CATARSI 13

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2013)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 13

Pàgines: 150

Ja sé que és redundant afirmar que la revista Catarsi 13 és un número especial. Salta a la vista: No només per la magnífica portada de Jaume Ion, per la quantitat de pàgines, 150 -el doble de l’habitual-, pel format amb llom que s’ha presentat o pels autors que han col·laborat; tots ells guanyadors d’algun dels Premis Ictineu que s’han lliurat fins ara.

Tot el que es podria dir sobre els Premis Ictineu, vinculats estretament amb aquest número especial de la revista Catarsi ja ho vaig esmentar al pròleg. El que potser no vaig especificar és d’on va sortir la idea de dedicar un número de la revista als Premis. Em remunto al novembre del 2011, al cafè O val d’Ouro on el dia del lliurament dels premis molts assistents queden una estona abans per fer-la petar. També solen acostar-s’hi molts dels finalistes. En aquella ocasió, l’escriptor Jordi de Manuel va comentar que estaria bé que pel cinquè aniversari del lliurament de premis, es pogués dedicar un número de la revista als guanyadors dels Ictineu en les seves diverses categories.

I dit i fet: El suggeriment del Jordi de Manuel va donar fruits. I el teniu davant vostre: Un número on tots els escriptors han guanyat un premi Ictineu i han desitjat participar desinteressadament escrivint relats per l’ocasió. Alguns pensaran que un servidor no hauria de valorar una revista de la que li van proposar fer el pròleg. I potser tenen raó. En la meva defensa (si és que cal) comentaré que no havia llegit cap dels contes abans que s’integressin a la revista. Per això existeix un jurat que llegeix els textos que arriben, encapçalat per l’Albert Valls i l’Alícia Gili, els veritables motors de la revista.

Així que he llegit el contingut de la revista com un lector més, i intentaré practicar la imparcialitat que he mantingut sempre. 11 relats eclèctics que s’endinsen en la fantasia i la ciència-ficció utilitzant des de l’humor al terror.

Comencem per “Encara hi ets?” de Sònia Boj. L’autora va guanyar una de les primeres edicions de l’Ictineu amb un relat, “Decodificació aberrant” a cavall entre l’humor i l’erotisme en un rerefons de ciència-ficció. El recordo fresc i divertit. Aquest segon relat és una continuació del primer de manera que es recomana llegir primer el seu antecessor. Potser pel fet de continuar amb el mateix esquema, no m’ha sorprès tant com abans i no li he trobat tanta frescor. Els problemes d’un noi perseguit per les manipulacions sexuals d’una màquina són la base amb que Boj continua la seva història. Torno a dir que el fet de comprar-lo amb el primer i no descobrir-hi res de nou li ha restat interès per la meva banda.

Joaquim Casal ens presenta un dels pocs relats fantàstics del recull: “Núm. 1118”, un conte ben portat sobre la resurrecció d’un cadàver però no enfocat al terror si no més aviat al misteri. Un conte que m’ha enganxat potser pel toc quotidià i poc frenètic amb que es narra. Dóna idees per a una obra més llarga, potser una novel·la curta. Molt bé.

Des de l’Argentina, Néstor Darío enviava “Pic de ràting”, potser el conte més especulador del recull on un antic caçador, víctima de la seva professió és enclaustrat en una cadira de rodes. La ciència, però, permet que amb només uns lleugers moviments corporals pugui controlar una vida disposada per l’audiència. Un plantejament molt interessant que combina sàviament la reflexió sobre fins a on és capaç d’arribar la morbositat humana amb els programes escombraria i també la ciència que permet a un invàlid controlar el seu entorn ni que sigui parcialment.

“La fracció prohibida” és un conte molt a l’estil de Jordi Font-Agustí. L’autor és un enamorat de la ciència en la ficció, de les especulacions hard i en general de tot allò que tingui a veure amb enginyeria. En aquest cas el seu conte no té res a veure amb els trens – una altra de les seves passions- si no amb els combustibles fòssils: El petroli. En un futur indeterminat on el petroli és escassíssim i racionat, les màfies i el contraban de cru estan a l’ordre del dia, sigui ni tan sols per acontentar els nostàlgics dels motors Diesel i de l’olor de benzina. Una idea portada amb enginy però mancada de caràcter. L’autor no va més enllà en una trama que només especula sense oferir també les dosis d’entreteniment que un lector espera rebre. Com a conte futurista potser és el més factible que es compleixi degut a la seva versemblança, com a història, li manca dosis d’energia perquè no esdevingui només una especulació més del nostre futur pròxim.

