CATARSI 5
(2011)

Diversos autors

Editorial:
Catarsi editors
(2011)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 05

Pàgines: 66

Fa uns mesos es va publicar el cinquè número de la revista Catarsi, que després del número especial dedicat a l’autor Jose Antonio Cotrina, torna a la normalitat oferint relats tan d’autors autòctons, com traduccions – en aquest cas de l’espanyol-

Aquest és un número molt eclèctic, amb contes certament molt bons –els millors provinents de l’altre costat de l’Atlàntic- i d’altres de bastant fluixos. Un recull que evidencia un cop més que el jurat encarregat de triar els relats de la revista té gustos de tota mena. El Catarsi 5 inclou històries de ciència-ficció, fantasia i terror, els tres pilars del fantàstic. Està il·lustrat per la Mònica Carrión, Marc Castelló i l’incombustible Gerard Tauste.

Per començar, un plat suculent: “Les celebracions de la fi del món” (Pablo Dobrinin, d’Uruguai), una obra surrealista, ben escrita i que no busca cap moralina o final colpidor, simplement es deixa anar i això fa que trobi ressonància en el lector si aquest està disposat a simplement gaudir de la literatura. Una trama que evoca imatges fantàstiques i que no pretén guiar-nos per un camí, si no mostrar-nos una fotografia d’un escenari on la imaginació de l’autor qualla perfectament en unes línies, a vegades poètiques, a vegades fregant l’absurd. Molt estimulant.

El segueix el plat fort del recull: “Beneïda” de l’argentí Néstor Darío, sense dubte el millor relat de la revista. L’autor ens presenta de forma acurada i amb mà inspirada les memòries d’una anciana que ha vist passar els darrers segles de la vida a la Terra. El perquè és un misteri que al final se’ns desvetlla i que ens fa obrir el pensament a estrats de caire metafísic. Molt ben narrada, és una història sensible però que fuig de la llàgrima fàcil. Molt bona.

Sílvia Romero ens parla en el seu article “Què és l’Associació de Relataires en Català?”  sobre l’esmentada associació que en poc temps ha tingut una bona acollida entre els afeccionats a la literatura en català. L’ARC ultima diversos projectes per promoure els relats en català, entre ells la col·laboració amb la revista Catarsi sobre relats fantàstics que donarà lloc a un número especial l’any vinent. Les bases del concurs es poden consultar a www.catarsi.cat.

Tornem als relats. Enrique Díaz em va sorprendre molt gratament quan es va publicar el seu conte “Si de cas vols volar” al Catarsi 2. Una història que va arribar a la final dels passats Premis Ictineu – era la meva preferida per guanyar-. Per això després de llegir el relat curt “El millor amic” la petita eufòria per tornar a llegir a Díaz s’ha vist enfosquida per un conte molt banal, sense massa interès sobre la relació entre un gos i el seu amo i al qual no li acabo de trobar l’element fantàstic encara. Se que Díaz és capaç de molt més i espero tornar a trobar-lo per aquestes pàgines amb propostes més interessants.

Guim Valls ens sorpen amb el seu “Horror vacui”, no pel final inesperat, si no per oferir-nos la prosa més elegant i elaborada d’aquesta antologia. El conte resulta ser un clar homentage a Lovecraft. Potser és el conte més elaborat del Catarsi 5 però li manca una mica de dosi de terror o intriga. També resulta un pèl llarg però el talent de l’autor i la seva prosa equilibren aquest handicap. La trama gira al voltant de la recerca del mític llibre Necronomicón, el qual és la fita que molts erudits persegueixen, entre ells els nostres protagonistes que viatjaran a Arkham -Nova Anglaterra- per poder estudiar-lo. Una narració que, com deia, té un final sorprenent i que per un primer moment pot semblar buit i sense gràcia però si un recapacita sobre la figura de Lovecraft li troba un sentit. Molt bé.

Finalment trobem a la Patricia Muñiz, que també vam poder llegir al Catarsi 2 amb  “Megapíxel glases” que en presenta  “La missió de la Marlene” el  qual dóna lloc a la fantàstica portada de la revista, il·lustrada per la Mònica Carrión. Per desgràcia el conte no es troba a l’alçada de la portada. És un relat sobre el rescat d’unes cries d’ós per part de la Marlene, una ossa salvatge que tot just surt de la hivernació. El problema és que el relat no té tensió ni ofereix empatia amb el personatge. La trama resulta curiosa pel fet d’una aparició fantàstica en el món animal i no a l’humà, com hi estaríem acostumats, però la manca d’un argument atraient fa que el lector no empatitzi amb el que passa. Fluixet.

Un número doncs, amb altibaixos, però també amb algunes sorpreses més que agradables. El sisè número apareixerà en menys de dos mesos.

Eloi Puig, 28/09/2011