L'ESPERIT DE L'ÚLTIM ESTIU
El espíritu del último verano
(2011)

Susana Vallejo

Editorial:
Edebé (2011)

Col.lecció:
Periscopi

Núm: 22

Pàgines: 151

Altres edicions:

CASTELLÀ:
2011 Edebé

Pràcticament totes les novel·les de la Susana Vallejo – i em sembla que les he llegit totes- han estat catalogades en major o menor grau com a novel·la juvenil… i ves per on aquesta darrera és la única que es pot considerar així al 100%.

L’esperit de l’últim estiu ha guanyat recentment el Premi Edebé de literatura juvenil. I en la meva modesta opinió – sense haver llegit òbviament els altres finalistes- amb molt d’encert. El títol de la novel·la és un joc de paraules subtil que assenyala tant una petita aventura esotèrica  que apareix al llibre com amb la trama entranyable que acompanya a les aventures dels protagonistes. La novel·la que traspua nostàlgia per les seves pàgines, és un cant al record, als sentiments que evoquen èpoques passades – sempre millors- i a les adolescències de tots nosaltres.

Fran és un noi de 17 anys que passa cada estiu amb els seus avis, a La casa de l’arbre, una masia ubicada a les comarques gironines – i que segons l’autora està basada en una casa real -. Però aquest estiu serà diferent: Serà l’últim. Un munt de fets trencaran l’avorriment i la mandra pròpia d’aquesta època: un enamorament, un misteri, un tresor, una mort… Susana Vallejo escriu una novel·la que juga amb tots aquests aspectes i alguns més doncs ens introdueix un misteri, una història d’amor, un joc de pistes que ens han de portar a un tresor amagat i una ombra en forma de “F” que plana per sonbre la major part de la història.

La narració transcorre en dos temps diferents, el present, on en Fran torna a la casa de l’arbre arran d’un estrany somni i els records passats aquell darrer estiu. Aquests últims seran el veritable motor d’una història juvenil, però òbviament apta per tots el públics –especialment si pateixen mals de nostàlgia extrema-.

Si una pega se li ha de posar a la novel·la és que peca de previsible, almenys pel que fa a la part principal de la trama. Tot i així, sempre resulta interessant, tan per la prosa que ja ens té acostumats la Susana Vallejo com per l’argument, el qual, tot i pertànyer a l’inmens regne de la narrativa general, l’autora no ha pogut evitar introduir-hi un petit element fantàstic, diferenciador, imaginatiu...en definitiva un toc de fantasia en forma de sessions d’espiritisme o de somnis reveladors…

Mentre llegia el llibre, a part de recordar aspectes del meu passat – jo he viscut quasi sempre en un petit poble del Penedès ni això d’anar en bici amunt i avall pels camins i boscos ho tinc molt present- em venien al cap altres obres tan dispars com l’Escarabat d’or de Poe – Ah! Les mítiques pistes!- o la melangia i enyorança que evoca el màgic retorn a l’adolescència de Barri Llunyà de Jiro Taniguchi. Sí, són exemples molt distants però us asseguro que m’han vingut a la memòria llegint l’Esperit de l’últim estiu. 

Potser em titllaran d’exagerat però crec que aquesta és l’obra més rodona de la Susana Vallejo. Entenem-nos, l’autora ha escrits llibres molt més elaborats – com per exemple Switch in the red- o llibres on ha volcat el millor de sí mateixa – L’inici de la fi- però tots ells, o bé per formar part d’una sèrie més llarga o bé per algun motiu que mancava millorar, no acabaven  de tancar el cercle, d’arrodonir la trama principal. Doncs bé, amb aquestes escasses 150 pàgines, l’Esperit de l’últim estiu dóna una sensació de feina ben feta, d’obra acabada, completa, sense caps per lligar.

Chapeau Susana,