Salvador Macip envià des del Regne Unit, “Una cosa important”, una història de superpoders amb cert punt d’humor negre. Una conversa entre dos amics és el motor perquè un desvetlli que té superpoders. Macip sembla utilitzar ingredients d’algunes de les seves últimes novel·les, l’humor irreverent de El joc de Déu (Premi Ictineu) amb les trames de manipulacions mentals d’ Hipnofòbia. Un conte correcte.

Potser un dels arguments més clàssics d’aquest recull el podem trobar a “Edèn” de Jordi de Manuel. Un conte impecablement escrit però mancat d’originalitat. Un segon mecanoscrit en un ambient molt més fructífer per l’especulació científica com és la lluna. De Manuel torna a demostrar que pot i podria escriure grans novel·les de ciència-ficció.

El menut ens porta un dels contes més curiosos: “Ictineu V: la defensa d’Icària”. El seu argument no és el que sembla en cap moment i partint d’esquemes clàssics ens ofereix una història entretinguda que es sustenta sobretot pel misteri que l’envolta. El final potser és una mica simple i no compleix amb les expectatives creades. Correcte.

“L’atracció Kanamita” d’A. Munné-Jordà ens trasllada a un present però ens evoca a un passat concret, a unes dècades enrere. És una història nostàlgica i que evoca temps pretèrits a través dels llibres i sèries de ciència-ficció que s’esmenten. Un homenatge a l’època clàssica americana. Però alhora és un relat colpidor en els seus moments finals. Sense ser fantàstic (o sí?) ofereix alguns moments d’angoixa.

La crême de la crême del recull se l’endú – un cop més- un increïble relat de Mike Resnick i Lezli Robyn: “L’escalfabanqueta”. Aquest duo ja ens va fer emmudir amb “Ànimes bessones”, publicat al Catarsi 3. Segueixen escrivint històries de rerefons melancòlic, amb tocs aguts de sentimentalisme. Però funciona. De fet la majoria dels relats de Resnick que he llegit tenen aquest aire d’angoixa existencial i trasbals sentimental. En aquest cas la història segueix a un “escalfabanquetes”, un ésser creat per la imaginació d’un nen solitari que fa anys que espera tornar a ser cridat. Mentre veu com els seus companys continuen tenint feina, ell es resigna a que algun dia el nen vulgui tornar amb el seu amic invisible. Un conte fantàstic, molt ben narrat i que es mereix un excel·lent, sense dubte.

En canvi “La vita-eterna” de Carme Torras té una trama ben diferent encara que també amb clares referències a la immortalitat: La presència de consciències en altres cossos després d’una operació rutinària és el fil conductor d’una història que amb més espai podria esdevenir una molt bona novel·la.

Finalment, l'incombustible Susana Vallejo ens aporta una petita dosi de terror fantàstic amb el seu “El meu nom”, una història de morts vivents explicada de forma especial, amb intensitat i coratge. Un conte curt però ple de vida – quines paradoxes oi?-. Molt recomanat.

En definitiva, la Catarsi 13 ha estat una revista molt especial degut a l’encàrrec que es feu als escriptors per col·laborar amb obres inèdites. Si la revista ha sortit publicada, doncs, és gràcies a aquesta col·laboració desinteressada dels autors. Moltes idees, algunes de clàssiques i d’altres d’innovadores. En alguns casos hi veig l’embrió d’històries més complexes que valdria la pena explotar més a fons com a “Edèn”, “La Vida e-terna” o “Núm. 1118”, en altres, la simplicitat i la brevetat són les seves millors armes com “Una cosa important”, “L’atracció Kanamita” o “El meu nom”. També l’especulació, sigui més arrelada a la ciència o no, com a “La fracció prohibida” o “Pic de ràting” i que ens permet reflexionar sobre el nostre futur ens dóna molts elements per valorar i debatre. Però sigui com sigui, d’imaginació no en falta, tan a les històries clàssiques com “Ictineu V: la defensa d’Icària” o “Edèn”, com en versions humorístiques, “Encara hi ets?” o relats impressionants com “L’escalfabanquetes”.