ENXARXATS

Carme Torras

Editorial:
Males Herbes
(2017)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 42

Pàgines: 423

Enxarxats és la quarta novel·la de la Carme Torras (si no m'equivoco) i amb tota certesa la seva obra més ambiciosa. Des que l'any 2009 va guanyar el 1r Premi Ictineu amb la fabulosa La mutació sentimental (recentment traduïda a l'anglès) he seguit – tot i que tinc pendents alguns contes- l'evolució literària de l'autora amb obres com Miracles perversos – de la qual en una petita part, crec, beu la present novel·la- i de diversos relats, el darrer dels quals - “L'indigent” va guanyar aquest 2017 el Premi Ictineu altre cop.

Afirmar que Enxarxats és una obra ambiciosa crec que és quedar-me molt curt en la descripció. A Enxarxats, l'autora hi ha abocat la seva sapiència com a robotista però també com a científica preocupada pel nostre futur immediat causat per l'evolució traumàtica de la tecnologia. Sí, traumàtica pel ritme trepidant amb que la ciència ens fa canviar la percepció del món i dels nostres costums. Ja a La mutació sentimental, Torras explorava una societat futura totalment vinculada als servents robòtics fins al punt de fer-la massa dependent. En canvi a Miracles perversos, tot i no ser una obra de gènere fantàstic, ja meditava sobre la influència d'internet i dels correu electrònics. Però és aquí, a Enxarxats on aquestes idees i moltes d'altres es desenvolupen sota una mirada tècnica sota la percepció de la Júlia, una científica que encara lluita amb la dicotomia entre la fredor i les previsions que promulga la comunitat científica i l'escalf que proporciona la societat o la família.

Enxarxats, doncs, és un cúmul de propostes de com la tecnologia, especialment les xarxes d'internet i la robòtica, ens poden afectar en un futur molt proper. De fet, alguns dels invents o de les inquietuds de pura ciència-ficció que ens descriu l'autora ens evoquen episodis de la extraordinària sèrie Black Mirror. Però això és irremeiable en una lectura d'aquestes característiques. L'autora també va més enllà i contempla – ni que sigui de forma un pèl etèria- un altre tema fascinant que cada cop ens és més present: La vida virtual més enllà de la mort. Crec que el primer cop que vaig sentir a parlar d'aquest concepte va ser amb la innovadora Ciudad permutación de Greg Egan. Anys més tard em vaig divertir moltíssim amb les aventures policíaques de Takeshi Kovacs a Carbono alterado – que Gigamesh acaba de repescar molt encertadament i que enguany estrena sèrie pròpia-. Però Carme Torras ens acosta a aquest peculiar tema des d'una òptica més realista i sobretot des d'una visió molt més humana.

La Júlia, com comentava, és una professora que torna a Barcelona des dels EUA per ocupar el lloc vacant d'una predecessora un tant misteriosa: Ariadna Mestres. La Júlia s'asseu al seu despatx i utilitza el seu ordinador i comprova – entre espantada i curiosa- que té accés als seus treballs i comptes sense cap problema. En paral·lel una icona en forma d'aranya – que evidencia un cop més que aquest animal és l'eix del mal- li envia missatges, endevinalles etc i sembla que controli en tot moment els seus passos. Fins i tot sembla preveure les seves decisions. La Júlia haurà de cercar un equilibri propi entre seguir els seus instints, sucumbir a la curiositat o refrenar-se en vers a un poder que sembla cerqui restringir les llibertats d'internet a favor d'una suposada major seguretat.

