|
REVISTA
|
||
 |
||
 |
||
 |
||
|
NARRANACIÓN 10 Diversos autors Editorial: |
||
| Narranación 10 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
El número deu sempre és un referent per mirar enrere i descobrir que ja portes una colla de publicacions al darrere. Això és el que han fet els editors de Narranación: Mirar enrere i tenir certa sensació de vertigen al comprovar com passa el temps i com han treballat aquest projecte tan vital com és combinar literatura i il·lustració d’una manera perfectament encaixada. Recordem que els autors i il·lustradors col·laboren conjuntament per posar sobre la taula un material literari i gràfic construït a quatre mans que és la marca de la casa de la revista Narranación. Però és que per a celebrar aquesta efemèride s’han llançat a la piscina i han publicat un volum extra de relats centrats en la literatura pulp. Tot un regal per a la vista que comentaré en poques setmanes. Però anem al que toca i és analitzar si la revista Narranación aguanta i creix amb el pas dels anys i això ja puc comunicar que és indubtable: Tant per volum com per qualitat. Som-hi! Els editors ja comencen a ser gats vells en això de publicar i han volgut anar sobre segur amb el primer relat, un conte que cridi l’atenció i ens obri la gana de més. I l’escollit és un autor que no acostuma a fallar en aquest sentit: Iván Ledesma que amb un relat breu titulat «Al fons» que està il·lustrat de forma notable per Ion Ander, un vell conegut que ens ha portat algunes de les millors il·lustracions de la revista Catarsi i el complementa amb una tenebrosa il·lustració del pou. A «Al fons» Ledesma esprem el terror que provoca un pou cec, tancat, on anys enrere hi va caure un animal i en va podrir l’aigua. El pou crida i crida i reclama menjar. I el nostre protagonista l’alimenta. «El segon precepte» de l'Enric Herce il·lustrat també amb un gran estil per Esdras Cristobal —que enllaça molt amb el to del relat —és un conte divertidíssim de l’autor de Reus que torna a apostar per l’humor (potser no llegia aquesta faceta seva des de Ventanitas Manzana). El cert es que m’ho estava passant d’allò mes bé amb un drac vegetarià que està sent psicoanalitzat degut a un trauma que ens va explicant. Però he trobat el final molt sobtat. Crec que el conte potser requeria més pàgines, més que res perquè tinc ganes de saber més sobre el tarannà d’aquest peculiar regne de fantasia i del seu drac vegetarià. Però també reconec que aquesta sensació em passa sovint amb els relats de l’Enric. Amb sort m’escoltarà i en farà una història més llarga. Passem a comentar «Kraa» de l’incombustible Jordi de Manuel i un magnífic dibuix de Raúl Grabau. Sembla que al Jordi de Manuel li ha agafat fort la temàtica catastrofista doncs després de llegir Àcars (finalista als Ictineu d’enguany) hi torna amb aquest relat on un vigilant passa les setmanes en una plataforma d’observació d’un bosc mentre fa amistat amb un corb que el visita cada dia. Un relat sensible sobre la destrucció del mon que s’emmarca dins un univers de novel·les i relats que De Manuel fa anys que hi treballa. M’ha agradat molt i a altres lectors també: L’autor barceloní repeteix nominació pels Ictineu amb aquest relat també. Seguim amb «Mixeta» d’Eva Espinosa amb il·lustració de la Marina Vidal. Es tracta d’un relat fantàstic de tocs surrealistes que de passada denuncia la violència de gènere. Es pot entendre com una metàfora a la manca d’autoestima i el desig de començar de nou lluny del cos actual. Una dona no “es troba” a sí mateixa i decideix posar-se el cos d’un gat. Viu experiències felines fins que torna a casa on el marit l’està esperant. Un conte molt original amb el plantejament que m’ha deixat sorprès per aquest estil barreja de realisme màgic i surrealisme. Entenc que la il·lustració de la Marina Vidal fos complicada d’executar. Ens prenem un descans de relats amb «La caverna de Platón», un còmic de Kaffa que recrea a cada vinyeta el mite de la caverna de Plató extrapolada als somnis dels immigrants que arriben al primer món enganyats d’una realitat que no és com es pensaven o els havien venut. Bon guió i un dibuix senzill però eficient per a la història que es vol explicar. Com quasi bé sempre, també un racó de la revista dedicat a la poesia. «Miembro fantasma» de Daniel és l’aportació a aquest Narranación 10: La poètica de la rebel·lió que sembla abocada a repetir estereotips i a fracassar. Com sempre, no entro a valorar els poemes. Sí que m’agradaria ressaltar la part gràfica dibuixada per la Teresa Suau Muntsa Mimó ens ofereix «Vides infinites», acompanyat dels colors ben vius d’Andreu Zaragoza que son marca de la casa. Ens trobem davant d’un dels millors relats del present recull, una història que pretén tocar la fibra sensible on una noia escriu un diari explicant el procés de metamorfosi que està a punt d’experimentar. Un conte perfecte en execució, breu i amb final impactant que és el que busques en aquest tipus de relats. També és finalista als Ictineu d’enguany. El Javi Fernández ens porta «Anys