LAS GUERRAS DE HIERRO
The Iron wars
(1999)

Paul Kearney

Editorial:
Alamut
(2011)

Col.lecció:
Serie fantástica

Núm: ---

Pàgines: 241

Saga:
Las monarquías de Dios/ 3

Lectures relacionades:

El viaje de Hawkwood
Los reyes heréticos
El segundo imperio
Naves del oeste

Quan fa uns mesos vaig acabar de llegir el primer volum d’aquesta saga, El viaje de Hawkwood, vaig pensar que la cosa prometia, doncs la trama, els personatges, l’ambientació i en definitiva la feina feta per Paul Kearny semblava molt treballada. Després d’acabar aquest tercer volum, Las guerras de hierro, puc suspirar tranquil: No m’he equivocat, no només la trama ha aguantat fermament el pas de tres llibres, si no que s’ha posat fins i tot més interessant. Crec que avui dia Las Monarquías de Dios és una de les sagues més interessants a seguir i a tenir en compte per tots aquells que busquin fantasia èpica i aventura.

A diferència dels anteriors volums, Las guerras de hierro es centra bastant en un sol personatge –i els secundaris que l’envolten-: Corfe, el soldat que va sobreviure al setge d’Aekir i que poc a poc s’ha anat convertint en una revolució al regne de Torunna – on transcorre el 90% de la present novel·la-. L’autor, com deia, segueix uns mesos de la vida d’aquest personatge per oferir-nos la més bèl·lica de les novel·les que fins ara componen la saga, la que més batalles, morts i desolació ens mostra. I és ben cert que si al primer volum em quedava força parat que Kearney describís el món marítim de forma tan amena – i realista-, no puc tampoc queixar-me de com ens presenta les batalles i tota la intendència i infraestructures que acompanya a un exèrcit: Es de lloar la capacitat de l’autor per interessar-nos al màxim per com es desenvolupen aquestes llargues lluites, sense caure en l’avorriment. Kearney sembla que sapiga tant nedar en aigües profundes com arrossegar-se pel fang d’un xoc militar terrestre.

No només el Coronel Corfe apareix en aquest tercer volu, es clar. També tenim la oportunitat de conèixer nous personatges com Isolla, la promesa del malaurat rei Abeleyn o d’aprofundir una mica amb el tarannà de la mare del rei Lofantyr de Torunna, però són capítols testimonials doncs l’acció es trasllada quasi íntegrament a l’est de Normannia. Això equival a dir que res sabem dels personatges que intenten sobreviure a l’altre cantó del mar – tot i un breu parèntesi que promet molt- o amb els afers religiosos del autoproclamat nou papa. S’ha perdut aquella visió global del que passava a Normannia i fora d’ella sota la visió de molts personatges i és una llàstima. Suposem que en les dues novel·les que resten –i que han de sortir publicades el proper novembre- l’autor recondueixi la situació per anar tancant trames obertes.

Però, en definitiva, he disfrutat tan o més que en els altres volums. Las monarquías de Dios no tenen la profunditat de les novel·les de Martin, ni l’elaboradíssima prosa d’un Sapkowski però mantenen la tensió i tenen personatges sòlids integrats en una història que tot i estar basada lleugerament amb la nostra vella Europa, cada cop ofereix més elements de discordància- començant òbviament pels aspectes fantàstics- sense perdre però el seu rumb. Es nota que l’autor tenia la història ben pensada des d’un començament.

Tinc la sensació que les properes novel·les seran molt més intenses – si això és possible- que aquesta. Ara toca esperar unes setmanes i llançar-se de cap a devorar les dues novel·les que ja vénen i que finalitzaran la saga: El segundo imperio i Naves del oeste

Eloi Puig, 15/10/11