FREAKCIONS 5

Diversos autors

Editorial:
El Biblionauta
(2019)

Col.lecció:
---

Núm: 05

Pàgines: 105

La revista Freakcions fa un pas de gegant amb aquest número 5 al sortir en format paper (fins ara només havia aparegut en format digital). I el resultat és immillorable: Una antologia de més de cent pàgines i amb una il·lustració de portada, homenatge a Lovecraft, que ens atrapa la mirada al moment, un altre cop obra de Carlos Acedo, guanyador del premi a millor Il·lustració del darrer Premi Ictineu.

Els relats que integren aquest Freakcions 5 són de caire molt divers. Hi destaquen especialment noms de casa nostra però també una convidada molt especial: Rebecca Roanhorse que presenta aquí ni més ni menys que un premi Hugo i Nebula. Però d’això en parlarem després. Mirem d’analitzar cada conte pas a pas.

Comencem amb un primer plat inclassificable: “La porta” del reusenc Enric Herce, conegut per publicar novel·les de pura ciència-ficció especulativa com Simulacions de vida i Estació boira. Es tracta d’una lectura molt curiosa, no sé si batejar-la de metàfora autodestructiva, d’al·legoria sobre la nostra societat o si d’obra sarcàstica. Al començament, la narració et sobta per les pinzellades surrealistes que et confonen. SI te la prens con una lectura-denúncia, com un conte que et xiuxiueja darrera l’orella des de l’absurd... fins i tot somrius mentre no deixes de sorprendre’t. Es combina molt bé amb un còmic de David Rus, que s’intercala al mig de la història per narrar-nos una situació especial.  Ens topem amb una obra potser simbòlica sobre un futur distòpic on la gent emigra a les portes de la gran ciutat per buscar feina. Però Herce va més lluny i incorpora un estil propi que et deixa força astorat. M’ha deixat mig trasbalsat perquè no sé com ubicar-la. Herce em continua sorprenent i això sempre és bo.

Seguim amb Pau Planas, del qui encara tinc pendent de llegir L’emprempta de Saturn i al que ara m’acosto per primer cop amb aquest conte: “La mumaraca”. Un bon ritme narratiu, una història fluïda i amb força però on la trama no m’ha semblat especialment interessant: Un encarregat d’una empresa vol gastar una broma pesada a un treballador retardat i no acabarà com ell s’espera. Potser és que desitjava un final sorprenent i ha esdevingut el que semblava de bon començament. Tampoc veig com encabir-la dins el fantàstic o el terror. Sigui com sigui, però, és un relat més que correcte.

De Ramon Mas, almenys de la seva vessant com a escriptor, ja coneixia la més que notable Afores i he comprovat com segueix ferm amb aquest conte: “Esfera de carn”, una història en tres actes no ordenats i narrats en tres estils diferents. M’ha agradat molt el primer i el segon (un monòleg). Mas ens descriu tres escenes de degradació de l’espècie humana aparentment no connectades entre elles. L’autor desmunta la nostra psique amb tres capítols que salten en el temps i en la seva potencialitat per descobrir-nos un futur esfereïdor.

També tinc pendent encara de llegir la novel·la de ciència-ficció La primera onada de Mariló Álvarez però almenys ara en puc fer un idea de com és aquesta escriptora amb el conte “Els nens bons creixen ràpidament”, una aproximació al terror fantàstic clàssic però al servei d’una trama policíaca al voltant d’un segrest d’un nen. Aquí, Álvarez juga amb la sorpresa i amb un to de paròdia del gènere per oferir-nos una història molt ben acabada que potser ja ens ensumem per on anirà però que no per això resulta menys interessant. M’ha vingut molt a la memòria — és només un incís— un episodi de Dr. Slump on segresten l’Arale i es clar, el final no és el que s’espera el malfactor. Tal qual aquí.

Comprovo amb aprovació que Josep Sampere segueix amb la seva dèria pels fantasmes. Em va captar molt l’atenció amb la novel·la Aquesta nit no parlis amb ningú, tant necessària a casa nostra per reivindicar el terror en català. Amb “Els membres fantasmes” ens aporta una altra història interessant amb els fantasmes com a protagonistes rellevants que ja comencen a ser marca de la casa. L’autor ofereix sensacions estranyes en un relat inquietant. Dona per mes, fins i tot, doncs la idea que nodreix la premissa del conte l’he trobat molt bona: la troballa d’un indret on poder morir voluntàriament a mans dels esperits.


Tornem al que comentàvem al començament. Trobar un Premi Hugo i Nebula sempre és un moment d’emoció. En aquest cas ens el porta Rebecca Roanhorse, autora que coneixeu per la novel·la El rastre del llamp. Aquest any passat va ser convidada al 1r Seminari de Gèneres Fantàstics organitzat per l’ALEC i la traducció del conte en va ser l’obsequi pels assistents que van tenir la sort d’anar-hi., El conte es titula “Benvinguts a la teva autèntica experiència india” i ens topem amb una dura reflexió sobre la vida dels indígenes americans. A la història es reflexa el turisme que s’explota a reserves indies i com aquestes s’han de guanyar la vida perllongant estereotips a turistes miops a través de sessions d’immersió total en realitats virtuals. Avui dia podem contemplar fets similars amb la gestió de certs parcs nacionals dels EUA per part dels navajos (com Monument Valleyon fins i tot es posen en lloc emblemàtics ben disfressats per que puguis fer la foto perfecta). El problema de les primeres nacions amb la manca de feina s’extén a altres països com el Canadà (on almenys, després de l’espectacle folklòric t’expliquen les seves condicions de vida reals). Però aquí Roanhorse reescriu aquest tipus de turisme per donar-li la volta i aprofitar-se dels estereotips que busquen els turistes per oferir-nos un relat que denúncia l’estat actual de les nacions indies nord-americanes i ens aporta un final sorprenent. Molt bo.

Acabem amb el relat que va guanyar el premi Frederic Pujulà atorgat a la ciutat de Figueres. Es tracta de “Codi binari” d’un incombustible Jordi de Manuel. Un conte per tastar-lo amb tranquil·litat, una història que s’atura als detalls i que és narrada amb una cadència que pretén submergir-te completament dins l’ambientació tant d’aquesta Barcelona futurista com a les repercussions de les xarxes socials i la manca de contacte físic entre gent híper-connectada. M’ha agradat molt, amb un final també sorprenent que denuncia d’una manera curiosa aquesta visió del futur tant freda i anodina.

El Freakcions ha començat ben fort, la seva particular caminada pel món físic del paper. Li auguro molt d’èxit si continua oferint relats com els que trobareu en aquest cinquè número.

Eloi Puig
27/06/2020