EL CRIT DE LES ULTRACOSES
(2015)

David Ruiz

Editorial:
Curbet Edicions
(2015)

Col.lecció:
Polar

Núm: 07

Pàgines: 110

Una de les moltes coses de què em queixo sovint en aquest difícil món de la ciència-ficció en català és que manquen obres que vulguin sumar esforços des d'un punt de vista més pulp, més de cara a l'entreteniment i salvar distàncies amb tot allò transcendental. Sí, la ciència-ficció és reflexió, és especulació però també és aventura, és diversió. I anem tan poc sobrats de tot això que quan apareix una obra com El crit de les ultracoses, no podem fer res més que somriure i gaudir-la.

Perquè atenció!!! El títol no enganya! El crit de les ultracoses és una novel·la distesa, amena i que sense oblidar una trama argumental més que decent ens sumergeix a una invasió alienígena a Girona, com qui no vol la cosa. No és el primer cop que trobem una obra d'aquest estil escrita per autors catalans, potser el darrer referent per a mi va ser L'any de la Plaga de Marc Pastor, per la simpatia i l'esbojarrada vida del seu protagonista. O també de forma més seriosa tenim la fins ara duologia de Joan Marcé, Un intrús a l'estany i El Visitant.

Ara bé, hi ha un fet que ha alterat la meva percepció de la novel·la. Silenci sepulcral durant uns segons, si us plau.

En Sergi Cabellaero, periodista, amb tota la seva bona fe ens escriu un pròleg titulat La seducció de l'antiheroi i ens parla d'algunes de les seves influències a l'hora de definir el caràcter de a Raül Costa, el protagonista absolut d'aquesta història. I és que al prologuista li agrada molt en Bruce Willis en aquella magnífica pel·lícula que és L'últim Boy Scout.... I es clar, un servidor que considera que aquell film és una de les millors aventures (per no dir la que més) d'en Bruce Willis, ja no es va poder treure del cap la seva imatge implantada al rostre de Raül Costa. Ah! En Sergi Caballero ens ha condicionat a veure en Willis corrent i disparant per Girona. I a més, de forma indirecta ens ha influït perquè veiem la novel·la com una pel·lícula d'acció! Aquesta és la relliscada involuntaria, no cap més. Però ara analitzem una mica la novel·la

El crit de les ultracoses. Un títol que a priori sembla pensat per divertir o per parodiar i que no dissimula les seves semblances amb clàssics de temàtica similar; una novel·la que amaga una trama de ciència-ficció, barrejada amb tocs de novel·la negra. Escrita en estricte present, directa però amb frenades de quan en quan per que aflori un acudit, un gag, un moment de distensió. Tot plegat provoca que la història avanci a un ritme frenètic, ben dirigida, també ben narrada i que sovint ens vingui a la ment la idea que funcionaria la mar de bé al cinema. Potser la passió de David Ruiz pel cinema i els guions que ha escrit li han pesat a l'hora d'abocar-se a escriure. En aquest sentit m'ha recordat també la feina de Pau Escribano a Aquell d'allà no sóc jo. El ritme, els diàlegs, els acudits... recorden un pèl massa a un guió cinematogràfic. Però en aquest cas Ruiz aconsegueix enganxar-nos una mica més i assolir la difícil fita d'equilibrar la diversió, la intriga i la trama argumental.

Per cert que aquesta consisteix en una investigació que inicia en Raül Costa, policia de Girona alcohòlic, deixat i malgirbat, quan li arriba el cas d'unes estranyes morts les quals tenen totes un denominador en comú: El televisor encès i retransmetent absolutament res, només la típica neu blanca. A partir d'aquí anirà descobrint com aquests estranys fets tenen una relació que no s'espera i li farà fa obrir la ment, just quan més ganes té de deixar-ho córrer tot. Ciència-ficció en un entorn tan conegut com Girona. Moments molt poltergeist barrejats amb cançons del grup Manel, història divertida però també prou serena perquè no resultis cap aventura esbojarrada. Tot plegat són alguns dels molts elements que configuren aquest pols narratiu que ens ofereix David Ruiz.

He gaudit llegint-la. Sense que la història sigui del tot original, sí que en David Ruiz ens ha transmès diversió i una trama coherent, que avui dia ja és molt. I a més, si volem, també podem trobar motius de reflexió però per sobre de tot és una novel·la fresca i amena que ens mostra les portes de la ciència-ficció més entretinguda i que tanta falta fa a casa nostra.

La novel·la va tenir una menció especial al premi UPC del 2014 i enguany ha entrat com a finalista als Premis Ictineu 2016. Al novembre sabrem si ha guanyat o no.

Eloi Puig

25/09/2016