LA DAMA DEL LAGO
Pani Jeziora
(1999)

Andrzej Sapkowski

Editorial:
Bibliópolis
(2010)

Col.lecció:
Bibliópolis fantástica

Núm: 63 i 65

Pàgines: 247 + 246

Saga:
Geral de Rivia /7

Lectures relacionades:
El último deseo
La espada del destino
La sangre de los elfos
Tiempo de odio
Bautismo de fuego
La torre de la golondrina

Altres edicions:

2010 Alamut

Ja està, s’ha acabat, he finiquitat, liquidat, tancat i sobretot gaudit d’una de les millors lectures del gènere fantàstic que un pot tenir el plaer de llegir. Set volums set anys després des que vaig començar a llegir El Último deseo, l’inici de la saga de Geralt de Rivia, escrita, pensada, desenvolupada per un autor que a partir d’ara ha de quedar gravat a les nostres ments (si no ho estava ja): Andrzej Sapkowski. Ja hi ha més traduccions d’altres obres del polonès, però encara són poques. Aquest darrer estiu, en un viatge per Polònia vaig preguntar per l’autor en una llibreria generalista de Toruń (però que tenia la secció fantàstica davant de tot, a la vista de tothom i no arraconada al fons a la dreta com es sol fer a casa nostra). No només de seguida van saber de qui parlava si no que em va començar a treure volums i volums de la seva obra… (en polonès es clar) i a explicar-me trames i a donar-me suggerències… genial que puguin alabar d’aquesta manera un autor especialitzat en el fantàstic. Una enveja sí senyor.

N’hi ha per tant? Realment aquesta saga és tan bona com s’ha anat dient? Sí, no… això és el de menys… el viatge, el trajecte, la satisfacció de contemplar una traducció sublim, fan que s’esborrin les petites coses que potser no acaben d’ajustar-se o alguns llibre amb més palla que altres. La Dama del lago és el final del camí. En un volum partit en dues parts per qüestonables polítiques editorials arribarem a la conclusió de les aventures capitanejades per l’inquebrantable bruixot Geralt, per la sempre mística i apassionada Yennefer o per el personatge que ha patit una evolució més notable, Ciri, la que posseeix l’antiga sang, l’objecte de desig de diverses potències, la senyora dels mons, de la que tothom busca pels gens que porta dins seu.

Aquest és el volum que m’ha agradat més, fins i tot per sobre de l’excel.lent Tiempo de odio on pràcticament es precipitava tota la trama: La batalla entre bruixots, linici de la guerra amb Nilfgaard, la separació de les accions…La Dama del lago serveix per retrobar diverses línies d’acció i per contemplar com Sapkowski conclou de forma coherent la saga. No falta de res: Grans batalles èpiques, lluites màgiques, viatges transdimensionals… però sense perdre mai aquella escalforeta que ens proporcionen les històries quotidianes protagonitzades per personatges anònims o amb un pes nul en la trama principal de la història. Perquè si uns cosa sap fer bé Sapkowski (I en sap fer moltes) és narrar de forma suggerent: Utilitzant flashbacks combinats amb el present de l’acció, usant a personatges secundaris (molts dels quals només apareixen en aquest darrer volum) per oferir-nos diverses perspectives i punts de vista de la mateixa realitat. L’exemple de la genialitat de l’autor s’evidencia amb la gran batallà èpica de Brenna on podem conèixer els actes i pensaments dels dos bàndols i dels metges de campanya que reben els ferits; des dels generals fins a simples missatgers.

La veritat és que el ritme narratiu de Sapkowsk en aquest darrer volum és extraordinari i és capaç de mantenir-nos embadalits en la lectura en tot moment. Sí, certament els dos volums anteriors pecàven un pèl de palla, de trames més erràtiques però aquí no hi ha temps per això, a La Dama del lago, l’autor va per feina i ens fa gaudir com mai.

És un darrer volum diferent: no només per que la trama principal conduída per Ciri ens presenta aspectes que fins llavors mai s’havien plantejat (com l’existència de diverses dimensions i les capacitats màgiques per travessar-les), si no perquè més que mai l’autor utilitza moltes veus per explicar-nos la història, trencant una i altra vegada els capítols en diverses línies d’acció simultànies per que el lector comprengui tot el que hi ha en joc. És també un volum emotiu. Sapkowski sap captar l’atenció del lector sense caure amb la llagrimeta fàcil: Els diàlegs són curts, severs, plens de sentiments molt sovint, però sense perseguir l’objectiu d’emocionar… són massa reals fins i tot. Excel·lents.

Veurem aquí doncs com es resolen els conflictes bèl·lics entre els regnes del nord i Nilfgaard, com Ciri viatja per on mai s’hagués pensat que és possible, com Geralt pren les regnes altre cop, després de divagar en els últims mesos, com la història passa factura a la llegenda de les aventures de Geralt de Rivia… conviuen en la novel·la temps passats, presents i futurs amb una harmonia fantàstica. Sí, sempre hi ha detalls de la trama que no acabem de veure clars, que potser són un pèl forçats, o massa ambigus pel gust de tothom, per això La Dama del lago és excel.lent però no una obra mestra; però com deia, al final poc importen aquests detalls: Només amb la traducció de Faraldo durant tota la saga (ajudat en aquest darrer volum per Fernando Oteras Macías) val la pena per sumergirse en una de les lectures més fascinants dels darrers anys.

És ben curiós com l’autor ens fa tant nostres una disparitat tan gran de personatges, com podem arribar a apreciar simples secundaris que potser no sobreviuen més d’unes pàgines amb quatre descripcions sobre la seva persona o llur feina; com ens transmet l’increïble abisme entre el món rural medieval, ignorant, barroer, mesquí; i el món acadèmic i noble, el món que pren les decisions, el que dirigeix la política i les vides de tots. Com podem aprendre costums i maneres d’un simple pagès i com podem entendre l’economia que s’amaga rere tota guerra. Sapkowski aconsegueix això i molt més en tots aquests volums.

Com a colofó l’editorial ens ofereix un final alternatiu escrit molt abans que les novel·les, que no deixa de ser curiós (per l’enorme diferència amb el final oficial) però que tampoc aporta res.

El camí de Geralt ha arribat a la seva fí… koniec!

Eloi Puig, 29/12/10