LA CORTE DE LOS ESPEJOS
(2013)

Concepción Perea

Editorial:
Random House Mondadori
(2013)

Col.lecció:
Fantascy

Núm: ---

Pàgines: 666

No m'agraden les fades.

El món feèric mai ha estat sang de la meva devoció. Les fades, aquests éssers màgics que viuen normalment en una realitat paral·lela i arcana i que de quan en quan fiquen el nas en els afers dels humans – o viceversa-. No m'agrada la seva personalitat imprevisible, les seves capacitats per realitzar màgia sense cap ordre ni concert. Sembla que puguin assolir qualsevol fita màgica com si res i per contra no solen pagar quasi bé mai per les seves malifetes. M'és igual si unes són fades tendres i sensibles i d'altres de malcarades i perilloses... la manca de regles en el seu univers m'exaspera.

Repeteixo: Detesto les fades. Però això no significa que no valori els llibres que parlen de fades, que no gaudeixi llegint històries on les fades poden tenir més o menys protagonisme. Des de les trapelleries en format d'aventura de la Trilogia de Lyonesse de Jack Vance a les malcarades i manipuladores fades que trobem a la fantàstica Jonathan Strange i el Sr. Norell, passant per la subtil història que Jo Walton ens presentava a Entre extraños. I es clar, també les trobem a La corte de los espejos de la sevillana Concepción Perea, un llibre sobre unes fades un tant especials que m'ha captivat força.

És més, si una curiositat té la present novel·la és que pràcticament la totalitat de la seva acció transcorre a TierraLinde un món feèric, i que quasi bé no existeix interacció amb els humans. I això, és un punt al seu favor, sense dubte, doncs ens estalviem les típiques escenes de sorpresa pel xoc entre el món real i el feèric. Per omplir TierraLinde, l'autora ha recollit éssers màgics tradicionals de les principals mitologies europees, com són la grega, la celta i la nòrdica i els ha unit tots en aquests epopeia on tots els protagonistes són fades, o més ben dit éssers màgics. Una mica com el que faria tres anys més tard Sergio S. Morán a El diós asesinado en el el servicio de caballeros, però aquest cop sense conya. Que no m'agraden les fades? Doncs té, tot són fades. Ah! Però aquí hi ha trampa senyors! L'autora defineix a tots aquests éssers mitològics com a fades i per tant els posa com a iguals, siguin centaures, sàtirs, elfs, trolls i d'altres races que no he sabut interpretar -els meus coneixements de mitologia celta són molt modestos-, però en el fons tenen poc a veure amb les fades curioses, trapelles i imprevisibles de la tradició celta que comentava al començament. Fins i tot sovint ens oblidem de la seva essència: Hi ha moments de la novel·la que et planteja les fades com estranyament humanes, sense dedicar-hi cap mena de descripció –que jo recordi-. Per exemple, els membres d'una família nòmada amb molt de protagonisme – que curiosament tenen noms àrabs- ara mateix no sabria dir de quina raça són...només que són fades, així en general.

Un fet positiu és que l'autora aposta per modelar els tarannàs de les diferents races per potenciar les personalitats dels individus tot i que sense renunciar als estereotips als que estem acostumats: Des de la bonhomia dels sàtirs – i la seva coneguda afició pel sexe-, a l'orgull i menyspreu dels elfs en vers la resta de races suposadament inferiors. El més curiós i interessant de tot plegat és que aquest poti-poti, aquesta barreja desenfadada de races i mitologies... funciona. I la gran culpable és aquesta escriptora, Concepción Perea que amb una prosa efectiva ens hipnotitza durant més de 650 pàgines, les quals devorem sense adonar-nos-en.

La Corte de los espejos és la història d'una lluita que assoleix punts èpics entre faccions de diferents races de fades. I la història és narrada sota els ulls de dues fades ben diferents: Nicasia, una mestissa knocker a la que li encanta fabricar ginys mecànics, i en Dujal, un phoka – un cambiant, un metamorf- amb ganes de tocar-li sempre el voraviu a Nicasia. Junts hauran de seguir les pistes de desaparicions, segrestos i d'una trama que poc a poc es va desvetllant com un enfrontament terrible amb reminiscències a la darrera gran lluita, la Guerra de la Reina Durment i que de retruc ens transmet la lluita de les baixes classes socials per assolir els mateixos drets que la noblesa.

