionals poden atacar a les persones a través de la publicitat (en aquest punt no puc deixar de pensar en aquell gran clàssic de Frederik Pohl que és La guerra dels mercaders) utilitzant virus que afecten a la pell humana per que esdevinguin anuncis de marques comercials (alguns efímers, altres més permanents). Però, a més, Trudel aborda el conte amb una altra capa, la dels sentiments contraposats sobre un noi que intenta salvar a la seva estimada que té grans problemes immunològics a causa de l'esmentat virus. El final, immens.

Pol Alonso també el coneixia de la Catarsi 16 on va escriure un relat que recordo molt ben narrat. I “Sally” no n'és una excepció: També és un molt bon conte i llisca entre la frontera de la ciència-ficció i el terror. En aquest cas ens presenta uns laboratoris on s'investiga amb el llenguatge d'una planta modificada genèticament, una heura anomenada ”Sally”. Potser la resolució sembla fàcil o fins i tot poc original però m'ha deixat bones sensacions. Sí, hi afegiria algunes pàgines més que desenvolupessin la relació del llenguatge entre Sally i la seva científica cuidadora però en definitiva és un conte que enganxa.

Aidan Doyle tanca la selecció de relats amb un intent curiós d'acostar-nos a la mística oriental. I ho fa amb “Verd Hokkaido” una història ambientada al Japó on un home, cansat de la vida estressant de la feina realitza un viatge de peregrinació a un indret suposadament màgic de Hokkaido. La història en sí m'ha agradat tot i que la resolució final la trobo poc treballada.

En definitiva, m'atreviria a dir que la Catarsi 20 és de les millors lectures que he tingut de la revista. Amb lo bo i millor d'autors estrangers i també amb un escriptor de casa que sembla cada cop més còmode oferint-nos bons relats.

Eloi Puig, 17/06/2018