La fantasia èpica sempre ha estat una de les principals corrents de la literatura fantàstica on els autors busquen abocar la seva imaginació i potser la primera on intenten expressar el seu neguit per les lletres, especialment en escriptors primerencs emmirallats per les obres de Tolkien i d’altres grans autors. La majoria de nosaltres ha començat a introduir-se en aquest món del fantàstic a través de l’èpica, sigui clàssica o més moderna amb les llargues sagues d’autors anglosaxons que són els que normalment acaparen la nostra atenció. No és que no existeixin autors que escriguin en castellà – en català la cosa òbviament està molt pitjor- però normalment hem tingut sempre tendència a deixar-los una mica de banda, com si el producte que ens ofereixen no estigués a l’alçada.
Naturalment això és un error. Tot i que no m’he dedicat a seguir fidelment el currículum dels autors espanyols, sé que n’hi ha moltíssims que han cultivat la fantasia èpica. La meva pila de pendents ho evidencia, us ho asseguro. I en els darrers anys n’hi ha alguns que han sobresortit d’entre la resta amb el cap ben alt aportant fantasia èpica (o heroica) de qualitat notable. Per exemple tinc molts bons records d’obres com Dos coronas de Susana Eevee, o La ley del trueno de Sergio Mars. Ambdues més que notables i molt recomanables. O també la fantasia heroica de caire més líric de Jordi Balaguer i la seva La maldición de Gryal, també molt interessant.
I ara m’he topat amb Neimhaim d’Aranzazu Serrano. I segons el meu modest entendre, Neimhaim és la millor novel·la de fantasia èpica escrita en castellà que he llegit en els darrers anys, almenys des d’aquella meravella que va ser Señores del Olimpo de Javier Negrete fa quasi una dècada. Neimhaim, a més, és una opera prima d’una autora que segons les seves pròpies paraules ha dedicat vint anys a escriure la novel·la abocant-hi passió per cada una de les seves pàgines. I el resultat és excel·lent. Parlem-ne doncs.
La novel·la segueix l’estela de les sagues vikingues, o almenys està directament inspirada en la mitologia nòrdica. No només perquè parla sovint de déus nòrdics com Odin (que fins i tot apareix breument en persona), Thor o Frejya, sinó perquè l’ambientació geogràfica recorda als retallats fiords noruecs. Fins i tot una terra inventada com el regne d'Hertejänen té el perfil exacte de l’illa d’Islàndia – per no mencionar que la glacera Vatjanökul existeix realment i a la novel·la és la residència d’un déu-. Aquesta ambientació ens ajuda fàcilment a situar-nos a la fictícia península prohibida de Neimhaim on dues ètnies, dos pobles antagònics conviuen en pau però també amb recel: Els Kranyal – el que descobrim com a típics víkings- i els Djendel, un poble totalment pacífic que guarda una harmonia molt gran amb la natura i s’hi submergeixen per recollir la seva essència i utilitzar-la màgicament mitjançant un vincle anomenat nifflheim. Sí, és com si la Força estigués amb ells.
Els dos pobles pateixen una invasió estrangera devastadora i decideixen unir esforços amb una aliança matrimonial que sembla contra natura entre els futurs descendents dels caps de cada clan i que serà la manera de segellar l’esmentada aliança. Han descobert que si s’uneixen, ambdós clans hi surten guanyant i que aquesta estranya simbiosi social és la clau per sobreviure. Els futurs reis de Neimhaim neixen al mateix dia – nen i nena- i semblen bessons tot i provenir de pares diferents. Són els Fills de la Neu i la Tempesta – que dóna nom a la saga-, beneïts per la mà del Senyor dels Gels, Nordkiin, el déu del Nord, el qual pren protagonisme mentre teixeix una sèrie maquinacions a molt llarg termini per executar una venjança divina.
Tenim doncs grans elements tòpics de l’èpica fantàstica: Reis nous nats, profecies, màgia, guerres intestines, exploració de nous territoris i la presència divina que plana per sobre el destí dels pobles de Neimhaim. Tenim, en definitiva, una història èpica que exalta les virtuts típiques d’aquestes sagues: l’honor, la valentia, el destí, l’amor platònic, l’orgull, l’enveja... tot allò que podríem valorar en una història que com és de suposar té repercussions a nivell d’altres territoris i races. Neimhaim és una península aïllada on els seus habitants no coneixen la realitat dels regnes estranys que és com anomenen a les terres més enllà de l’istme. En aquests regnes foranis també trobem els dasarin – l’equivalent als elfs que coneixem tots-. En això l’autora no ha pogut desempallegar-se d’una cert aire tolkinià. Encara que per ser justos els elfs són propis de la mitologia nòrdica i per tant tenen tot el dret del món a aparèixer.
Neimhaim és una novel·la voluminosa – 860 pàgines- i molt ambiciosa. L’autora no ha escatimat temps per escriure-la, modificar-la i corregir-la. I li ha sortit realment rodona: Té un estil d’aires clàssics, centrada amb els drames personals dels principals protagonistes: Ailsa. Filla dels krayan i Saghan, fill del djendel, criats des de petits per esdevenir els reis que salvaran Neimhaim de la destrucció. L’autora centra molt l’atenció en la vida d’aquests personatges però sense oblidar l’importantíssim paper dels seus progenitors i d’alguns protagonistes secundaris que tindran papers rellevants en anys posteriors.
Cal dir l’autora realitza exercicis d’equilibrisme força aconseguits perquè l’atenció no es centri exclusivament en la parella protagonista. De fet hi ha capítols que l’acció traspassa fronteres i es desenvolupa en diferents llocs alhora, donant un sentit d’intensitat i d’urgència quan un fet repercuteix en un altre que està a centenars de quilòmetres. La prova més difícil crec jo ha estat saber introduir dins l’argument la presència activa d’un déu. Això no és fàcil doncs dotar de versemblança una història on una – o més- deïtats intervenen pot fer ressentir els pilars de la trama i fer caure tota l’estructura. Aranzazu Serrano se n’ha sortit força satisfactòriament, especialment cap al final del llibre. Els principis sempre costen més d’assimilar al no estar massa familiaritzats amb l’univers de Neimhaim
La lectura és fluida i molt amena, tot i el volum de pàgines. Potser podem acusar una desacceleració a la segona part però l' autora és capaç de mantenir-nos atents en tot moment amb una història original i molt treballada que combina capítols plens d’acció amb d’altres de més repòs. També trobem enigmes i resolucions eficaces sobre l’origen dels clans de Neimhaim i el seu esdevenir. Sí que és cert que especialment al començament trobem passatges que es podrien haver treballat més a nivell argumental– sobretot per la seva gran importància- com són el cas de la primera baralla –infantil- entre els futurs reis i el cosí Sigfred que es tracta massa de passada. O també hagués estat una bona idea dedicar més capítols a Vije i els seus poders sobrenaturals – són un dels pocs punts foscos de la novel·la doncs no sen’s diu com els va adquirir etc...-. Però la història compleix sobradament amb el que busquem: Diversió d’alçades èpiques escrita amb molt de mestratge per part d’una autora desconeguda però que l’equip de Fantascy ha tingut en bé fitxar.
Acabaré dient que la novel·la és totalment autoconclusiva tot i deixar algunes línies argumentals obertes per poder continuar amb la història – com sembla que està fent l’autora-. Llegiu Neimhaim i submergiu-vos en una novel·la èpica que no té res a envejar a la d’autors de primer ordre del món anglosaxó.
Eloi Puig, 16/11/2015
|
|