DIENTES ROJOS
(2021)

Jesús Cañadas

Editorial:
Obscura editorial
(2021)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 370

Hi ha moments on tres del pilars més essencials de tota novel·la convergeixen sense quasi proposar-s’ho, fluint de manera elegant i fent que assimilem les seves línies sense que ens n’adonem, convertint la novel·la en una obra excel·lent. Aquesta puntals que aguanten la novel·la son (sense cap ordre concret) la trama, els personatges i l’estil.

Un dels símptomes més evidents d’aquesta convergència, d’aquesta tempesta perfecta que Jesús Cañadas ha dirigit de forma sublim, és el simple fet que no pots parar de llegir. Dit així sembla senzill, obvi i fins i tot ingenu per part meva però és un fet indiscutible: Mentre devorava la novel·la em quedava absort en les seves paraules, segrestat per l’estil acaparador, profund i ple de matisos de Cañadas. I òbviament estava enganxat a una trama amb molt bons personatges, alguns fins i tot de feréstecs i desagradables, odiosos. I no podia aturar-me. Quan tenia uns minuts, agafava de nou el llibre i m’hi posava, endinsant-me cada cop més dins aquesta zona de fumadors que de forma enigmàtica ens plantejava l’autor, i que de retruc ens mostrava la mateixa essència d’un dels mals dels nostres temps... i de fet de tots els temps.

Però ah! Aquí un servidor jugava amb cert avantatge! He tingut la sort de seguir de prop la carrera literària de Jesús Cañadas, aquest gadità simpaticot que et deixa anar una broma cada vint segons de conversa però que després et pot fer regirar l’estomac o pitjor: Posar-te els pèls de punta mentre llegeixes allò que escriu. He llegit totes les seves novel·les pel públic adult des d’aquell llunyà homenatge a H. P. Lovecraft que era Los nombre muertos i fins hi tot l’he gaudit com a traductor de Los últimos días de Jack Sparks. Només em manca la seva primera novel·la i les obres juvenils però sempre he dit el mateix —i per sort, ho segueixo creient—: Una novel·la del Cañadas és un èxit assegurat.

I ara resulta que l’autor ha tornat al camí del terror pur i dur, com aquell horror de transfons psicològic que ens va portar fa uns anys a Pronto serà de noche. Però aquest cop, creieu-me, encara s’ha esmerçat més a fer-nos partícips a tots d’una història que barreja el thriller policíac amb la més gran fantasia terrorífica. I a més, ambientada en els nostre temps i amb un rerefons crític contra la nostra pròpia societat malaltissa. Tot això i molt més és el que trobareu a Dientes Rojos, publicat per Obscura Editorial.

La història ens porta al Berlín actual, aquesta ciutat grisa, freda i cosmopolita, repleta de vestigis i monuments al passat recent i de nous barris plens de vitalitat que la desvirtuen tant com la reconstrueixen de nou cada any que passa. La capital alemanya és com un actor més d'aquesta història ubicada en els barris populars allunyats del centre, especialment del sud de la ciutat. Districtes que ofereixen una mirada ambigua: Són potser àrees rebutjades per la població més elitista però alhora es reconverteixen en un invent que navega entre el hipsterisme innovador i la desolació de la perifèria. En aquest escenari doncs, molt conegut per l’autor (Jesús Cañadas fa anys que fa vida a Berlín) s’escamparà una malura vella com el temps, que porta una eternitat entre nosaltres, amagada, silenciada i expressament ignorada.

Kocaj és un inspector de policia que fa poc acaba d’aterrar a una comissaria berlinesa. Fill de la immigració polonesa coneix bé els barris del sud de la ciutat com ara Kreuzberg i Neukölln. De dia s’ocupa dels seus afers i al vespre ha de cuidar d’un pare moribund en cadira de rodes que conviu amb ell. Tot i que és una persona respectada no tos els seus companys son com ell. Hi trobarem a en Ritter, un policia desagradable, odiós, racista, cretí i al que sembla li permeten sobrepassar-se contínuament. És un veterà malparit que fa i desfà com vol i porta la resolució dels casos més enllà del que sovint és legal. Ritter escull a Kocaj com a company per a resoldre la desaparició d’una adolescent anomenada Rebecca. Una noia que estudiava en un internat catòlic i que no se la troba per enlloc.

