La segona part de la pentalogia de Las monarquías de Dios, Los reyes Heréticos és hereva directa de la seva predecessora, El Viaje de Hawkwood: Un novel·la coral, amb nombrosos personatges que reben diferents graus de protagonisme en una història que sembla extreta de l’edat moderna europea però aplicada en un món imaginari.
En aquesta segona novel·la potser l’aspecte més determinant a destacar és la partició de l’acció entre parts ben diferenciades; una primera i una tercera centrades en les maniobres político-religioses al continent de Normannia i una part central que ens descriu les fantàstiques aventures de Hawkwood i els seus per les terres inexplorades, a l’altra banda del Gran Oceà.
Potser hagués preferit la fórmula de la novel·la anterior: Encaixar continuament escenaris i personatges, cosa que proporcionava una major vitalitat. Aquesta part central potser se m’ha fet un pèl monòtona en aquest sentit al llegir-se tota de forma continuada. Però això són detalls sense rellevància, la qüestió és Kearney continua amb mà ferma desvetllant i proposant nous enigmes, sobretot pel que fa a la part més mística i fantàstica de la novel·la.
Normannia continua envoltada en el caos. L’hivern però ha estat paradoxalment un temps de pausa en la batalla que s’acosta entre les forces merduk i els defensors del dic d’Ormann però les maniobres de subterfugi contra dels reis anomenats herètics, excomulgats i separats de l’església inceptina i per tant perseguits tan pels regnes que es mantenen al costat de l’església verdadera com pels nobles interns que volen assolir el poder vacant, han desenvocat en atacs i en guerres civils. La més cruenta la que s’esdevé a Abrusio aprofitant l’absència del rei i que enfronta la ciutat baixa –lleial a la corona- i la ciutat alta –abocada a seguir les ordres dels cavallers militants de l’església i dels nobles insurrectes-.
Per altra banda, els dos joves monjos que investiguen pel seu compte per les catacombes de la biblioteca de Charibon trobaran secrets que no haguéssin hagut de veure mai; i també per altra banda l’heroi del dic d’Ormann, el ara coronel Corfe li otorguen una nova missió, que si més no el descoloca totalment. Una missió que estic convençut serà l’inici d’alguna cosa molt important per les propeeres novel·les.
Si algú no ho tenia clar fins ara, en aquest segon volum es fa ja evident que en el fons contra qui es lluita és contra el poder de l’església, en aquest cas anomenada inceptina però que no deixa de ser una clara alegoria als anys bàrbars del catolicisme al nostre univers. La crítica de l’autor en vers a l’església és la base doncs, per on es fonamenta aquesta història, tot i els elements fantàstics que la poblen.
Les aventures continuen, i aquesta segona novel·la tampoc baixa el ritme; potser aporta menys novetats respecte a la primera però aconsegueix mantenir prou bé la tensió i les ganes de conèixer més sobre els diferents personatges que la condueixen. No es tracta tant d’una obra repleta de cliffhangers com es podria dir de la sèrie de Martin – a qui alguns ja estan comparant- si no més aviat una saga de llibres que no pateixen els altibaixos d’altres i que per tant mantenen una línia estable d’entreteniment i misteri.
La tercera novel·la està a punt de ser publicada per Alamut. A aquest ritme probablement l’any que ve per aquestes dates poguem anunciar que sortirà la darrera. Esperem-ho perquè la saga ja s’està posant ben be al dente…
Eloi Puig, 15/04/11
|