SEÑORES DEL OLIMPO

(2006)

Javier Negrete

Editorial:
Minotauro (2006)

Col.lecció:
Pegasus

Núm: ---

Pàgines: 365

Altres edicions:

2007 Minotauro. Booket 8016

L’any passat quan vaig comprar aquest exemplar del llibre de Javier Negrete no pensava tardar tant en llegir-lo. Tot i que conec molt poc a l’autor –la meva única experiència amb ell fins ara era l’entranyable conte “El Ángel rojo”-, el boca a boca ha parlat molt bé de les seves darreres obres. De fet la novel.la la vaig regalar a la meva parella amb tota la intenció, doncs en aquells moments ella estava estudiant la Grècia clàssica i llur mitologia en una assignatura d’humanitats i havia sentit dir que Negrete era tot un expert en història i mitologia clàssica, així com un bon narrador.

En fi, que només acabar-la, la meva parella me la va recomanar fervorosament però llavors jo estava de grecs fins al capdamunt doncs m’estava polint el díptic de Simmons (Ilión i Olympo) que tot i estar enfocat des d’una vessant clarament de ciència ficció també hi apareixien bona part dels personatges de Señores del Olimpo. A més també tenia un volum que em mirava (i em mira encara pobrissó) des de la pila de lectures pendents suplicant-me que el llegís: Soldado en la niebla de Gene Wolfe que també transcorre a la Grècia clàssica. Resumint, que no volia saber res dels grecs i vaig entaforar Señores del Olimpo a la pila...

Craso error! Doncs finalment, entre uns compromisos per aquí i unes lectures pendents per allà, no he assaborit Señores del Olimpo fins aquest setembre. I no és per comparar (bé, sí que ho és) però la novel.la de Negrete és molt més rodona i satisfactòria que la de Simmons.

El clima està canviant, els humans temen per les seves collites i els déus continuen amb les seves intrigues de palau i les seves anades i vingudes a llits que no els pertoquen. Però un perill comença a assolar les llunyanes regions nòrdiques: Els gegants sembla que es mouen i que dirigeixen un exèrcit cap a Olimp; a més un nou repte apareix de forma devastadora davant l’omnipresent Zeus. El món dels homes i dels déus està en perill per forces molt majors del que semblen en un primer cop d’ull.

La novel.la repassa multitud de personatges i de la història mitològica descrita a la Teogonia d’Hesíode i sap equilibrar a la perfecció els mites de la creació de l’univers, així com els vincles familiars dels déus, les seves guerres passades pel control del poder, les seves inquietuds actuals i l’aparició de l’home sobre la Terra. Els mites conflueixen en franca harmonia lligats per un argument sòlid i per una prosa que es deixa llegir sola.

L’autor castellà ens ofereix una combinació única entre mitologia i aventura, una història emmarcada durant la gegantomàquia que és un període de la mitologia grega que descriu les batalles entre els gegants fills de Gea i els olímpics –capitanejats per Zeus- per assolir el poder total. Javier negrete aporta erudició i invenció a una trama ben construïda i sobretot molt entretinguda. L’erudició es nota a mesura que llegim les pàgines de la novel.la: L’autor utilitza en línies generals la “història coneguda” reflectida en diferents textos grecs que narren l’esmentada gegantomàquia amb mestratge innat. Però també invenció doncs Negrete ha insertat influències nòrdiques i orientals a la narració i trames pròpies en part per atorgar més èpica a l’obra i en part per dotar-la de la coherència que molt sovint els textos grecs no tenien.

I no només trobem les típiques conxorxes i traïcions entre els déus, les famoses ànsies sexuals dels seus membres, els miracles propis de Zeus, els perfilats retrats dels personatges principals (Atenea, Zeus, Hefest, Hermes, Gea, Ares...), l’autor també ens deixa entreveure altres arguments que doten a la novel.la de més valor: La lenta però imparable decadència del matriarcat de les civilitzacions i religions per un patriarcat més dur i poc sensible o la crítica conscient a la humanitat i la seva innata capacitat de sobreviure, propagar-se i de pas destruir tot el que té al seu abast.

El resultat és fantàstic –literalment-: Un novel.la que barreja amb gràcia i encert personatges mortals amb déus immortals sense que el lector hagi de fer un esforç per entendre la situació. Una novel.la que seguint els camins marcats per la gegantomàquia recull les versions que més li escauen i amb les petites llicències que es permet Negrete assoleix l’estatus de novel.la mitològica sense cap vergonya

Si una pega hem de posar-li és que aquell que estigui una mica avesat a la mitologia grega sabrà com acaba la novel.la i de ben segur que es perdrà alguna que altra sorpresa, però en definitiva haurà llegit una versió sobre la gegantomàquia diferent i tan vàlida com qualsevol altre de les clàssiques.

En fi, una obra mestra sobre mitologia amb aires èpics que a més de fer-nos passar una bona estona ens mostra alguns dels fonaments dels mites clàssics. Un llibre per gaudir i aprendre. A destacar que al final del volum el propi autor realitza un comentari capítol per capítol sobre els fragments de la novel.la que es basen en els textos coneguts i la part que és invenció seva. Les seves motivacions i idees per aprofundir o per deixar de banda certs personatges o situacions i en definitiva un making off lleuger i molt assequible de com dissenyar una novel.la que basa bona part del seu argument en textos anteriors.

Quasi que li preguntaria a Javier Negrete... per quan una novel.la basada en la Titanomàquia?