ELS FILS DEL MAR
(2023)

Inés Macpherson

Editorial:
Spècula
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: 03

Pàgines: 256

II·lustrador:
Àlex Santaló

Que la Inés MacPherson és una gran narradora de contes (de viva veu) és un fet innegable però, a més, ja fa un temps que la seva vessant d’escriptora de relats també està ben  cimentada. I és que els tres contes que havia llegit d’ella fins ara em van semblar tots excepcionals. Vaja dos excel·lents (“NEAT”, a Extraordinàries, i “Sobre pell”, a Narranación 8 i un notable altíssim (“Organismes” a Freakcions 7) que es diu aviat. Poques vegades he vist una arrencada tan fulgurant, potser només en el cas d’un altra musa de les lletres fantàstiques com és la Roser Cabré-Verdiell.

Així que tard o d’hora havia d’arribar la seva primera novel·la que és l’obra que ens ocupa. I de la mà de l’editorial Spècula ens arriba Els fils del mar, amb un títol, potser poc suggerent i una coberta que estimula la imaginació. No sabia absolutament res de la novel·la doncs no vaig poder assistir a cap presentació del llibre; per tant el vaig començar sense cap expectativa. I es clar... he flipat molt.

Però anem a pams: Els fils del mar no comença amb força ni amb empenta. És més, el seu primer capítol està replet de descripcions lànguides, de records que tornen i d’una nostàlgia que enganya i que sembla cremar dins la ment de la Janira. El ritme és tan pausat com un onatge que va i torna, amb calma i que es desfà en una platja.

Així doncs, és un començament, que si bé, està ben escrit, no convida massa a acostar-se a una història que fa sentir al lector una mica fora de joc, com si s’involucrés en un afer que no li pertany. Però després continues llegint i als records de la Janira se n’hi afegeixen d’altres de moltes persones —noies— d’un indret indeterminat de la costa on succeeixen fets espantosos. I es clar, aquella energia que tant bé havia amagat l’autora, esclata i ens atrapa. No, ens ataca, ens colpeja i deixa estabornits fins al final de la novel·la. A l’igual que em va passar amb el seu relat “Sota pell” que el principi semblava una història quotidiana sense un especial interès, acaba convertint-se en un malson angoixant com n’hi ha pocs.

El nostre escenari és un poble. Una gent senzilla, pescadors del mar, però també agricultors per força. Un lloc estrany, sembla que allunyat de tot però prou proper com perquè l’entrelluquem de reüll, dins la nostra memòria col·lectiva, potser dècades enrere, aquí a casa nostra, a la costa catalana, per què no? (almenys pels noms propis així ho suposem) però també és un llogaret que s’envolta de realisme màgic i de llegendes mítiques i que amb esperit crític i de manera explícita també és un crit contra l’arraconament de les dones en una cultura on el pare, el germà, el fill sempre tenen el poder per sobre qualsevol dona però on també el pes de la maleïda tradició i de les miserables supersticions sempre han alentat a la ignorància i a la misogínia fins i tot entre les dones més velles de la comunitat.

En aquest poble, les noies tenen prohibit acostar-se al mar, a la font d’aliment principal del poble. No poden aprendre a nedar, ni tal sols tocar l’aigua amb els peus. Si ho fan, potser el mar les atraurà i les ofegarà, o els monstres que l’habiten les raptaran i escopiran el seu cos, o pitjor, no el trobaran mai més. Però es clar, no sempre les noies son obedients i primmirades. També hi ha esperits rebels o curiosos que s’acosten al mar... i desapareixen.

(...) “El que mai aprendria seria a nedar. Les dones del poble no podien fer-ho. Eren les normes. Qui les havia decidit? No importava. Calia fer cas de les històries, recordar que les dones eren devorades pel mar i mai les tornava, que aquelles que s’apropaven a l’aigua no podrien tenir fills, podrides per l’excés d’aigua, sense marit, sens família... «Les dones son com arbres, Eva, som les que donem fruits. I per això necessitem arrels.» Li deia la mare quan tancava el llum i la deixava a les fosques, immòbil contra el matalàs, lligada al llit, amb el so del mar entrant per la finestra tancada. (...)

En diversos anys, potser generacions, la Janira, que ara ha tornat al poble, rememora en una cova com els fils del mar li expliquen les històries passades, i de com el poble tractava a les noies que no obeïen. Macpherson utilitza un to pausat però aquest amaga escenes grotesques, viscerals i plenes d’odi i desesperació.

Aquesta novel·la doncs, té diverses capes on cadascuna d’elles pot entreveure’s com una metàfora al rebuig que ha patit el sexe femení des de sempre i en particular en entorns rurals i poc receptius. Però el mar també actua com a atractiu sexual, com a font de desig i de perill, com un destí nefast si te l’escoltes doncs llavors la noia que hi té tractes pot ser assenyalada de bruixa, de perversa, de persona poc complaent i desvinculada del poble i les seves tradicions que òbviament han estat gestades pels homes.

El mar, doncs, és també una metàfora de l’esmentat desig femení, de l’alliberament sexual però també físic. Sovint es parla del mar exterior i el mar interior de les noies que en ja a l’adolescència el senten dins, com una du que brolla del més dins. El poble, les supersticions i el pes de la tradició  les volen seques, destinades a la terra interior i allunyades del mar i del gaudi. Una altra metàfora, si em permeteu, d’aquesta persecució femenina sobre el seu sexe on ni elles mateixes podien gaudir-ne.

Janira és una víctima però també és una narradora que lliga uns fils que ens acosten a una història que en certs aspectes m’ha recordat la d’aquell conte, “Organismes”. Fixeu-vos el que en deia fa poc més d’un any: “Aquest cop ens trobem amb un història d’ambientació sensual i flashbacks sobre el procés de seducció i alimentació d'una noia que és més del que aparenta a simple vista. Un procés de deconstrucció de la figura femenina en clau de terror. La veritat és que l’autora m’ha enganxat completament al seu relat. Intens, visceral, sexual”

I és que Els fils del mar també és això en bona manera encara que aquí la dona no porta la veu cantant, sinó que és una víctima de la intolerància: una història que a través de la figura femenina i la seva aniquilació com a persones lliures ens regala un extraordinari relat fantàstic però tan real que ens el creiem perquè potser amb altres paraules, amb altres tradicions, en altres pobles i circumstàncies, també hem vist, llegit, sentit com el patriarcat ha intentat eliminar a la dona com a persona autosuficient i autocomplaent, com a esser lliure.

Macpherson té un bon pols narratiu un cop deixes la melangia de les primeres pàgines. Un estil hipnòtic que tant et captiva com et fascina i on se’t marquen al cap la repulsió de les seves paraules.

Un gran encert que l’editorial Spècula confiés en aquesta primera novel·la de la Inés Macpherson, tan repleta de simbolisme, tan dura i a la vegada també tendra.

No dubteu a tastar-la i enfonsar-vos en aquest mar que té tant per explicar.

Eloi Puig
12/08/2023