El començament és però, poc transcendent: L'autora ens presenta un pròleg massa llarg, un conjunt de capítols dedicats a presentar-nos a Nicasia i a Dujal en una aventura de la que no li sabem treure massa l'entrellat. Sí, per una banda, com deia, la prosa de l'autora és més que amena i ens fa gaudir de la lectura, però no tant de la trama que més tard preveiem que només ha servit per fer les esmentades presentacions. Crec que la veritable novel·la no comença fins a la pàgina 77 quan comencem la primera part, titulada “Goblins”. A mesura que avancem en la lectura observem com els capítols es van tornant més elaborats i foscos i com els personatges principals – especialment Nicasia- va desvetllant secrets del seu passat que la fan paradoxalment més humana als nostres ulls. El seu caràcter esquerp, les seves inquietuds, van sorgint a empentes i n'anem coneixent poc a poc les causes. I és aquí on comencem a gaudir tant de la prosa com de la trama. I és cert que aquesta foscor en les descripcions i en l'argument en sí ens va atrapant de forma inexorable, especialment durant les aventures amb els goblins.

Però també hi ha moments que destrempen al lector, especialment pel ja comentat ús i abús de la màgia. El lector mai coneix les capacitats màgiques de les fades que està seguint amb la lectura. Això fins a un cert punt és normal, també hi ha d'haver sentit de la meravella no? Però es clar que de cop un centaure et teletransporti a caseta o que un phoka que fins aquell moment semblava que només es pogués convertir en gat, de sobte adopti la forma totalment aliena... sacseja el sentit de la credibilitat. Aquests punts són els que sempre he odiat de les fades clàssiques: Que poden fer la màgia que volen, de forma imprevisible... i el sentiment de Deus ex Machina plana tota l'estona sobre la història. I això que l'autora fa patir de valent als nostres herois: els atonyina, els maltracta, els tortura psicològicament... però com que mai pots saber si tenen algun truc secret (com ara un tros de guix per dibuixar portals màgics) per sortir-se'n, et desconcerta una mica. Un exemple: Recordo un passatge on Nicasia es fot un cop voluntàriament contra una paret per simular que està ferida mentre es diu: “No se'm dóna bé crear sang”... a lo que el lector pensa: “Ah! Però és que podia crear sang?”.

Parlem una mica del rerefons: La corte de los espejos és una història força complexa que només encaixa al final del llibre i que sempre ens dóna com a referència un anterior guerra de la qual en coneixem poc i que al llarg de la trama n'anirem descobrint els esquemes principals – però sense entendre mai el perquè va esclatar ni com es va guanyar o perdre-. Però d'aquella guerra i de la present història podem deduir que l'autora ho aprofita per criticar les diferències entre classes socials o el racisme. I també per introduir matisos de gris entre les races de fades, cosa que aprecio molt.

La novel·la és molt notable però un pel llarga; no perquè ens cansem llegint – al contrari- sinó perquè la trama s'estira massa i a vegades sembla que perdi el nord. El fet que, a més, hi ha personatges claus que només apareixen molt de tant en tant i provoca que els veiem com a estranys i que la seva part de la història ens importi més aviat poc. Al final però, Perea és capaç de fer coincidir les subtrames de manera creïble i coherent, i això és molt important per mi.

En definitiva, La corte de los espejos és una molt bona novel·la d'aventures màgiques a la qual si no li busqueu tan la racionalitat màgica com jo, la gaudireu encara més. Jo ho he fet, tot i les trabes que he anat veient en la trama argumental, i tot i que no m'agraden les fades. Però sí, he gaudit amb els personatges i molt especialment amb la manera d'atrapar-nos per part de l'autora.

La novel·la va servir de presentació oficial de la nova col·lecció Fantascy, ara farà tres anys i mig. I un esperaria que es publiqués una segona part (tot i que la història és autoconclusiva) però sembla que Fantascy s'hagi fet enrere en això de continuar publicant a autors espanyols. Una llàstima.

Eloi Puig, 27/11/2016