CIUDAD
REVIENTACRÁNEOS
Skullcrack city
(2015)

Jeremy Robert Johnson

Editorial:
Orciny Press
(2015)

Col.lecció:
Midian

Núm: 03

Pàgines: 340

Traductor:
Hugo Camacho

El que està fent la petita editorial Orciny Press és senzillament fantàstic. La seva línia de novel·les bizarres, integrades dins la col·lecció Midian crec que tenen l'honor de posicionar-se com algunes de les novetats més fresques de la literatura fantàstica actual. Van començar amb el cocktail de possibilitats que oferia Fantasma de Laura Lee Bahr, van continuar amb la fascinant aventura del que per a un servidor va ser la millor lectura de l'any passat: La casa de arenas movedizas de Carlton Mellick III, i el tercer volum és aquesta inclassificable Ciudad revienta-cráneos de Jeremy Robert Johnson, potser la novel·la que s'acosta més a la definició de bizarro, la que s'ajusta més a aquest poti-poti de novel·la de gènere, barreja de film de sèrie B, situacions inversemblants i una prosa directa i punyent.

I així és Ciudad revientacráneos, un títol excel·lent per una novel·la que busca la complicitat d'un lector avesat a llegir ciència-ficció, un lector potser d'una certa edat, acostumat com deia a aquelles delirants pel·lícules de sèrie B, a aquelles escenes d'humor negre que no tothom és capaç d'aguantar sense que se li regiri un estómac sensible. Potser la meva valoració es veu contaminada per una nostàlgia sobre aquestes històries gore, aquells comèdies absurdes com ara Mal gusto o El Vengador Tóxico que d'adolescent m'empassava amb els amigots. Però que ningú es pensi que la novel·la per sí mateixa no té ambicions o mèrits propis: No només entreté, sinó que t'endinsa en diferents sub-gèneres de la ciència-ficció amb una facilitat sorprenent i a sobre ho quadra pràcticament tot de manera coherent.

Què ens trobarem quan obrim les primers pàgines de Ciudad revientacráneos? Doncs una història en forma de thriller que com és lògic es va complicant i esdevé molt més del que podríem pensar a priori. S. P Doyle és un avorrit buròcrata que treballa en un banc i decideix d'un dia per l'altre enviar-ho tot A LA MERDA i enfonsar l'empresa que de ben segur, suposa ell, es dedica a estafar i enganyar al consumidor per finançar tota mena d'il·legalitats. Fixeu-vos en aquests fragments del primer paràgraf del capítol 1 que evidencia el seu estat d'ànim al començament de la novel·la:

“Nadie elige convertirse en empleado de banca. Es algo que te ocurre sin más, como el cáncer, y luego tratas de vivir con ello durante todo el tiempo que puedes. (...) Para compensar, te ofrecían donuts gratis y descuentos en la máquina de café (...) Y un seguro médico que necesitaba porque me estaban convirtiendo en un jorobado medio ciego con diabetes”.

Així que S. P. Doyle es converteix en un hacker drogat fins al cul d'Hexadrina, uns substància que li amplia els sentits però que té efectes secundaris adversos, com una desmesurada activitat sexual fins al punt que l'acaben coneixent pel sobrenom de pichatorcida. Doyle, dia rere dia, investiga, analitza i classifica la informació que va obtenint de l'empresa fins a descobrir el que buscava mentre trafica amb la miraculosa droga i veu coses cada cop més estranyes.

Aquesta és la primer part del llibre: Un tram addictiu, ple de llenguatge vibrant i de situacions límit amb un sol personatge: Doyle (i la seva tortuga Deckard) que s'atreveixen amb tot... perquè pensen... A LA MERDA... PERQUÈ NO? Són capítols hipnòtics, de ritme frenètic, que semblen encaminar al protagonista a descobrir trames secretes que ens fan pensar en un món futur que deriva cap a la distopia. L'ambientació aquí és excel·lent... observem com funcionen les empreses bancàries o per exemple què miren els tele-espectadors per televisió (com ara realities on la fama anima als concursants a fer cada cop més bestieses com treure's el cervell del cap i guardar-lo en una capsa) etc etc.

El segon tram de la novel·la, però, ens descol·loca una mica. Comença de forma brusca i aquell ritme imparable s'alenteix. Doyle s'integra de cop en una realitat que trenca quasi completament amb els seus afers contra el banc. És una realitat on apareixen monstres mutants menja-cervells, on coneix societats secretes, on descobreix el terror que prové d'un univers alienígena. Sí, és una barreja confusa que et manté més alerta que mai i on Doyle va encaixant com pot la informació que rep. Per moments ens semblen capítols estranys, on a vegades fins i tot es canvia l'estil narratiu.

Però senyors, la cosa es recupera en els capítols finals. Unes pàgines que m'han deixat bocabadat... m'ha semblat estar llegint l'Illa del Dr. Moreau mentre mirava aquell clàssic oblidat que és Re-animator. No només l'acció esclata, sinó que els científics bojos fan valer el seu sobrenom, els monstres menja-cervells tenen una certa explicació racional i tot i que l'argument recorda cada cop més a una pel·lícula de sèrie B de baix pressupost, la prosa de l'autor es manté ferma, com si no volgués deixar-se endur per la trama, com una estaca a la que agafar-nos dins la voràgine d'elements a processar per la nostra ment: Des de manipulació genètica, fins a invasions extraterrestres, passant pel control mental i sense oblidar una mica l'humor negre del que fa gala la novel·la. Això senyors, és bizarro pur. Eclèctic, imprevisible, orgànic, divertit.

He trobat alguns punts de millora en la novel·la, especialment pel que fa a la interacció amb les forces de l'altra banda. És un tema que queda poc treballat, poc explicat, però entenc que també aquest tipus de projectes literaris hagin de deixar que el lector utilitzi la seva imaginació per introduir-se en aquestes boges trames. Però recordem-ho: Jeremy Robert Johnson s'alça com un bon autor, que utilitza una prosa directa, no mancada d'ironia, i que és capaç d'unir totes aquestes propostes sota una sola lectura. I això té mèrit.

Molt bé per cert, les traduccions de l'Hugo Camacho, que ens acosten a un llenguatge que segur no sempre és fàcil de traduir. Segueixo dient que la col·lecció Midian ha estat una petita alegria en els darrers mesos i espero que continuïn apareixen molt més volums.

Eloi Puig, 27/01/2017