A partir d’aquí Jesús Cañadas construeix un cas narrat en primera persona i en present, de manera que rebem la informació de manera molt directa i contundent. La relació visceral entre Ritter i Kocaj, els mètodes utilitzats entre un i altre, les vides que deixen a casa, en especial el jove Kocaj, amb una relació d’odi i menyspreu pel seu pare... ho barregem amb una trama que puja d’intensitat a mesura que descobrim detalls escabrosos sobre Rebecca i la seva desaparició i ho guarnim amb un estil que no ens deixa respirar i tenim, com comentava, un thriller que talla la respiració.

El mateix primer capítol és d’una perfecció que espanta. Una tensió en un fet tan banal i tan habitual als nostres carrers que sovint ni ens n’adonem que es produeix (especialment els homes): El caminar tranquil però ferm, segur d’un jove com en Kocaj rere una noia que s’aventura de nit en una ciutat estranya. Només la descripció d’aquests moments ja evidencien què ens trobarem durant la novel·la (i de passada assenta les bases del missatge de rerefons).

Kocaj se’ns presenta com un personatge amb una visió sobre el bé i el mal que a simple vista sembla la correcta. Ritter és la seva antítesi: Els seus mètodes ens xocaran i el prendrem com un exemple de policia menyspreable. Aquesta bilateralitat entre el bé i el mal però, és una cortina de fum, un miratge. Tots tenim una bèstia interior, tots podem acatar els nostres instints més animals, tots podem esdevenir allò que més odiem quan prenem possessió del poder, de la capacitat d’estar per sobre dels altres, siguin amics, companys, familiars... però víctimes tots ells. Aquesta tonalitat de grisos que poc a poc anem desentrellant en els nostres protagonistes principals són de gran riquesa i un dels factors que més m’ha atret de la novel·la.

Dientes rojos té dues parts molt diferenciades: Durant dues terceres parts de la novel·la comprovarem com evoluciona la investigació criminal sobre la desaparició de la Rebecca, una cerca que cada cop pren rumbs més estranys. El darrer terç de la història ens acostarà a través d’una mirada fantàstica a la porta del darrera d’aquesta investigació i el descobriment de veritats incòmodes sobre un fet tan contrastat com és que les víctimes que solen trobar en circumstàncies similars, sempre son dones. Aquest part final és un tour de force que ens colpeja pàgina rere pàgina. Fins i tot, ens pot costar assimilar alguns aspectes traslladats per personatges secundaris però també és aquí on Cañadas s’esplaia més, es deixa anar i ens obre els ulls a aquesta malaltia que la humanitat ha estat arrossegant de forma sinistra per la meitat de la població obviant-la de forma deliberada.

I és aquí on el sentiment de rebel·lió, del ja n’hi ha prou, de la ira, aflora i ataca, i mossega, i esquinça i assaboreix el dolor.

(...) “Me baja de un tirón los pantalones. Se me enredan en las rodillas. Lloro, pero no es de pena. Lloro de rabia. Aprieto los puños presa de una rabia de milenios de antigüedad, de un grito que clama venganza por todas y cada una de las veces que un depredador patético como el que tengo encima nos ha immobilizado en el suelo, lloro por cada una de las que han llorado antes que yo, grito por todos los gritos de ayuda que nadie se dignó a escuchar, y en ese grito ya no hay pena ni terror, no hay más que un rabia monstruosa, un rugido de bestia cuyas fauces resultan estar expuestas, abiertas, listas para morder. Y muerdo, vaya si muerdo. (...)”

Dientes rojos és una novel·la que aborda un tema d’una complexitat simple, l’obscur origen d’aquesta epidèmia de violència i del domini dels que l’exerceixen... de forma expressa, com sense adonar-se’n. Sense eufemismes, crua i visceral. Directa a l'estómac.

Eloi Puig
19/02/2022