Feia molt de temps (massa) que no em posava a llegir la revista Narranación. Em vaig quedar amb les bones sensacions del primer número tot i que en tinc dos més a la cua esperant. De fet fa només un parell de setmanes estava a punt de començar amb el número 2 quan em va arribar a les mans un exemplar del número 5 i em vaig assabentar que era especial, cosa que el va posicionar davant la cua.
L’etiqueta d’especial no és gratuïta. Els editors de Narranación han anat millorant les sinèrgies amb els seus col·laboradors (tant escriptors com il·lustradors) i es van reinventant a cada passa. Pel cinquè número van tenir una idea molt interessant: Que cada autor recollís el relleu incorporant un personatge secundari del conte precedent convertint-lo en protagonista del propi. Això, és clar, significa que els autors no poden començar a escriure el conte ben bé fins a rebre el relat de l’autor precedent. I requereix una feina de coordinació addicional per parts dels editors.
El resultat és molt curiós perquè en termes generals s’assoleix l’objectiu i realment els camins que cada autor confereix als nous protagonistes són impossibles de predir. Però la conclusió d’aquest experiment és que deixant de banda la vessant artística i que cada autor pot dirigir la línia dels seus nous personatges (faltaria més) alguns dels contes no funcionen en solitari, potser perquè els autors han volgut vincular-los massa amb els altres. Com a obra col·lectiva la idea es excel·lent i funciona: Els contes tenen lligams entre ells i realment m'agrada saber més d'un determinat personatge i descobrir per on el portarà el nou autor. Però alhora ha repercutit en alguns relats de forma negativa. Aquests no s'han desenvolupat lliurement o almenys no han trobar una visió prou independent, un camí propi. No funcionen com a relats en solitari, especialment els darrers.
Comencem amb “Anton” de Javi Fernández. Una història molt ben treballada amb reminiscències a El golem i Frankenstein. És acurada i tensa. Potser el final un pèl massa sobtat. Un home arriba a un hotel solitari i demana una habitació per ell i son fill (que dorm amagat al cotxe). Allí planejarà una acció rocambolesca que el portarà a una sorpresa inesperada. L’acompanya una de les millors il·lustracions de la revista, obra de David G. Forés.
“Marta” de Rafa Moya és possiblement el relat més ben escrit d’aquest recull. El que més a gust m’ha fet sentir, literàriament parlant. Una història sòbria sobre la depressió i el suïcidi. Té moments intensos. En algun cas canvia de cop la narració de tercera a primera persona i em descol·loca una mica, m’incomoda. Valoro més com està escrit que la trama en sí.
Continuem amb Georgina Guixà i el seu conte “Jinn”, un relat que no arrisca massa i que està molt íntimament lligat amb l'anterior. Hi trobem un esser fantàstic femení, voraç sexualment, que acapara l’atenció d’una víctima adolescent. Potser la manca d’originalitat li passa factura però és un conte amb un missatge i un final correcte.
Un canvi total de registre és de Ricard Closa i el conte “Gustav”. Es tracta d’una història amb descripcions molt acurades, bellíssimes i que s'endinsa pels camins del surrealisme fantàstic. Sorprenent i curiós. Una aurora boreal que no hauria d'existir (per les latituds on transcorre l’acció) comporta una metamorfosi física instigada per un desig íntim o molt intens animat per l'esperit teatral. Sé que el que estic dient sembla inversemblant i reconec que normalment els relats surrealistes els agafo amb pinces però aquest cop m’hi he sentit molt còmode. El millor conte del present recull.
La següent història, “Más caro que el oro” té un format de còmic i està dibuixada per Gerard Freixes. Una historieta efectiva que busca denunciar la matança de rinoceronts i tot el procés de tràfic de banyes cap a països on hi ha demanda. El dibuix és correcte i la trama ens enllaça perfectament amb altres històries.
A partir d’aquí el rumb dels relats és més desigual. “Mai” de Jesús Cerezo ens parla d’una dona vietnamita que recorda el seu dolorós passat com a prostituta i les depravacions dels seus clients. Però és un relat on no passa res (deixant de banda els records). Un exercici més de caire introspectiu. El final és precipitat com per avançar ràpidament amb la historia que de fet ens condueix a cap conclusió més que la recreació dels records i a l'espera d'un futur mes plaent.
“Nguyen” de Josep Sampere, al qual fa poc vaig llegir-lo a la revista Freakcions 5 ens recrea un escenari inhòspit en un infern fantasmal on un condemnat a mort vaga experimentant la seva avorrida eternitat. Curiós però en la meva modesta opinió podria donar per més sí, si tingués més extensió.
“Guifré Guitó” de Vanesa Carcasona no m’ha agradat. És un conte denúncia sobre el racisme, ben lligat amb el conte anterior, però que no aporta res més que el fet de denunciar l’esmentat racisme en una ciutat cosmopolita com és Barcelona a base de tòpics. L’he trobat poc interessant. Molt bé la il·lustració de Joan Sardà
Jordi Vendrell és l’autor de “Colette”. L’autor realitza una gran tasca unint en una sola narració tots els contes que componen aquest esfilagarsada història col·lectiva. Té mèrit. Però el conte en sí no funciona massa bé en solitari. Es barroc, feixuc i només el fet de descobrir els fils que apunten a les altres històries ens ompla. Si la tasca era aquesta, en Vendrell se n'ha sortit bé però com a història independent m’ha costat molt entrar-hi. Teresa Suau hi afegeix una molt bona il·lustració.
Narranación 5 també té els apartats habituals amb diverses il·lustracions que són marca de de la casa per la seva gran qualitat. I també ens ofereix la narració per fascicles de Maurice i Lourdes LaPlace: La cueva de los recuerdos (Cap. 5) que llegiré quan tota la narració estigui sencera (va començar al primer número). Una altra secció molt interessant és l’entrevista que en aquest cas recau en la figura de l’il·lustrador David G. Forés on podem conèixer la seva obra i influències. Trobo fantàstic que s’incloguin aquestes entrevistes per conèixer de primera mà els professionals que col·laboren en la revista.
Una revista, especial, que ja assoleix quasi bé les cent pàgines i que posseeix una presentació espectacular. Dóna goig tenir-la a les mans!
Eloi Puig,
15/12/2020
|