GOSSOS
DE GUERRA
Dogs of War
(2017)

Adrian Tchaikovsky

Editorial:
Editorial Chronos
(2023)

Col.lecció:
Voyager

Núm: 11

Pàgines: 388

Traductor:
Octavi Gil

Il·lustrador:
Andreu Zaragoza

L’Adrian Tchaikovsky torna a casa nostra de la millor manera possible: Amb una novel·la especulativa fascinant i altament recomanable per a tothom. Després de presentar-nos en català obres tant notables com Trescafocs o Un dia tot això serà teu (sense comptar Antic Llinatge que encara tinc pendent a la pila), l’autor fetitxe de l’editorial Chronos torna a triomfar amb Gossos de guerra, una aventura que barreja l’especulació en el desenvolupament genètic, l’ètìca científica i el despertar de la pròpia consciència, amanit amb la personalitat d’un personatge estrella i la tendresa dels seus protagonistes. Però també ens acosta a la guerra, els interessos privats i la revolució d’una nova espècies creada —o més aviat alterada— per l’home: Les bioformes

Rex és un bon gos. Així ho sent i així ho pensa. I cada cop que fa mal als dolents i segueix fidelment les ordes de l’Amo, el seu xip de retroalimentació li ho diu: Bon gos, Rex. Però també és un gos modificat genèticament, molt més gros del normal i amb multitud d’implants neuronals cibernètics que el converteixen en una màquina de matar quasi perfecta, especialment quan utilitza mentalment les dues metralladores (els gossos grossos que les anomena ell) que duu acoblades a l’esquena. Ell és el cap, el comandant d’un escamot de bioformes que actua en guerres locals i en conflictes arreu del món. La resta dels seus companys son la Mel (la tàctica del comando), el Drac (especialitzat en enfrontaments a distància) i l’Abelles, una ment col·lectiva d’insectes que recolzen a l’escamot des de l’aire. Son una Bandada Multiforme d’Assalt.

Junts combaten, maten, estripen i pacifiquen tot allò que l’Amo els mana. Ara son a la selva de Campeche, a la península del Yucatán, on uns rebels amenacen l’hegemonia del govern mexicà. I allí s’hi presenta una misteriosa dona enviada per les instàncies superiors que demana explicacions sobre les activitats de l’escamot de bioformes sobre el terreny. Aquí és on Rex i els seus començaran a adonar-se que potser no totes les ordres son irrefutables i que no tots els dolents son els que porten armes.

També serà el moment en que en Rex es comenci a preguntar què és en realitat ell i com ha d’actuar en determinades circumstàncies especials; i per tant entren en joc les contradiccions sobre el bé i el mal, sobre qui és bo i qui és dolent o si existeix un terme mig a matissar. En Rex era més feliç quan només rebia ordres i el xip l’amanyagava dient-li que era un bon gos, un bon quisso. Però un nou context inèdit fins ara fa que hagi de prendre decisions sense la supervisió de l’Amo.

(...) Què ets Rex? Un home, un gos o una màquina? O una amenaça? (...)

Tchaikovsky ens transporta a un conflicte íntim que ens pot fer reviure el mite de Frankenstein. La humanitat, a través de la ciència militar, crea una nova vida, o en aquest cas n’altera una però també es desentén de la seva creació. Als animals tractats els hi afegeixen prou tecnologia perquè siguin considerats poc més que cíborgs en forma de bèstia però a sota de les armes, els implants, les cuirasses... segueix havent-hi un simple gos, un gos que vol complaure al seu Amo.

Els capítols narrats sota el punt de vista del Rex estan escrits en primera persona mentre que la resta —protagonitzats per diversos humans— estan plasmats en tercera persona, més distanciats. Però l’enfocament del Rex és el que més ens atrapa, les seves ànsies i dubtes per acomplir o no unes ordres, per agradar i no decebre l’Amo son una deliciosa barreja de tensió i tendresa que l’autor anglès explota amb molta eficiència. Sí que és veritat que alguns capítols centrals, enfocats a aspectes d’en Rex fora del seu àmbit (judicis, noves canilles etc) tenen un punt de precipitació però en conjunt la prosa de Tchaikovsky t’atrapa per les repercussions que planteja.

La vida d’en Rex reflexa una màxima a la que els humans sempre hi estem d’acord perquè som desconfiats i temorosos alhora de tot allò al que no estem acostumats: Qualsevol nova forma de vida, sigui natural o artificial (o una mescla d’ambdues) sempre serà rebuda sota suspicàcies, temor reverencial o simplement menyspreu, especialment si aquesta forma de vida pot esdevenir superior a nosaltres en algun aspecte per ínfim que sigui. Sempre tindrem la predisposició a relegar-lo a un estatus inferior per sentir-nos còmodes.

(...) “Perquè si ets una propietat, ets una cosa, Vols tornar a ser una cosa? Perquè les coses es poden destruir, Rex. Les coses no tenen drets ni protecció de cap mena.

Intentarem desprestigiar aquest nou tipus d’existència, ignorant-lo o amagant-lo i també, si convé, destruint-lo perquè la seva presència no ens recordin els errors comesos. Però es clar, en Rex i les diverses bioformes no son precisament cadellets espantats. Son éssers dissenyats per fer mal, per atacar i ser resolutius.

(...)” Els humans creuen que poden plantar cara a les bioformes però el que passa és que han vist massa cops Godzilla contra Cibergodzilla. Si les coses es torcen més del compte, comprovaran que tots els monstres comparteixen el mateix bàndol”.

Gossos de guerra, doncs, ens farà reflexionar a través d’una sèrie de capítols que no es queden estancats en una sola premissa. Tchaikovsky transforma cada una de les cinc parts en que està estructurada la novel·la, evoluciona la història del Rex i ens planteja dilemes cada cop de més intensitat i de més abast que van des de la simple por a la bèstia desconeguda, fins als límits de l’ètica en la manipulació genètica per assolir fites molt més grans del que ens podíem imaginar.

(...) “Un dia el món estarà preparat per acceptar que la humanitat, de la mateixa manera que no està limitada pel color de la pell, el gènere o la nacionalitat, tampoc és una condició reservada a cap forma particular”.

Sense dubte la millor lectura del que porto d’any. No us la perdeu!

Eloi Puig
29/03/2024