MAI HE ENTÈS
ELS ROBOTS
(2019)

Mike Resnick

Editorial:
SECC
(2019)

Col.lecció:
Aiguabarreig

Núm: ---

Pàgines: 104

Traductors:
Edgar Cotes

Ens ha deixat Mike Resnick, un autor especial per molta gent perquè ens feia estremir, plorar o simplement viure intensament unes històries carregades de sentiments i que feien que l’autor de Cincinnati tingués un atractiu especial pels qui busquem sobretot contes i novel·les on els personatges ens desvetllin històries molt humanes dins la ciència-ficció o fantasia.

Vaig tenir el plaer de conèixer personalment a Mike Resnick (i a la seva dona, Carol) durant la seva estada com a convidat d’honor de la I CatCon, el 2017. Pot semblar típic i tòpic però que un autor amb el renom de Resnick, guanyador ni més ni menys que de 5 premis Hugo, 1 Nebula, 1 locus i de posseir 37 nominacions més, s’avingués a venir a un petit festival desconegut de literatura fantàstica en català a l’altre punta del món va ser un gest que evidenciava el seu amor pel fandom (de qualsevol nació o llengua) i la seva empatia amb els seus seguidors.

No és el primer cop que podem llegir a casa nostra a Mike Resnick. De fet jo el vaig conèixer amb alguns contes extraordinaris que es van publicar a la revista Gigamesh 42 i més tard, en català, a través de la revista Catarsi amb relats que han arribat a guanyar tres premis Ictineu. La seva darrera novel·la traduïda al castellà, Kirinyaga, també és una meravella que cal reivindicar. L’Editorial SECC ja li va publicar tres contes l’any 2018 sota el nom de Sistemes Operatius Alternatius i un any després repetia amb cinc títols més amb aquest Mai he entès els robots.

Com deia anteriorment, els contes de Resnick busquen enaltir sentiments de manera molt intensa i sovint ho fa a través de la nostàlgia o la tendresa però sense oblidar la seva vessant crítica vers a la religió, al menyspreu pels dèbils o  simplement a allò que ens fa diferents. I aquets recull n’és una bona mostra.

Comencem amb “El robot entusiasta”, un conte senzill sobre aquella diferència de més que pot provocar que un robot exerceixi la seva feina de manera molt més aplicada però que al mateix temps la realitzi de forma molt més apassionada que els mateixos humans. Resnick es torna a posar al costat dels robots tal com va fer amb “Ànimes bessones” (Premi Ictineu 2011) per atacar al sistema que no permet que un ésser artificial pugui superar al seva pròpia programació i que esdevingui una mica semblant als humans. És un bon conte però lluny al meu entendre d’”Ànimes bessones” potser perquè és una mica curt i no posseeix massa espai per desenvolupar els diàlegs i la personalitat del nostre robot protagonista.

El següent relat és el plat fort de l’antologia, guanyador del premi Hugo l’any 2005. I no és per menys: Amb “Viatges amb els meus gats” Resnick ens torna a tocar la fibra amb una meravellosa història romàntica a través del temps entre un home de mitjana edat que troba el seu amor en el fantasma d’una escriptora que admira profundament. El relat és subtil però embriagador, molt ben treballat i tracta la relació amb molta delicadesa. El final és ideal pels qui busquen històries d’amor impossibles però plenes de vida.. Excel·lent.

“Llimac” és un conte on Resnick torna a utilitzar la fantasia per posar-se al cantó dels dèbils i desfavorits. En aquest cas un home que neix deformat i molt grotesc físicament i que només es pot guanyar la vida com a monstre de circ. Allí, però, trobarà algú que el veurà amb altres ulls i que l’acceptarà tal com és. Potser sí que hem vist aquesta història mil cops, aquesta simbiosi entre el monstre i la criatura innocent que junts compaginen bé perquè no es jutgen els uns als altres. L’autor hi introdueix aquí un factor fantàstic per provocar la reacció moralista per part del monstre i per demostrar que l’aspecte físic no té perquè anar deslligat d’una gran ànima humana.

La història que ens relata “Un déu prim i pàl·lid” és ben curiosa: un diàleg entre diferents déus africans (recordem que Mike Resnick tenia molt d’interès en Kenya i els seus costums, tal com podreu descobrir si llegiu Kirinyaga) que acusen a un déu nouvingut de diversos crims. El relat és curt i concís i no destaca per la seva part literària, però sí per la moralitat final sobre l’acceptació o no d’aquest déu esprimatxat que arriba a les terres africanes portat pels europeus. Interessant i curiós.

Finalment tenim el conte titulat “La dona de Frankenstein” el qual ja havia llegit (en castellà) recentment a l’antologia Dark Fantasies recopilada per Mariano Villarreal i que em provoca sentiments ambigus. I això és perquè Resnick utilitza l’humor, també de forma subtil, tot s’ha de dir, en una història sobre la vida quotidiana de l’esposa de Víctor Frankenstein i el seu dia a dia amb el conegut monstre. Potser és que estic molt acostumat a que l’autor ens deixi angoixats o ens faci saltar la llagrimeta però em costa entrar de ple en un conte més de caire humorístic. Naturalment, el monstre ens desperta tendresa, (de forma oposada a l’actitud tan humana que desprèn la dona del científic) i juga amb la doble moralitat i simpatia que desperten personatges tan oposats com un ésser reconstruït a partir de cadàvers i una senyora de la casa amb aires aristocràtics. Només cal que decidiu amb qui us quedaríeu. I tot i que no deixa de ser un bon conte, no m’ha semblat dels millors de l’autor.

Edgar Cotes ha fet una gran feina traduint aquest relats i ha trobat el punt perfecte per acostar-nos a un altre bon recull d’un autor que hauria de ser lectura obligatòria per a tots als qui estimem la ciència-ficció perquè les seves històries sempre transmeten un sentiment intens i ple de vida.. Tant de bo en puguem llegir moltes més encara!

Gràcies per les teves històries, Mike ¡Fins sempre!

Eloi Puig
10/02/2020