AIOUA
(2022)

Roser
Cabré-Verdiell

Editorial:
Males Herbes
(2022)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 88

Pàgines: 252

Haig de reconèixer que esperava amb expectació la primera novel·la de la Roser Cabré-Verdiell. Després de llegir alguns relats seus, la majoria dels quals magnífics (com evidencia el Premi Ictineu 2021 per “Soc la llevadora”), el pas natural era llegir la seva narrativa en format llarg. Però també tenia clara una cosa: No volia forçar la màquina. Sabia que AIOUA era una novel·la especial, diferent, transgressora potser. Intuïa que potser fins i tot de difícil pair. I aquesta sensació es va corroborar quan vaig escoltar a l’autora en una presentació del llibre on la definia com ‘Joc lingúístic, un trencaclosques amb vocals i consonants, una narració amb la mentida com a fil conductor”.

Estava clar: Per moltes ganes que tingués de comprovar com l’autora s’havia mogut en l’entorn de la narrativa llarga, havia de llegir el llibre quan aquest em cridés. Quan no tingués maldecaps a la feina (o sigui, a la tardor-hivern) o estigués ocupat amb alguna saga o simplement quan em vingués especialment de cara. Necessitava un moment de relax i és que la lectura d’AIOUA cal fer-la en calma, llegint només quan et ve de gust, sense forçar-la. Llavors entra sola. No cal intentar allò de 'va, un capítol més'. No serveix. Aquí no. AIOUA és diferent, flueix a vegades a batzegades, a vegades torrencialment, a vegades s’atura el flux i s’estanca una mica. Aquell moment que t’atures en mig del no res, no al final d’un capítol, o d’un paràgraf. Suspens la lectura i la deixes unes hores fins que el llibre et crida de nou.

Però perquè és tan especial AIOUA? La mateixa autora avisava que la novel·la tenia un estil propi i que s’allunyava dels relats anteriors que havia escrit. Això és una mica cert però també totalment fals, naturalment. Perquè Roser Cabré-Verdiell continua oferint-nos el seu estil tan personal, immersiu, possessiu però també continua parlant-nos de temes universals i molt especialment enfocats a la maternitat i tot el que l’envolta. Només que ara s’ha esplaiat a gust.

AIOUA és un viatge interior a la recerca de paraules que no surten soles, de mots vocàlics a ser possible. Les paraules integrades per consonants no agraden massa a la nostra protagonista, Rut, que si la llegim diferent és Tru, com veritat en anglès (tot i que li falta la e muda). Sí, ja veieu, estem jugant a un joc lingüístic. AIOUA és la pronunciació correcte d’aquell estat anodí i mandrós del centre nord dels EUA, on les immenses planures envolten a una població avorrida i on la melangia campa als seus aires. Allí hi va a parar la Rut, durant uns tres mesos, fugint del seu present (i passat), d’una vida còmoda amb Hac, el seu estimat. I llavors la Rut transforma IOWA en AIOUA i aquell espai obert on l’horitzó mai es veu entretallat per cap muntanya (excepte el turonet del poble) és on Rut busca respostes llegint el seu diccionari i compartint amb nosaltres les seves vivències a través d’una visió completament introspectiva amb automutisme imposat: La Rut no parla amb ningú.

“(...) Passejo les mans per l'atles per explicar-li la caça de vocals, la voluntat de trobar-les totes, de tornar-les a les cordes, de ser capaç de dir la veritat."

(...) “ Aquesta transformació és fonamental perquè també és la meva. Vull dir: Soc un anagrama, Hac, perquè el meu nom, Rut, té les lletres per dir true, una veritat en anglès. Sí, d’acord, em falta la e. Soc una veritat mutilada. Per això em quedo, per trobar-la. Per fer-la créixer dins meu..”

AIOUA és, doncs, una recerca interior a través d'una obsessió vocàlica on les consonats fan mal. Cabré-Verdiell estructura la novel·la de forma singular, dedicant un capítol a cada lletra d’AIOUA però afegint-hi també noms reals de llocs del món replets de consonants que fan mal, perquè son alhora flashbacks del passat on poc a poc anem entenent el trauma de la protagonista. Aquestes mirades enrere, però, son bufades d’aire fresc pel lector. Mentre que els capítols dedicats al present de la Rut tenen un estil penetrant, incisiu i ens presenten a una novel·la immersiva i a vegades sufocant, els capítols consonàntics ens conviden a saber la dura realitat i estan escrits paradoxalment de forma més oberta i desenfadada. Sigui com sigui, l’estil de Cabré-Verdiell és penetrant, hipnòtic, de gran riquesa lingüística però sobretot té la capacitat de xuclar la teva atenció i fer-nos viure dins el cap de la nostra protagonista, Rut.

