ESTIMADES
MÀQUINES
(2020)

Carme Torras

Editorial:
Males Herbes
(2020)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 75

Pàgines: 184

La present antologia és una oportunitat fantàstica per acostar-se a l’obra curta de Carme Torras. Hi trobarem bona part dels relats que han anat apareixent dispersos per revistes i reculls durant els darrers anys i només per això ja val la pena posseir aquest Estimades màquines.

Naturalment el títol no és gratuït. La robòtica i per tant les màquines són part de la vida diària d’una autora que sempre s’ha preocupat per aprofundir entre la relació tecnològica (sigui a través de xarxes socials, sigui a través de les interaccions de les IAs i la humanitat). Però també trobarem altres relats que potser no estan tant immersos en aquesta voràgine però que resulten igualment interessants, especialment per descobrir els interessos de l’autora.

Comencem amb “El joc de jocs” que amb un estil molt didàctic ens aproxima a la intel·ligència artificial en un conte narrat a dues veus a través de l’anàlisi d’un joc d’ordinador als que els nanos estan enganxats. El cert és que el relat té unes grans idees que es mostren integrades en una trama que aposta per crear sinèrgies entre les xarxes i les noves consciències.

“— Però no tots els que es connecten a internet son jugadors— vaig objectar
—Estem abocats a una societat de l’oci on cada vegada n’hi haurà més; de tota manera, n’hi haurà prou amb sembrar la llavor en una part dels usuaris, els que juguen, i de seguida es propagarà. (...). Així mateix es poden combatre els hàbits de consum, d’alimentació, o combatre el sedentarisme. M’entens?
—Sí, però em fa una mica de por. Sembla com si haguéssim de programar les conductes socials, o fins i tot el futur de la humanitat, a través del joc. “

En aquest cas, l’autora ens inocula noves perspectives sobre l’escala de les consciències digitals però sense oblidar aquell enfocament que sembla pretendre ensenyar-nos i mostrar-nos un nou mon. Notable.

“Memòria d’equip” és un dels relats que no havia llegit encara de l’autora. Es tracta d’una història desenvolupada a través d’una interessant estructura que combina de manera original les aportacions individuals d'un ex-equip de basquet per mirar d'ajudar a un dels seus membres acusat d'assassinat. La prosa és efectiva i molt amena però el final no m'acaba de convèncer. Potser és un dels contes més elaborats del recull i cal dir que manté l’interès en tot moment però la seva resolució m’ha deixat una mica fred.

Un curiós relat d’aires policíacs és “Una arrítmia silenciada” on s’obre una especulació tecnològica sobre aquesta malaltia i certes cadències musicals. Tot i l'estructura narrativa a la inversa i la premissa especialment original l'he trobat força fred... potser per la manca d'un personatge conductor, potser perquè m’hagués agradat veure’l més desenvolupat.

Canviem totalment de terç i ens trobem amb “Zacaries i el rellotge de l'ànima”, un conte que també havia llegit fa molts anys al recull Els fills del capità Verne i que m’ha semblat una aportació fantàstica molt correcte. Amena i d’aires juvenils. Molt entretingut.

Potser per contrarestar l’anterior relat, aquest, “Al bosc de plata”, està fonamentat amb diàlegs filosòfics sobre la existència mateixa i la capacitat de la consciència de viatjar d'un cos a un altre. Tot plegat una mica massa metaliterari pel meu gust.

Un conte senzill però molt efectiu que ja saps com acabarà però no per això es menys vàlid és a “L’atracció del parc”. Narrat en un estil distès i juvenil narra les aventures d'un nen quan troba un lloc amagat on els robots personals semblen acumular-se per jugar d’amagat. Una visió genial del poder de la imaginació i l’amistat i de les conseqüències nefastes que poden comportar. Molt bé.

I passem a un els relats forts del recull: “L’indigent” (Premi Ictineu 2017). Un altre cop, Carme Torras juga amb l’estructura de la història de forma notable, aquest cop de forma encadenada entre els diversos personatges, per acostar-nos una història sobre una societat futura abocada al consum que ja no s'atura a reparar la seva tecnologia (cosa que enllaça perfectament amb la premissa on va aparèixer aquest conte: Deu relats ecofuturistes). Un conte que intenta acostar dos mons diametralment oposats:

(...) “ Però els robots actuals son molt presumptuosos i no ho reconeixen. Es creuen superiors als humans perquè ells saben construir coses i els humans ja no. Obliden que estem junts en el mateix univers i que sobreviurem o desapareixerem plegats.  Que l´única salvació és una simbiosi. Grafè amb neurones. Física amb fantasia.”

Una historia senzilla però que aporta pensament crític. Potser el final no és sorprenent (si tenim en compte què es dedica l'autora) però compleix amb escreix com un relat que ens convida a somiar.

I finalment també ens trobem amb un altre premi Ictineu, aquest cop del 2014: “La vita-eterna” un relat aparegut a l’especial Catarsi 13 que té una trama que torna a enllaçar-nos amb un dels tems preferits de l’autora: La recerca de la immortalitat digital  i la presència de consciències en altres cossos, en aquest cas, després d’una operació rutinària. Quan vaig ressenyar breument aquest conte, al 2014, em vaig atrevir a dir que amb més espai podria esdevenir una bona novel·la. Potser va ser la llavor amb la qual l’autora esbossà algunes de les idees de la seva novel·la Enxarxats (guanyadora ex-aequo del premi Ictineu 2018), almenys des de la distància, així m’ho sembla.

Un recull doncs que segueix bona part de tota la trajectòria de Carme Torras, des del 2005 fins al 2016. Contes de ciència-ficció la majoria d’ells, alguns entrellaçant misteri i novel·la negra. Una autora que té el rècord, fins a dia d’avui, de posseir quatre premis Ictineu, que es diu aviat.

Eloi Puig
20/06/2021