Tot això, òbviament, la protagonista ho haurà d'anar decidint durant les més de 400 pàgines de la novel·la i en cap cas sabrem exactament cap a quina direcció es voldrà decantar. L'autora és molt hàbil amb això: Ens ofereix informació per diferents bandes i quasi espera que nosaltres escollim quina és la millor resposta, quina és la opció més adequada (si és que només n'hi ha una). Aquesta no és una novel·la de bons i dolents, és una obra que ofereix eines perquè el mateix lector pensi, mediti sobre internet, la ciència aplicable avui dia i sobretot la tecnologia que ens caurà a sobre de forma abassegadora en pocs anys. Júlia haurà de de decidir quina ètica és la que vol seguir, i no perquè un camí sigui millor que un altre... però sí que haurà de comprometre's o no a entrar dins el món que li ha ofert l'aranya. Una molta bona visualització dels seus pensaments ens l'ofereix en aquest paràgraf de la pàgina 174:

“És això que m'ha produït el mareig, un rodament de cap no del tot desagradable, la consciència d'estar molt per damunt de la quotidianitat, de regular-la (...), al comandament, projectant el futur de tantes formigues”

Les formigues som nosaltres.

La novel·la està estructurada en dues parts amb noms tan suggeridors com La teranyina habitada i Els fils del futur. Durant el primer tram comprovarem com els maldecaps de la Júlia del dia a dia es veuen complementats per unes recreacions de la professora Ariadna. Quasi bé, psicohistòria en estat pur. La influència d'Asimov aquí és evident i no per això menys lloable, especialment quan s'afirmen conceptes com que hi ha més possibilitats de predir el futur d'una massa social que no pas d'un sol individu. Aquestes gravacions extretes de la ment de la professora Ariadna i exposades a la interpretació de la Júlia m'han semblat molt refrescants, així com les extrapolacions futures que es fan en un moment de la novel·la. Llàstima que no s'aprofundeixi més en elles i no s'utilitzin per dotar-la de més intriga.

A l'igual que a les seves anteriors novel·les, potser d'una forma més clara aquí encara, la prosa de Torras és eficient i molt amena. Ens fa descobrir conceptes i ens ofereix pautes i ritmes perfectes perquè la lectura ens resulti agradable. És redundant dir-ho però necessari: Enxarxats és una obra molt ben escrita. Malauradament també arrossega el mateix petit problema que li vaig trobar a Miracles perversos: la poca acció, la manca d'intriga o tensió i una trama molt estable que ofereix poques sorpreses fa que en molts moments ens diguem a nosaltres mateixos: “Aquí no està passant res”. No és cert naturalment. L'acció potser és inexistent però el missatge subliminal i la subtilesa campen a tota hora per les pàgines d'Enxarxats. El fet, però, que a vegades l'autora s'acosti perillosament al que jo anomeno “guerres de despatx”, o com la burocràcia de les institucions (en aquest cas les universitats) pot llastrar projectes etc, provoca un alentiment de l'atenció que en ocasions, com recordo que em va passar al llegir la novel·la Els viatgers de la negra nit, pot esdevenir quasi fatal. No és el cas, però en alguns moments he temut que l'autora s'enredés amb aquests temes tan poc apassionants i és que les guerres de despatx no podran mai substituir al seu contrari: Al sentit de la meravella, la capacitat de sorprendre'ns i de fer-nos sentir petits i insignificants. Les dosis de realisme de novel·les com aquesta són un cop de mall pels més somiadors de nosaltres.

Espero que l'autora a la propera obra continuï en la via d'oferir-nos idees tan interessants com les que trobem a Enxarxats però també l'animo a què ens manipuli emocionalment amb imaginació i sentit de la meravella, que arrisqui amb especulacions encara que no sapiguem si poden esdevenir realitat per què a propostes com el llegat digital o la immortalitat virtual puguem entrellucar (o potser només somiar) com es podrien visibilitzar en el futur, cosa que aquí, a Enxarxats, només es toca de resquitllada.

Un bona novel·la sobre la nostra societat i el què ens espera, de bon ritme i millors paraules d'una autora que admiro però a la que li manca deixar-se anar per explorar una mica més enllà les emocions, tensions o intrigues de les històries que crea sense que la seva formació com a científica la retingui més de l'estrictament necessari.

Eloi Puig, 05/01/2108