Permeteu-me fer un símil barroer amb l’estructura que empra l’autora dient que AIOUA és tot això i més: Amb la...

A.- Agosarada. Sí, perquè l’autora ens enfonsa dins la psique de la Rut sense avisar, dins els seus traumes i complexos i de seguida hem de posar de la nostra part per intentar entrellucar una trama argumental, Una presentació valenta i ferma on Cabré-Verdiell no ha tingut temps ni ganes de ser condescendent amb el lector: ha explicat la història tal com volia, sense pensar si això encaixaria amb el tarannà del qui la llegeix. Ha fet un Males Herbes en tota regla. Bravo.

I.- Íntima. Perquè és la Rut la que ens relata unes vivències i unes sensacions narrades sovint en segona persona i dirigida a l’Hac. Nosaltres som voyeurs d’una vida exposada i on se’ns obren traumes i se’ns fa partícips de sentiments molt amagats. Íntima perquè la trama no és coral, només té una protagonista i tot el que l’envolta a ella.

O.- Opaca. Perquè a l’autora no li interessa posar les coses fàcils. Ens explica una història in media res i ens trasllada als escenaris d’IOWA sense que nosaltres sapiguem que hi anem a fer. De fet, no sabem exactament quin és el problema que ha derivat que la Rut marxi de casa. Poc a poc, però anirem resolent el trencaclosques i al final tot encaixarà, de forma fulminant.

U.- Única. Sí, aquesta novel·la és intraduïble a altres llengües (sense perdre la seva essència) perquè també és un cant sobre la versatilitat de la nostra llengua. És una novel·la única que només una persona com Roser Cabré-Verdiell (que va conèixer de primera mà l’estat d’IOWA en un llarg viatge) podia escriure.

A.- Al·legòrica. Perquè AIOUA és una reflex, és un mitjà perquè l’autora ens obri una ferida de la protagonista i ens la mostri, però a través de personatges, situacions i sobretot imatges que no son el que semblen i que a la Rut li fan pensar en altres vivències, imatges i moments. Tot el que experimenta la Rut és una al·legoria d’altres fets del seu passat o de la seva família, particularment de la tensa relació amb la seva mare. Un ou, una ceba, una llauna de cervesa... qualsevol objecte pots constituir un reclam per que la ment de la Rut comenci a relacionar.

E.- Enganyosa. Si la vocal que falta, la que no apareix a AIOUA però que a l’igual que Rut i el seu reflex, Tru(e), hi son de forma invisible. La mateixa autora afirma la mentida com a fil conductor.

Així doncs, com comentava, tornem a descobrir l’interès perenne que té Roser Cabré-Verdiell amb la maternitat, les relacions mare-filla i tot el que l’envolta. Llegiu tant ‘L’estripaventres” com “Soc la llevadora” i m’entendreu. Aquí també coneixerem la mare de la Rut, que viu de vendre mentides i que viatja en la seva imaginació. La Rut, una filla mai volguda i que sempre és un destorb per una mare centrada en ella mateixa em recorda també a la protagonista del conte "L’horitzó era dins un forat de la ciutat”. Totes dues buscaran l’emancipació, la rebel·lia però sense poder treure’s el passat del damunt.I el sentiment és amarg, ple de bilis, ple d’odi contingut. Tant, que condiciona a tota la novel·la o el que és el mateix: Com l’herència vesteix la nostra identitat (paraules textuals de l’autora).

“(...) seré com la dona que em feia de mare perquè vaig xuclar mugrons de mentida i ara donaré llet viciada”.

AIOUA doncs, és una novel·la que m’ha colpit, no només per la seva estructura o la seva intensitat sinó perquè tot i la senzillesa de la trama que resta amagada fins al final, no et deixa indiferent de cap manera i demostra, un cop més, l’enorme talent literari d’una autora en estat de gràcia. És molt difícil descriure aquesta obra perquè pot tenir moltes interpretacions i alhora trobar respostes senzilles. Però la feinada que ha fet Roser Cabré-Verdiell és espaterrant. Ho evidencia que recentment el diari Ara, ha nombrat aquesta novel·la com la millor de l’any 2022 i que també va arribar a finalista dels Premi Sant Jordi d’Omnium Cultual. S’ho val.

Eloi Puig
28/12/2022