després» acompanyat de la il·lustració del Marc González a doble pàgina. Es tracta d’un conte preciós, entranyable. Realisme màgic en un poble replet de personatges secundaris que semblen estar interconnectats entre ells i que formen part d’una història comuna que s’està escrivint. Potser el millor conte que he llegit de l’autor. «L’altra llicència» és el conte que ens regala l’Elena Bartomeu amb una il·lustració brutal de Ricard Efa. És un relat original i subtil sobre un lligam místic entre una conductora de taxi i el seu vehicle. Es curiós i una mica bizarro. M’ha faltat una mica més de context. A «Somriures perfectes», Sònia Boj i Eduard Jounou en la part gràfica ens acosten un relat molt divertit marca de la casa eroticofestiva de l’autora. M’ha agradat molt l’estil i el to de la prosa, mig irònica, mig acadèmica, on una doctora odontologia explica què s'hi cou a la seva clínica o com tracten els problemes dentals de la boca i... de més avall. Per cert, un altre relat (i van quatre en la present revista) finalista als Premis Ictineu 2025 La dosi de conte en anglès ve representada per Hervé Suys amb el conte «Massacre» que ja havia col·laborat amb la Narración 8 «Tempus fugit» d’ E. Pagès-Morales i una il·lustració de caire molt clàssic d’Abraham Ayala (que sense desmerèixer-la ni molt menys, trobo que no escau massa en aquest tipus de revista) és un relat sobre el pas del temps i la possibilitat d’aturar-lo en el propi cos. Amb certs elements clàssics com els rellotges de sorra l’autora confecciona un conte interessant sobre el que significa l’eternitat. I passem al darrer conte i el també el que més m’ha agradat, obra de la Gemma Solsona i una tros d’il·lustració sensacional de David G. Forés. Es titula «Si la Celeste ho sabés» i és una història molt tendra que estableix una relació entre una vella anciana i el fantasma de la seva millor amiga que la ve a visitar. Estil Hipnòtic d’una Gemma Solsona que ens atrapa de seguida quan ens acosta als pensaments de la nostra protagonista al topar-se davant de l’esperit flotant de la seva amiga més íntima. Perfecte en execució i estil. Els germans LaPlace continuen amb la seva història publicada per parts (que si algun dia me la llegeixo de forma seguida, ressenyaré): «Kun: Pastora de relámpagos», en aquest cas il·lustrada per Joan Mundet. Ja hem dit abans que juntament amb aquest desè número de la revista Narranación també sortia un especial Narración Pulp. Doncs per complementar-ho, l’article d’aquest volum ve firmat per Miquel Codony i s’endinsa amb el tema amb «Les revistes pulp i l’evolució de la ciència-ficció». A mi és un submón que m’atrau moltíssim i que en sap greu no haver gaudit de petit. Naturalment em Codony repassa l’origen d’aquest tipus de revistes de literatura barata i la seva enorme influència als Estats Units a la primera part del s. XX. Unes revistes que van ajudar a consolidar el gènere fantàstic a un país que llavors es va posicionar com el capdavanter en exportar-la. Codony també fa un repàs breu a les revistes de relats que estan actualment publicant en català. En aquest article hi ha molta teca i només trobo a faltar que no tingui més pàgines i profunditzi més en certs aspectes però entenc perfectament que amb l’espai disponible no es podia anar més enllà. Seria molt interessant tenir algun assaig en català sobre tot aquest submón del fantàstic. Bravo per la iniciativa! A cada número de Narranación hi ha una entrevista sobre l’il·lustrador/ a convidat, En aquest cas tracta de l’Elsa Velasco, per cert doble finalista als Ictineu d’enguany per les cobertes de la present revista Narranación 10 i la coberta de la novel·la El lladre del deu per cent. La manera en què s’ha encarat l’entrevista m’ha semblat molt original i a través d’ella descobrim el tarannà d’una artista metòdica que no fa massa anys que es dedica a la il·lustració de manera professional però que el seu treball no para de cridar l’atenció. Molt bé. Atenció però! També farem una crítica constructiva: haig de dir que la maquetació i els tipus de lletra utilitzats per aquesta entrevista no sempre encaixen els uns amb els altres: Alguns tipus de lletra son difícils de llegir, altres crec que utilitzen una tipologia massa gran i en algunes ocasions els colors utilitzats per ressaltar algun paràgraf i el fons del mateix no combinen bé i no deixen llegir-lo còmodament o algun dibuix s’entrellaça massa amb el text que hi ha sota fent-lo una mica il·legible. Naturalment és només una simple opinió personal però si no entenc bé a la primera un text, això em desconcentra i molesta durant la lectura. Deia al començament que els editors de Narranación poden estar contents, mirant enrere, del que han aconseguit però quan ara girin el cap cap a endavant estic segur que esbatanaran els ulls davant les innombrables possibilitats de seguir creixent i sobretot gaudint amb el que estant fent. Endavant les atxes i per molts anys més! Eloi Puig,
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
 |
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
